!--akiadsense-->
Més de 40 anys després, 100 papers entre obres de teatre i pel·lícules, i l’abans i el després de Merlí, Francesc Orella (Barcelona, 1957) manté la mateixa passió que el va portar a interpretar Antígona amb 21 anys en una obra de teatre infantil. Malgrat reconèixer que França i Regne Unit estan “a anys llum” en matèria de tradició teatral entre els espectadors, posa en valor l’escola teatral catalana. Mai ha amagat l’atracció que sent pels papers de malvat, dels quals reconeix que ja n’ha fet molts. D’entre els candidats a l’alcaldia de Barcelona que ara seuen a l’Ajuntament, veu en Josep Bou un “malvat ridícul” i en Valls una persona “maquiavèl·lica”. D’altres protagonistes de l’actualitat, destaca Marchena, de qui diu que li ha fet riure i que li ha semblat un gran actor durant el judici. En parlem amb ell al bar La Llibertària mentre prenem un Vermut Miró.
Prens el vermut a casa o fora?
En prenc, però no a diari. M’agrada molt, el vermut, i en bec tant a casa com fora. El costum és beure’n amb els amics, i és una cosa de cap de setmana. És una beguda de dissabtes i diumenges.
Amb oliva o sense?
M’agrada posar-n’hi, sí.
Amb taronja?
A vegades me’l prenc sense res.
És una cosa molt nostra, el vermut.
És una tradició molt nostra, sí. No sé si a la resta d’Espanya la tenen. M’agradaria saber quan es va introduir com a beguda especial. A més, es pren en un moment molt determinat del dia. Està molt vinculat al moment abans de dinar, tot i que conec gent que el beu a qualsevol moment del dia.
Com et prepares per fer de malvat?
L’obligació d’un actor quan prepara un personatge és entendre’l. D’alguna manera has d’empatitzar-hi també. Però encara que estigui molt lluny de tu i que siguis crític amb el personatge, l’actor no pot jutjar-lo. Has d’intentar imaginar què li passa per dins per ser com és i fer el que fa. Ficar-te en la pell del personatge és això. Aquí entra la imaginació, l’observació i la documentació, que és la feina prèvia de l’actor. Has d’entendre què li va provocar ser un gran cabró. Si és un personatge real, collonut perquè en tens informació, però si no has d’utilitzar la imaginació. Quan he de fer de personatges així -que n’he fet uns quants- intento pensar per què és així, què li ha passat que l’ha fet d’aquesta manera. La resta és fingir i actuar, que és la nostra feina.
S’ha de ser una mica dolent per fer de malvat?
Tots tenim la nostra part fosca, que reprimim perquè no es poden fer segons quines coses en la societat en què vivim. Has d’explorar quina part del personatge tens a dins. Quan he fet algun personatge homosexual, he hagut de buscar la part femenina, que tots en tenim. El nostre ofici és buscar els mecanismes emocionals, expressius… que tenim i fer-los servir. Tot i així, la interpretació no és una feina mecànica, no és d’oficina o com treballar a una fàbrica. L’actor treballa amb elements físics, mentals i emocionals.
!--akiadsense-->
Actors com Jared Leto, que anava disfressat de Joker quan el va interpretar a l’Esquadró suïcida fins i tot durant els descansos i espantava els seus companys, fan una immersió total.
Cada actor té un mètode diferent. Recordo que en els anys 70-80 estava de moda el mètode de l’Actors’ Studio, que van implantar Marlon Brando i altres. L’escola Actors’ Studio va ser fundada per Lee Strasberg, que seguia el mètode Stanislavski. Ell era un mestre rus de la interpretació que treballava el naturalisme i un realisme absolut. Durant un temps el mètode m’interessava, sobretot per fer interpretacions sinceres.
Als Estats Units també hi vas anar per aprendre quan tenies 34 anys.
Vaig anar a Nova York quan ja estava treballant. Vaig començar aviat a treballar, als 21 amb teatre infantil. Aquí he fet cursos que impartien professors de fora a l’Institut del Teatre. M’hi anava a matricular per fer els tres anys de formació, però em va sortir una feina amb un grup de teatre infantil que interpretava Antígona, i després d’allò em van sorgir més oportunitats. He tingut la sort d’aprendre treballant, però he agafat la formació tècnica amb cursos. Vaig anar als Estats Units amb 34 anys amb una beca de la Generalitat. I estava a la mateixa escola on havien fet cursos actors com Imma Colomer o Lluís Homar.
T’agrada llegir a la banyera.
Sí (riu). Però cada vegada hi llegeixo menys perquè és perillós. Faig coses molt estranyes a vegades. A vegades sóc molt hedonista, i m’agrada gaudir de diversos plaers a l’hora, com ara estar en una banyera calenta a l’hivern, amb música de fons i una espelma encesa mentre llegeixo un llibre.
I compres el diari en paper.
Sí, encara. Tinc 62 anys, i sóc d’una generació que, malgrat que utilitzo la tecnologia, també tinc un hàbit amb el paper. Per a mi és com rentar-se les dents.
A l’obra L’últim acte el teu personatge deia: “No crec en l’espectador”. Et passa, això?
Això ho va escriure Txèxkhov com a reflexió d’un actor d’una certa edat, amb referència a la percepció de l’espectador davant d’una interpretació. La crítica de l’autor és per a l’audiència perquè a vegades no té coneixements suficients per jutjar la feina d’un actor. També ho diu perquè el criteri de l’espectador és voluble. La nostra feina és posar-nos davant de l’espectador, ja sigui al teatre o a través d’una càmera, i tothom pot dir el que li surti dels collons de la teva feina. Això no passa a la resta de feines. És com els votants. Val igual el vot d’un energumen ignorant que el d’una persona informada? Per què ha estat Espanya tan de dretes durant tants anys? Perquè hi ha molt ignorant, i hi ha molta gent conservadora.
Et pesen les crítiques?
La crítica teatral catalana m’ha tractat bé normalment, per sort. No em pesen, però. També és veritat que fa temps que no llegeixo crítiques.
Per què?
No vull saber què diuen. Tinc la curiositat, sí, i encara en llegeixo, però menys sovint. Durant una època m’interessava saber què escrivien sobre el que feia. Cada vegada relativitzo més les crítiques. Però el que tinc clar és que en aquesta feina mai es deixa d’aprendre, i accepto les crítiques.
Quina part de l’èxit de l’actor es deu a l’autoestima?
L’has de tenir. Però a vegades es confon amb l’ego, que també n’hem de tenir però s’ha de controlar. N’has de tenir com per sortir davant del públic. No pots pensar que perquè ets famós o perquè portes molt de temps ets l’hòstia.
La fama et fa veure la vida d’una altra manera?
En el meu cas, és evident que hi ha un abans i un després de Merlí. La gent que anava molt al teatre em coneixia, però l’èxit de la sèrie va ser brutal. La fama ve o no ve, o ve tard o molt aviat. A la meva professió hi ha gent molt bona que treballa menys del que hauria de treballar, i a l’inrevés. És una feina dura, competitiva i arbitrària. És difícil mantenir-te a la cúspide i depens sempre del públic. La fama no m’ha canviat la vida. Després d’un èxit com el de la sèrie, et poden arribar més ofertes de feina, per exemple. Merlí ens ha acabat sobrepassant a tots, no ens esperàvem aquest èxit. A Sud-amèrica triomfa molt, i ha ajudat a joves a afrontar problemes, a pares a parlar amb els seus fills i a mestres en el dia a dia. La fama l’has de portar amb tranquil·litat i no deixar que t’infli l’ego.
En una entrevista deies “és al·lucinant anar a França o Anglaterra i veure joves, punks, gent gran… al teatre”. Hem d’eixamplar la base del teatre a Catalunya?
És l’assignatura pendent d’aquest país. 40 anys de franquisme han fet molt de mal, i arrossegarem el retard sempre. No ens podem comparar amb França o Anglaterra, perquè allà anar al teatre és un hàbit com anar al bar per a nosaltres. Cuiden la seva cultura. Estem a anys llum d’això. Quan parles de teatre amb alguns joves, sembla que els parlis d’arqueologia. Et posen cara de no saber de què parles. L’art dramàtic i la literatura dramàtica s’haurien d’ensenyar d’una altra manera a les escoles. Tot comença per l’educació.
És reversible?
Ho és si s’ho plantegen els que tenen poder, els polítics. La gent que té el poder de decisió de per on ha d’anar el model educatiu. Estem construint uns joves amants de les imatges i la tecnologia, però no els interessa la reflexió o la lectura. L’excepció és veure un jove llegint.
T’agraden els papers de malvat. A qui interpretaries com al dolent dels candidats a l’alcaldia -que ara seuen a l’Ajuntament de Barcelona?
Hi ha diversos malvats, però tenen estils diferents. El del PP, el Josep Bou, és un malvat ridícul, i no és ni malvat perquè ser-ho implica una certa intel·ligència. Però el Valls seria el més malvat, el més maquiavèl·lic.
Ha fet una jugada que ningú s’esperava.
Per tal que no hi hagi un ajuntament independentista, és capaç de fer el que sigui.
I a Manuel Marchena l’interpretaries com a un malvat?
És un personatge molt interessant, i s’ha fet molt famós. En aquesta sèrie que és el judici del Procés, ell és el protagonista i té un personatge fantàstic. M’ha fet riure i m’ha agradat com a actor. He gaudit amb algunes de les seves sortides. Té una ironia fina britànica. Com a malvat el trobo estupend.
Vius a Valldoreix però vas néixer a Barcelona.
Visc a la casa d’estiueig de la família des del 1997. Li tinc molta estima i hi he viscut la infantesa, l’adolescència i la joventut.
Què t’estalvies i què et perds de Barcelona?
M’estalvio el trànsit, el soroll, la contaminació, l’estrès de la ciutat… I sobre què me’n perdo, Barcelona té un gran interès cultural i urbanístic i vivint fora hi puc anar només ocasionalment. Però guanyo en tranquil·litat.
