El Penedès és terra de vins i el celler Gramona Batlle n’és una representació gràfica. Situada a Sant Sadurní d’Anoia, aquesta empresa familiar amb més de 100 anys d’història i sis generacions és l’exemple perfecte de família ben avinguda. Creadors de la marca col·lectiva europea Corpinnat -juntament amb cinc altres cellers- i grans defensors del cultiu ecològic, continuen apuntant alt. Els cosins Leo Gramona, responsable de mercat, i Roc Gramona, director tècnic, s’asseuen amb Vadevi per parlar del futur de l’empresa que ara lideren, però també de tot el seu llegat. En una de les vinyes més pròximes al celler, ambdós directius recorden la seva infantesa envoltada de raïm i posen sobre la taula les necessitats d’innovar i millorar en un sector on la competència i les dificultats no deixen d’augmentar. Reflexionen sobre les seves tradicions i reconeixen que tot i les reticències del principi, continuar amb la nissaga familiar ha sigut, sense dubte, una de les millors decisions que han pres mai.
Què és per vostès treballar en empresa familiar amb més d’un segle d’història?
Roc Gramona: No és fàcil arribar fins aquí, amb un llegat de sis generacions i més de 100 anys d’història. No vaig començar a sentir la responsabilitat que suposava liderar una empresa fins que no m’hi vaig trobar i en aquell moment em va agafar una mica de vertigen. Soc una persona que no acostuma a avaluar els riscos de les decisions que prenc i des que vam agafar la direcció ho he començat a fer. Quan et trobes al capdavant veus que no només és la nostra família, sinó que són moltes famílies que treballen a casa i has d’anar compte amb el que fas. S’ha de respectar tot el llegat en què s’ha treballat, però alhora és important prendre decisions que no són fàcils ni democràtiques pel bé de l’empresa, cosa que a vegades la gent no entén.
Leo Gramona: Totes les generacions en una empresa transgeneracional han de posar el seu granet de sorra, perquè si no el celler s’acaba estancant i la història no evoluciona. Ara que ho veig en perspectiva, nosaltres vam arribar al 2018, però hem viscut una Covid, guerres, crisis vàries… Després de la mort del meu pare hi ha hagut una transició. És en aquell moment quan el Roc i jo agafem més responsabilitat i fins i tot el seu pare, que ara és el president, fa un pas enrere i confia que no enfonsarem l’empresa. Per mi el valor es troba en l’equilibri. Fer coses noves, però també entendre el pes de la història, perquè al final no és només el que han fet els pares, també el que han fet els avis i el que ha fet el sector en general. No anem sols en aquest camí.
Sempre han volgut treballar al celler familiar?
LG: No (riu).
RG: Jo sí. Quan era petit sabia que volia ser enòleg. He viscut a Sant Sadurní d’Anoia sempre i això és part de la meva vida. Des que teníem dos, tres anys anàvem a la vinya, anàvem al celler, a beure most, trepitjar raïm… Sempre he sabut que volia treballar en el sector, el que no tenia clar era si volia fer-ho en aquesta empresa. He pogut conviure amb el meu avi, amb el meu pare, i no és fàcil. Aleshores, sí que m’he plantejat no treballar a Gramona, però a la indústria sempre.
LG: A mi sempre m’ha fet molt vertigen treballar amb el meu pare, sobretot, perquè el veia de petit. Amb el meu pare ens estimàvem molt i sempre acabàvem abraçades, però també discutíem molt. Jo vaig estudiar enginyeria i volia fotre el camp i córrer lluny. I la veritat és que quan vaig tornar, el pare del Roc ens va portar al desert del Sàhara i ens va dir: Nois, què voleu fer? Sempre li he agraït molt aquell toc d’atenció perquè em va donar l’oportunitat de treballar amb el meu pare i han estat uns anys que han sigut un tresor, un regal, sincerament. Encara sort que ho hem fet.
És complicat treballar amb la família?
LG: Té els seus bons i mals moments, suposo.
RG: Sí, és molt complicat. Aquí a Sant Sadurní d’Anoia costa molt que continuïn nissagues i que no hi hagi trencaments familiars. Hi ha empreses que cada generació s’ha escindit i ara són cinc cellers amb el mateix cognom. Crec que la gran dificultat és no arribar a aquest punt. Tot i les complicacions que suposa treballar en família, nosaltres hem fet el que feia falta, ens hem menjat l’orgull i hem sabut gestionar les nostres emocions perquè això no passés. Dins el sector, som de les poques empreses que ens podem sentir orgullosos d’haver arribat a aquest punt. Quan el focus és més ampli, on t’observen i tens més responsabilitat no només dins casa si no fora, és més difícil renunciar a menjar-te aquesta part d’orgull i continuar per un bé col·lectiu i no només un bé individual. Fins ara jo no veia realment que fos positiu per res, perquè m’emportava els problemes a casa, però ara sí que estic començant a veure que és gratificant i únic.
Quins són els granets de sorra que han pogut aportar a Gramona?
LG: Hem d’entendre que la criança mitjana dels escumosos de Gramona és de sis anys i mig. O sigui, nosaltres fem un vi i un cop collit el raïm, fins al cap de molt de temps no sortirà al carrer. Aleshores, és difícil mesurar un impacte en un negoci en el qual hi ha un cicle de producte tan llarg. De totes maneres, hem fet moltes coses.
RG: Sí, però al final els canvis que hem començat des que hem pogut formar part de la direcció de l’empresa encara no han sortit la llum. Crec que en altres casos, o en altres tipus de vins, hi hauria canvis més visibles, però de moment ens volem esperar. Sembla que anem lents o que no fem res, però jo crec que és una aparença, perquè realment s’estan fent coses i molt boniques.
Quines són aquestes novetats de les que parlen?
RG: Ara crec que som més precisos en com treballem la vinya. Ens estem adaptant molt més a la realitat climàtica que tenim. Abans érem més optimistes amb les pràctiques i pensàvem que només amb el que fèiem ens en sortiríem i ara veiem que hem de dissenyar i hem d’adequar tot això a aquesta nova realitat que aquests anys ens ha esclatat de manera espectacular. Plantegem les coses de manera diferent. Intentem aprofitar el màxim d’aigua possible, eliminar les varietats foranes o destinant-les a zones de més alçades, continuem apostant pel cultiu biodinàmic, una idea que fa anys que es va implementar, però tot sempre amb cap i a poc a poc. No hem de córrer. Si correm només perquè volem ser novetat o volem ser notícia ens equivocarem.
LG: El món va cap aquí. El canvi climàtic, evidentment, condiciona molt, i encara ens força a anar més de pressa cap a aquest nou món on les varietats millor adaptades triomfaran. És molt important entendre el perquè dels sols, com treballar-los, els dissenys de plantació… Tot això són missatges bastant complexos d’explicar amb un consumidor final. Nosaltres ens marquem l’objectiu de continuar fent vi de la millor qualitat, independentment que la climatologia sigui molt més extrema i que tingui cicles molt més llargs.
Creuen que això implicarà un canvi en el consumidor?
LG: El consumidor ja ha canviat. La gent tendeix a un luxe més sobri, menys ostentós. Gramona ha sigut sempre una marca clàssica en línia amb aquesta trajectòria. Tendim a aquesta simplicitat en el luxe explicant molt bé el perquè fem el que fem i d’on venim. Això al final també condiciona els petits canvis que anem introduint ara al carrer.
El canvi climàtic ha despertat la necessitat de tenir molta més cura del medi ambient i ha posat sobre la taula el cultiu ecològic. Creuen que això és el futur?
RG: Al Penedès, la viticultura ecològica l’hem assumit com a quelcom imprescindible, no és el futur, sinó el present. A la DO Penedès tots els vins seran ecològics el 2025. Nosaltres fem ecològics des del 2011 i crec que aquest és el camí sense dubte. Ara bé, la sostenibilitat no només és a la vinya. Relacionat amb el que deia el Leo de la sobrietat, en els dissenys i embalatges estem intentant fer servir tots els materials reciclables, aplicant una sostenibilitat molt més tàctil i molt més pràctica que el consumidor pugui percebre. Cuidem tant els materials com el disseny de l’ampolla que t’arriba a casa. A més, també tenim diferents certificats: ISO9000, ISO14000… Aquesta és la nostra manera d’autoauditar-nos i saber en què podem millorar.
LG: La nova climatologia ha vingut per quedar-se i condicionarà el món del vi i la viticultura. Per això ens hem de preparar i evidentment començar a optimitzar recursos. Això vol dir, doncs, entendre que els rendiments seran més baixos. Nosaltres ja tenim comptades les ampolles que vendrem els pròxims sis anys.
Han parlat de varietat autòctones i de reivindicar el territori. Aquests conceptes van molt lligats a la marca col·lectiva Corpinnat, que vostès van crear. Per què?
LG: Corpinnat va néixer de discussions sobre l’aposta per la qualitat entre els cellers que la van fundar. Després de molts anys reunint-se i ruminat, l’abril del 2018, el meu pare (Gramona), Recaredo, Sabaté i Coca i més tard Llopart, Nadal i Torelló vam crear Corpinnat i al mateix temps vam deixar la DO Cava.
RG: En aquell moment el rumb del Cava no era el correcte per nosaltres, perquè no era una DO on es pogués parlar de territori. No va ser una decisió política com es diu, sinó simplement que volíem parlar de territori. Som del Penedès, som de la conca històrica del Penedès, el bressol del Cava, de l’escumós. Per això vam voler fer aquesta diferenciació. Al principi només anava de prioritzar, és a dir, volíem dir d’on veníem i donar uns mínims qualitatius que consideràvem que s’havien de complir. Per res del món es volia sortir de Cava, es volia fer com una marca de garantia que complementés la DO. Havia de ser un moviment integrador, però es va convertir en un trencament.
Creuen que el sector s’està desvinculant de la DO Cava?
RG: El Cava ha continuat tendint a fer pràctiques que parlen molt poc de territori. Per exemple, et permeten utilitzar varietats no autoritzades, augmentar rendiments de premsa i fer servir plantacions que no estan dins la mateixa DO. Aleshores, molts productors del Penedès s’han desencantat molt del Cava. Penso que veurem canvis d’aquí a poc temps perquè molts cellers no han tolerat que s’hagi desviat el rumb d’aquesta manera.
Què vol dir?
RG: Han virat cap a la producció de volum i aquest canvi de rumb ha provocat un cert desequilibri. No és una decisió negativa, és un model i els hem de respectar, però ha creat desavinences. Per això, ara més que mai veig que la decisió que vam prendre, que inicialment va ser molt difícil, va ser l’adequada. Fins ara no les tenia totes, em pensava que érem massa egoistes, que no teníem en consideració la resta de gent. Ara he vist que, si no tires pel dret, si no trenques els ous, no pots fer la truita.
LG: Egoistes no hem sigut Roc.
RG: Jo tenia aquesta sensació. El sector ens deia que ho érem.
El sector els va titllar d’egoistes?
RG: Més aviat de poc solidaris.
I ara què?
LG: Ens continuen assenyalant, però…
RG: Però van venint (riu).
LG: El Cava té un model que no sé si a molt llarg termini és sostenible, sobretot perquè hi ha una certa desconnexió entre la viticultura i l’elaboració. També pel que fa al consumidor, té un públic molt internacional, moltes exportacions, però una percepció per part del client internacional no necessàriament qualitativa al costat d’un Xampany o un Prosecco. Nosaltres fa més d’un segle que elaborem escumós i això és en tradició que passa de pares a fills. Gramona té tots els ingredients per competir contra tots els vins de gran qualitat. Corpinnat ha sigut un moviment que hem fet pel sector i per la terra, i que ara comencem a recollir resultats, no a Gramona, sinó al territori. Així i tot, haig d’afegir que crec que amb la nova legislació del Cava, on volen intentar classificar els terrers, està bé. No és suficient, però va en la bona direcció.
Parlem de mercats. Com prova la relació amb el mercat espanyol, sobretot anys després del boicot al Cava?
LG: Uf. Amb nosaltres bé, perquè al final som apolítics. Tot i això, som d’on som, i això és innegable. Si no som part de la cultura catalana, no sé què som. Nosaltres fem vi, un producte que existeix per fer feliç al consumidor. I la gent vol ser feliç aquí, a Madrid i a tot arreu. Quan tu fas les coses bé i les fas amb convicció, el client veu una mica més enllà de l’ímpetu polític del moment. Nosaltres no hem patit gaire amb Carod-Rovira i el boicot. La frase que ens diu el nostre distribuïdor a Madrid sempre és la mateixa: No, no, el Cava bueno… pero Gramona es Gramona.
La política estatal i les tensions influeixen en les vendes?
LG: La política espanyola és molt complicada, molt complexa. Els italians ho estan fent molt millor, per exemple. No és per desviar l’atenció, però el Prosecco triomfa molt més que el Cava perquè a qualsevol ciutat hi ha 100 restaurants italians i tenen una comunitat brutal. Són els cracs de la moda, de l’oli d’oliva -quan realment el fem nosaltres- i el vi; que no necessàriament és el millor, però és bo i el saben vendre. Cotxes esportius, Dolce & Gabbana… Ells no venen un producte, venen La Dolce Vita. A Espanya els catalans són els catalans, els bascos són els bascos, però després, cada cop que hi ha un terratrèmol polític, costa molt que es creï una cultura que vagi de bracet a escala internacional.
RG: Resumint, els vins que busquen un valor afegit i expressar un territori són menys sensibles a condicions polítiques. El consumidor al qual anem dirigits és capaç de diferenciar una cosa de l’altra. Aquí hem fet una bona feina i també tenim la sort que estem en aquest segment i no estem en un segment més de consum. Els vins de consum sí que són molt més sensibles.
Parla de cellers que venen grans quantitats de vi?
RG: Sí, aquests són més susceptibles. A final, si vas a volum, qualsevol declaració política pot perjudicar, perquè et vincula amb una regió. Nosaltres aquí tenim la sort que som relativament petits i ens afecta menys.
Els vins escumosos tenen dues obsessions: fugir de les postres i atraure el públic jove. Hi estan d’acord amb aquestes dues línies d’acció del sector?
RG: Al públic jove no li hem de donar l’esquena, però a casa és complicat dissenyar un producte per joves, perquè va molt associat al preu i a l’accessibilitat. La nostra raó de ser a vegades xoca molt frontalment amb quins són els condicionants perquè la gent jove begui vi. També és veritat que tot i que la joventut beu menys, busca més informació sobre el que està bevent. Per tant, aquí el nostre objectiu, o la nostra guerra, és accedir a aquest públic demostrant el compromís amb la sostenibilitat.
Ara bé, hem de ser curosos, perquè Gramona és Gramona i no podem perdre el focus del que fem. No busquem fer aquest perfil de vins, perquè per desgràcia no podríem estar parlant de territori, ja que serien vins més dolços amb més sucre, menys carboni i, evidentment, menys criança. Tot i això, dins del projecte tenim alguns vins que són més fàcils de veure, més accessibles. Els vins tranquils Gramona són l’exemple d’aquesta tendència.
LG: S’ha d’entendre que tot consumidor de vi sempre fa un aprenentatge. És com el nen petit que comença i no li agrada la Coca-Cola, i després només en vol. També comencem que no ens agrada el cafè i més endavant en prenem. El consumidor de vi té una corba d’aprenentatge que comença per vins segurament més dolços, més afruitats, més aromàtics, i més tard -un cop va perfilant el que li agrada- busca un estil més seriós. Gramona es troba en aquesta última fase. No podem pretendre anar al que està començant a beure amb una ampolla de Gramona. Primer, perquè li pica la butxaca, i després perquè és un producte aspiracional. Nosaltres no fem vins pensant en aquest consumidor, fem vins per convicció, pel territori, per explicar una història, un llegat… No fem vins pensant en el que li agrada a la gent, fem el vi que creiem; i toquem fusta perquè agradi. Els vins que són més accessibles els fem per divertiment, no per buscar més públic.
I sortir de les postres què?
RG: És un altre objectiu, però costa molt. Encara hi ha aquesta mentalitat, sobretot per Nadal, que les postres s’acompanyen amb un cava brut. Tot i això, ho aconseguirem, de fet, ja ho estem aconseguint. Cada vegada veig més taules dinant i sopant amb un escumós. Fins i tot et diria que està de moda, si beus escumós ets tendència. Al final, els maridatges amb productes amb menys sucre tendeixen a no funcionar bé amb les postres, per tant, la gent canviarà i aniran a buscar harmonies molt més lògiques en els primers i els segons plats. A Catalunya tenim grans vins rancis i dolços que poden anar superbé. No cal que siguin escumosos.
LG: Jo bec escumós a tot arreu sigui sec o no.
Poden triar el seu escumós preferit?
LG: III lustres.
RG: Sí, jo també diria III lustres. No és el més car, ni el més barat, ni és del que fem més ampolles, però és el que més representa el nostre DNA. És el vi del nostre paratge històric, Font Jui, elaborat amb Xarel·lo i Macabeu; 70-30, 80-20, 60-40, depèn de l’anyada, i sempre dominant el Xarel·lo. Representa sobretot la manera de fer de Gramona i el nostre llegat. Poses una copa de III lustres i saps que és del Penedès. Això és el que ens fa sentir més orgullosos de casa.
LG: A més, és un vi que no hem fet nosaltres, podríem haver dit un vi nostre o fins i tot algun que encara no ha sortit. Però, el III lustres és un d’aquests vins que és llegat i malgrat que han canviat moltes coses…
RG: El III lustres no es toca!
