VadeVi
La Tribana 2021, un homenatge a l’avi Fabra

Sempre és emocionant tenir l’oportunitat de tastar un nou vi, sobretot quan aquest no és un vi més de l’evolució comercial d’un celler, sinó que és un vi singular, d’aquells que es fan des del cor, com a necessitat d’expressar un sentiment. En aquest cas, un homenatge a l’avi.

M’expliquen del celler empordanès Martí Fabra que La Tribana, el nom del vi, és una vinya que va plantar l’any 1959 en Joan Fabra Isach, pare del Martí i avi del Joan, la darrera generació al capdavant del celler. És una finca de sòl de pissarra vermella, exposada a la tramuntana, situada al mateix municipi on tenen el celler, Sant Climent Sescebes, just davant del cementiri, a la carretera GIV-6022 de va des d’aquesta població a Mollet de Perelada. D’aquesta finca en surten les garnatxes amb les quals han elaborat una sèrie limitada de 631 ampolles que vol ser un homenatge als avis, a la seva feina i al seu vi. Fet que també queda constatat en mirar l’etiqueta, on apareix l’avi Joan fent la verema d’aquesta finca.

La Tribana | Foto: Ramon Roset

Notes de tast

És un vi que, un cop elaborat, li van voler donar una criança de 7 mesos en les antigues tines de formigó, soterrades al celler i posteriorment es va trasbalsar en botes velles de roure francès per donar-li 15 mesos més de criança. Un total de 22 mesos de criança per donar-li la seva personalitat final.

Ja quan s’està servint, però sobretot en apropar-lo al nas, destil·la les aromes típiques de la garnatxa negra, però en aquest cas, molt ben caracteritzades pel seu terrer de pissarra vermella i amb un perfil que delata la seva procedència empordanesa. Forma part del selecte grup de vins que tenen la capacitat de transportar-nos de seguida les seves arrels. Té una capa força alta. Al costat, la fruita licorosa i d’unes notes especiades i també de caràcter làctic, provinents de la seva criança, flaira uns matisos balsàmics que recorden molt els que es poden gaudir tot passejant pels camins, corriols i senders d’aquesta zona de l’Empordà, molt propera a la serra de l’Albera.

En boca té una entrada directa, tranquil·la i amb un cert tacte càlid. L’acidesa, fina i elegant, equilibra amb eficiència la graduació alcohòlica, li aporta una frescor i li fa de guia en un pas de boca sedós, on mostra uns tanins rodons i ben polits i va deixant en cada pas fins al final de boca les aromes, complexos, que ja percebíem al nas, fruites vermelles licoroses, intenses, ben flanquejades per les notes especiades i balsàmiques. Arribat al final de boca, s’esvaeix quedant el record afruitat i retornant les notes de la criança per via retronasal. Persisteix una bona estona.

És un vi elegant, tot ell molt equilibrat, que cada glop convida a fer-ne un altre. Tot i li queda vida per endavant, està en un moment esplèndid. Arriba a taula un rissotto de ceps que el vi acompanya superlativament, i després una espatlla de cabrit rostida al forn amb ceba, patates de muntanya, pastanaga i una bona picada. El vi s’expressa amb plenitud, aportant aromes al plat, però també fent la seva feina de neteja de la boca.

Més notícies
Notícia: Corral Cremat 2012 Clàssic Penedès, la seducció de les llargues criances
Comparteix
Aquest escumós és una perfecte combinació de terrer, caràcter varietal i llarga criança
Notícia: TAST COMENTAT | Le Havre i La Scala, de Jean Leon
Comparteix
Dos dels vins icònics d'aquest celler penedesenc que tot just enguany celebra el seixantè aniversari
Notícia: Cabaret Brut Nature i ostres, sublim celebració de les festes nadalenques
Comparteix
L'harmonia que formen el cava i les ostres figuren entre els més grans plaers gastronòmics

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Subsòl a febrer 02, 2024 | 11:25
    Subsòl febrer 02, 2024 | 11:25
    Encara no hem superat l'estadi de les "notes licoroses"? Mira que estimo els vins de Martí i Fabra, però aquesta mena de sobremaduracions i capes altes, fosques com la nit, són pròpies dels anys 90! Sense anar-nos-en a l'altre extrem, tan de moda avui, dels vins prims i sense suc, no podríem trobar un terme mig? Una "via di mezzo", que dirien els italians? Un vi amb caràcter local, però sense aquesta extracció i aquesta opacitat, que l'únic que fan és homogeneïtzar, enfosquir i restar matisos? I una altra cosa: per què en Roset fa notes de tast tan rudimentàries i funcionarials, plenes de tòpics i expressions que ja eren obsoletes fa 20 anys? No es podria esforçar una mica més a l'hora d'escriure, no podria qüestionar el que beu i fer un plantejament críticament constructiu, més analític? El nivell, un cop més, és subterrani.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa