Les ajudes governamentals al sector vitivinícola sempre han intentat ser una palanca per a la millora i creixement de les empreses del sector. Malgrat això, les llistes d’empreses que aconsegueixen optar a certes línies d’ajuts -sobretot aquelles que s’organitzen des d’Europa- estan plenes de grans productors i cellers i poques petites i mitjanes empreses. Els requisits per accedir a algunes ajudes i també els recursos que han d’invertir les companyies per a justificar la inversió acaben sent una feina tediosa que en cas de tenir un equip reduït es converteixen en una muntanya de paperassa impossible d’escalar. A més, amb els anys les ajudes s’han anat concretant i donen menys marge a les empreses, ja que demanen condicions molt específiques i resoldre problemes concrets, els quals moltes vegades no s’alineen amb les necessitats empresarials d’alguns cellers. Així doncs, les grans marques de vins catalanes reconeixen l’efectivitat d’aquestes línies d’ajut, mentre els petits les veuen de lluny, amb una clara barrera burocràtica que els manté allunyats de rebre diners públics per millorar les seves infraestructures.
“Veig molt complicat que les empreses petites puguin aplicar a les mateixes ajudes que apliquem nosaltres”, explica Adela Capdevila, responsable de sostenibilitat del celler Albet i Noya. Tot i que la treballadora assegura que el celler tampoc és tan gran, reconeix que la feina que comporta aplicar a certes ajudes pot costar dies i “no és accessible per a empreses que no hi poden dedicar hores”, lamenta. Aquesta no és una opinió aïllada, en donar un cop d’ull a la llista de beneficiaris de l’última línia d’ajudes específiques del govern català al sector, es pot veure com bona part de la trentena de les empreses que l’han rebut, tenen una grandària considerable. En concret, Tomàs Cusiné, propietari del celler Castell del Remei recorda que encara que hagin guanyat aquesta línia d’ajuts, des de principi d’any “ens han rebutjat ja dues propostes”. Una situació que si es perpetua en cellers de mitjana i gran mida, és molt més probable que no arribi als petits.
Un dels principals conflictes que hi ha en l’accés d’aquestes línies d’ajudes és la seva concreció. Cusiné reconeix que hi ha moments en els quals l’especificitat d’alguns requisits deixa fora moltes empreses. Si bé és cert que el propietari de Castell del Remei no nega que calguin normes concretes, esmenta que les línies governamentals que van lligades a aquestes ajudes no sempre es tradueixen en les necessitats reals dels cellers que apliquen. En altres paraules, les ajudes concretes poden no anar en la direcció que busca l’empresa. Cusiné també recorda que en molts moments es demana molta “innovació”, una paraula que -a parer seu- costa de trobar en el món del vi “on tot està inventat”: “Et trobes posant excuses per argumentar el perquè de la teva aplicació a l’ajuda”, lamenta el cellerista. Capdevila, en canvi, explica que des d’Albet i Noya saben que hi ha algunes ajudes a les quals no podran accedir i, per tant, “ja no les demanen”. Tot i això, confessa que el celler penedesenc “té la capacitat per fer-ho” i afegeix que “n’hi ha d’altres que no poden”, ja que necessiten ajudes per mantenir la producció al dia o fins i tot complir amb les normatives actuals.
La paperassa també es converteix en un conflicte en aquest sector. Com és evident, tota línia d’ajudes necessita un llarg document de justificació, no només per ordre del govern català sinó també europeu. És per això, que la burocràcia és una part essencial d’aquestes ajudes, una situació que tal com relata Capdevila “deixa fora moltes empreses”. La treballadora d’Albet i Noya es posa d’exemple i confirma que ella mateixa ajuda a dos pagesos que accedir a certes línies d’ajudes, ja que se’ls fa complicat “si no tenen molt de temps ni saben com funciona”. Ara bé, Capdevila també expressa que es pressiona molt des d’Europa per tal que les justificacions siguin molt clares i admet que “amb els anys s’han tornat més estrictes”. Aquesta combinació de burocràcia i concreció esdevé un mur de pedra per a certes empreses, que sense els recursos per presentar sol·licituds a temps, es veuen obligades a renunciar a certes línies.
Ajudes més igualitàries
Les ajudes al sector vitivinícola es divideixen entre les línies per a pagesos i les línies per a cellers. Aquesta divisió permet que els camperols puguin tenir les seves vies i no accedir als mateixos llocs que les empreses vitivinícoles. Per a Cusiné, del Castell del Remei, aquesta separació no sempre juga a favor d’aquells cellers que també tenen producció pròpia, és a dir, vinyes. “No podem accedir-hi com a empreses”, lamenta el cellerista. Ell mateix assegura que els pagesos necessiten les ajudes i que cal que s’inverteixi molt més en la supervivència del camp, però lamenta que “no hi hagi un accés igualitari”. En aquest sentit, recorda que en les ajudes a cellers “hi ha molta competència” i insisteix que tenen els mateixos problemes al camp que els pagesos, però les ajudes són ben diferents: “Ens sentim discriminats a escala agrícola”, comenta.
Unes ajudes que giren al voltant de la sostenibilitat
L’última línia que ha obert el govern català gira entorn de la sostenibilitat. Acabades ja les ajudes per la sequera, la cura del medi ambient i l’eficiència energètica són les noves prioritats governamentals, així com la promoció i comercialització a altres països. La setmana passada, el departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació va resoldre la setmana passada la tercera convocatòria de la Intervenció Sectorial Vitivinícola (ISV), amb una dotació de 3,6 milions d’euros destinada a finançar projectes d’inversió de 29 empreses catalanes. Aquests ajuts, inclosos en el Pla estratègic de la Política Agrària Comuna 2023-2027 (PEPAC) i cofinançats pel Fons Europeu Agrícola de Garantia (FEAGA), cobreixen fins al 40% de les despeses subvencionables i permeten impulsar la modernització de les instal·lacions de transformació, la millora dels processos de vinificació i l’eficiència energètica.
“Amb aquestes ajudes farem una instal·lació de plaques fotovoltaiques flotants dins d’una bassa que tenim a la finca, una premsa vertical i una climatització de les caves històriques”, explica Roc Gramona, director tècnic de Gramona, celler guanyador d’aquesta línia. Per a ells, la sostenibilitat fa anys que té molla importància en la seva manera de cultivar i en ser un celler amb prou recursos, destinen bona part d’allò que fan a la constant millora dels seus equipaments: “Fa dos anys que ens presenten i gairebé sempre aconseguim les ajudes perquè som molt meticulosos“, relata Gramona. El mateix passa amb Albet i Noya, també guanyadors de l’ajuda. Tal com explica Martí Albet, cinquena generació del celler, utilitzaran aquestes ajudes per soterrar una part del seu magatzem per a fer-hi una cava amb molta més capacitat. “Servirà per deixar d’envellir l’escumós amb aire condicionat”, ironitza Albet, qui reconeix que aquestes línies d’ajudes relacionades amb l’eficiència energètica són essencials per “millorar la qualitat”.
En definitiva, les ajudes governamentals són clau per al creixement de les empreses vitivinícoles catalanes, però algunes són molt limitants. Mentre empreses amb recursos inverteixen tot allò que poden en mantenir una línia sostenible i fer millorar les seves empreses, els petits sobreviuen amb canvis més reduïts, que de vegades no es consideren prou per obtenir els diners. El govern català manté la seva posició i concreta que “hi ha compromís” amb la supervivència del sector. No obstant això, les desigualtats en el món del vi entre petits i grans elaboradors també es colen en les línies d’ajuts, sigui per massa burocràcia, per concreció o per les llargues justificacions que exigeix Europa. “En un món idíl·lic no existirien les ajudes”, relata Capdevila qui, tot i ser d’una de les empreses guanyadores, afirma les desigualtats que creen.
