L’elefant a l’habitació que preocupa tot el sector vinícola ja ocupa molt espai. La gent no beu vi o, almenys, no tant. És innegable que hi ha una caiguda global en el consum, però cal comprovar com és de definitiva.
Segons dades de l’INCAVI, en els últims cinc anys, la venda d’ampolles a Catalunya ha caigut un 22%. El 2024 se’n van vendre 78 milions d’unitats quan el 2019 n’eren 100. La tendència és la mateixa en el cas d’Espanya, on s’han consumit 910 milions de litres en l’últim any (uns 1.200 milions d’ampolles). Això són uns 24 litres de vi per habitant i per any a tot l’estat, segons dades d’Agrifood.
Una caiguda mundial
A Portugal consumeixen gairebé 62 litres de vi per capita, convertint-se així els portuguesos en els majors consumidors al món. A França consumeixen uns 46 litres per persona, i al voltant de 42 en el cas d’Itàlia. Per tant, estem envoltats de consumidors més voraços.
Malgrat això, el consum de vi al món s’ha reduït un 2,7% el 2025, amb 20.800 milions de litres beguts en tot l’any passat, segons una anàlisi de l’Associació Americana d’Economistes del Vi, elaborada a partir de dades de l’Organització Internacional de la Vinya i el Vi (OIV). Les dades reflecteixen una caiguda global de 569,5 milions de litres respecte al 2024. És a dir, en l’àmbit estatal, també s’expressa una davallada, encara que molt més lleu.
El descens, però, no ha estat generalitzat. La caiguda es concentra en grans mercats consolidats com Amèrica del Nord i Europa, però a països com el Brasil, Mèxic, Geòrgia i Romania s’han registrat increments destacats. Alguns d’aquests són mercats encara poc explorats pels viticultors catalans.
Les causes socioeconòmiques
És clar que hi ha un canvi d’hàbits en el consum que, si bé se sol atribuir als joves, no és del tot responsabilitat seva. En les últimes dues dècades, el consum d’alcohol entre joves de 17 a 24 anys ha caigut un 60% segons el Ministeri de Salut d’Espanya, i tampoc no hi ha dubte que les begudes més accessibles i informals com la cervesa li prenen protagonisme a la copa de vi. Tanmateix, no tot es deu a un canvi d’hàbits voluntari o que correspongui a una manera de viure de les noves generacions atribuïble a la seva forma de ser.
Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 2026 els salaris dels joves de 16 a 24 anys han perdut un 19,1% de poder adquisitiu des del 2004, un cop descomptada la inflació. Així doncs, per a molts, la possibilitat d’explorar l’oci que ofereix el vi queda relegada o apartada fins a complir la trentena.
Tanmateix, si bé més notable per a les joves generacions, la pèrdua de poder adquisitiu s’ha fet palesa per a la classe mitjana de totes les franges d’edat. La forma de socialitzar ha canviat a la força perquè els salaris i els preus s’han desequilibrat i, per tant, sortir a sopar fora i gaudir de capricis s’ha convertit en quelcom exclusiu.
La pandèmia de la COVID-19 també és un dels factors que ha transformat la forma de relacionar-nos i va capgirar l’ordre de les nostres prioritats. Les interaccions són més fragmentades i digitals, i la importància que es dona a les relacions casuals o secundàries ha quedat limitada a favor d’un nucli molt més íntim.
Això facilita que la gent no senti la necessitat de sortir de casa per relacionar-se, mantenint-se aquesta tendència pandèmica fins al dia d’avui. Evidentment, això es tradueix en menys consum als llocs on se serveixen les ampolles de vi. Molts prefereixen passar els vespres davant la seva plataforma de streaming preferida amb la seva parella, que en una taula d’un restaurant amb amics.
Per altra banda, es fa un gran esforç, tant a escala estatal com autonòmica -i, de fet, global- per dur a terme campanyes governamentals contra el consum d’alcohol. Malgrat la contradicció que això suposa davant l’exposició i suport que el sector vinícola necessita -i, en molts casos, rep-, en resulta estigmatitzat.
El Ministeri de Sanitat i el Departament de Salut de la Generalitat han rebaixat substancialment els barems administratius de referència per definir els límits del que es defineix com el baix risc de consum d’alcohol. En el cas dels homes, es fixa el màxim en 20 grams d’alcohol pur al dia, que no arriba a ser ni l’equivalent a dues copes de vi. En el cas de les dones són 10 grams; és a dir, una sola copa al dia. Abans d’aquest canvi que es va publicitar el 2021, el llindar era de pràcticament el doble.
En l’àmbit europeu, si bé és cert que no hi ha una legislació harmonitzada a la Unió Europea a l’hora d’incloure advertiments sanitaris als productes amb alcohol com en el cas del tabac, la Comissió Europea permet que cada país es faci les seves pròpies normes. Així doncs, ja n’hi ha algun com Irlanda que està obligant a enllaçar el consum d’alcohol amb malalties hepàtiques i càncers fatals a les etiquetes de les ampolles de vi.
Malgrat que el d’Irlanda és un cas força excepcional, aquí també tenim un gran impediment per als bevedors de vi. La taxa general d’alcoholèmia per als conductors és de 0,25 mg/l en aire expirat, amb la intenció de rebaixar-ho a 0,10 mg/l, que és l’equivalent a prendre’s una copa de vi.
Ara per ara, la reforma que es tramitava al Congrés estatal per abaixar la taxa es va paralitzar l’octubre arran de l’avançament electoral, però aquesta és la direcció que sembla estar-se prenent. Així doncs, és fàcil intuir que demanar ampolles de vi durant els sopars de restaurant es pot acabar a favor del consum a copes, impulsat pel temor de superar els límits legals i d’enfrontar-se a un control d’alcoholèmia tornant cap a casa.
Un problema d’autoestima?
A més de les causes que puguin haver-se donat per un canvi en la tendència del consumidor, a Catalunya hi ha un problema persistent de falta de consum del vi propi. Segons el Baròmetre Català sobre Consum i Vivències vers el Vi del 2025 de l’INCAVI, els consumidors catalans no prioritzen el vi de casa quan escullen l’ampolla del prestatge.
Si bé la denominació d’origen més beguda -segons els que recorden haver begut vi en l’últim any- és la DO Penedès, la segueixen Ribera del Duero i Rioja, abans d’arribat a Priorat i Catalunya. I, de fet, abans de consumir Tarragona o Pla de Bages, els catalans opten per França i Itàlia durant l’any passat.
No obstant això, sí que el 86% de qui beu vi almenys un cop l’any recorda haver begut algun vi català en les últimes 10 ocasions.
Un peix que es mossega la cua
Causa i conseqüència de tots aquests factors és l’estoc sobrant dels cellers. És un dels grans problemes: la producció d’anyades anteriors no s’ha venut quan arriba el moment de fer nou vi.
A aquest excés de vi sense vendre s’hi sumen veremes força abundants a causa de la ràpida recuperació de les vinyes després dels anys de sequera. Enguany, per exemple, ho ha estat gairebé un 4% més que l’any passat.
Tanta quantitat de raïm amb els magatzems dels cellers tan plens d’anyades anteriors, significa que els cellers tampoc no en compren de nou. Per tant, hi ha més producció de raïm que venda. El preu que el viticultor paga per aquest fruit cau molt per sota d’aquest llindar, malgrat que el pagès continua pagant el que costa produir el fruit que ha de vendre.
És el que està passant a Catalunya, on és especialment preocupant per com les grans indústries i grans grups vinícoles s’aprofiten d’aquesta situació. A diferència d’altres productes, el raïm és imminent. No es pot guardar en un magatzem a l’espera que pugi el preu, la qual cosa debilita la posició del productor, a qui produir un quilo de raïm li costa entre 0,53 € i 0,56 €, segons dades de l’INCAVI.
Però és que aquesta verema s’ha pagat, majoritàriament, a entre 0,30 € i 0,40 € el quilo. Fins i tot es parla de grans grups cavistes que han ofert preus per sota dels 0,30 € i d’organitzacions agràries que han hagut de liquidar per sota de 0,20 € per quilo.
Mesures a prendre a la vinya
Una de les propostes que es posen sobre la taula per reduir el problema de la sobreproducció és arrencar vinyes. Es tractaria d’eliminar ceps per reduir la producció i adaptar-la a la demanda. Segons Unió de Pagesos, a Catalunya se n’haurien d’eliminar 5.000 hectàrees, que serien l’equivalent a un 10% de les que hi ha en total, per aconseguir el propòsit. Per la seva banda, la Federació de Cooperatives Agràries Catalanes proposa que siguin 2.000 hectàrees anuals.
Tanmateix, l’investigador emèrit de l’IRTA, Robert Savé, expressa certa preocupació per la forma en què una arrancada com aquesta s’hauria d’executar. “Quines vinyes s’arrencaran? S’arrencaran les vinyes més velles? Les pitjors? S’arrencaran en els llocs on no hi hagi taxa de supervivència perquè no hi ha relleu generacional? S’arrencaran en determinades denominacions d’origen en què la producció és escassa?”, pregunta. I segueix: “Mirem per quilos, o per qualitat? Es farà políticament i es mantindran les vinyes en llocs on no pugui créixer res més per tal de mantenir població? S’arrencaran encara que estiguin en bons llocs perquè l’important és el creixement urbanístic?”, qüestiona Savé.
“Té tota la lògica del món reduir superfícies i posar les vinyes en llocs més adients perquè sigui més productives respecte al que el mercat vol”, diu. Malgrat això, l’expert indica que, per saber què té més sentit per aportar a la millora del sector, “el que s’ha de fer és dissenyar un territori, no pensant només en el dia a dia, sinó pensant en el futur”. Per tant, diu, “pararia activament i pensaria en què hem de fer de manera comunal i estratègica”.
En canvi, Unió de Pagesos aposta per una “arrencada social”. Segons ells, hauria de ser “voluntària i afectaria sobretot la gent que es vol retirar o jubilar”. A més, anirien acompanyades de compensació econòmica per part del govern amb l’autorització de l’administració espanyola. De fet, fins i tot, alguns han començat a arrencar vinyes pel seu compte.
Una altra proposta per tenir unes vinyes més resilients a la crisi del sector és la verema en verd, una pràctica que eliminaria part de la collita abans que del raïm arribés a la seva maduració. En comptes d’arrencar el cep, es tallen els gotims mesos abans de la verema per reduir-ne els quilos. Actualment, la Generalitat indemnitza els pagesos que s’acullen a aquesta pràctica.
Canvi de tendències per continuar ferms
A banda dels possibles canvis al camp, també hi ha capacitat d’adaptació de cara al mercat. L’Informe Sectorial 2026 d’Agrifood indica que el canvi en els hàbits de consum que ha portat a la crisi del sector també han comportat que la balança es decanti a favor d’uns tipus de vins que sempre havien quedat més relegats.
Per exemple, es fa evident en els últims anys que la demanda de vins blancs i de vins joves va a l’alça, al contrari de la preferència tradicional pels vins negres amb cos, que continuen existint però sense tanta predominança. Aquesta pot ser una tendència a què parar atenció si hi ha una pretensió d’adaptar-se al mercat canviant. Alhora, el vi sense alcohol és una tendència per la qual molts comencen a apostar. Caldrà veure, però, si ho considerem vi o, en cas que s’estengui, se li haurà d’atribuir una denominació diferent.
Malgrat els reptes estructurals, la caiguda del consum i la complexitat de la situació actual, el sector vinícola ha demostrat històricament una gran capacitat de resiliència. Així doncs, si bé els ànims dels productors estan baixos, la crisi actual també pot llegir-se com una oportunitat necessària de reorientació i maduresa. Qualitat, flexibilitat i, tal com indiquen experts de la vinya com Robert Savé, “reflexió profunda” per planificar el territori amb visió de llarg termini. Potser aquests són els pilars sobre els quals el sector vinícola pot construir el nou camí per trobar el seu lloc en un món que evoluciona.
