!--akiadsense-->
França ha aprovat un segell, Vins Méthode Natura, que serà l’encarregat d’identificar els que habitualment es coneixen com a vins naturals o de mínima intervenció. Tot i que no hi ha una definició clara ni regulada, per alguns els vins naturals són aquells als quals durant la seva elaboració no s’hi han afegit sulfits ni qualsevol altre additiu, però per d’altres, sobretot els elaboradors, asseguren que a més d’aquest dos trets tècnics, l’elaboració de vins naturals forma part d’una filosofia de vida i de respecte per la terra i pel planeta.
És aquesta segona part la que no es contempla mai a un segell o un distintiu. Es determinen una sèrie de característiques que s’han de complir. Si és així s’obté el segell i sinó, no. Per exemple els cellers que treballen amb biodinàmica són diversos. Alguns ho viuen com una manera d’entendre el món i d’altres simplement es limiten a complir els paràmetres que marca en aquest cas Deméter que és l’organisme internacional que certifica aquest tipus de viticultura. És el que han fet a França. S’han especificat una sèrie de requisits (ús de llevats autòctons, additius prohibits, sense flitrar ni pasteuritzar, sense sulfits afegits, entre d’altres) qui els compleixi el podrà fer servir. D’entrada per les dificultats i la controvèrsia legal i ètica de la paraula, natural no s’ha inclòs en el nom i la traducció seria Vins Mètode Naturalesa. Aquesta distinció és molt important pel sommelier Ferran Centelles. En declaracions a Vadevi explica que aquest segell parla de “vins que es fan respectant al màxim el fruit que ens dona la terra, sense additius, però sense la connotació de ‘natural’. És un apunt per mi, vital”. I és que Centelles nega amb rotunditat que el vi natural existeixi pel que considera que anomenar-lo d’aquesta manera no és adequat. Creu que la manca de sulfits afegits pot ser delicat i considera que regular aquestes elaboracions podria estar bé, “jo crec que tot el que sigui crear paràmetres és bo”.
!--akiadsense-->
Hi està d’acord la sommelier Clara Isamat. Ella que n’és una gran defensora considera que “seria molt interessant pel consumidor que existís algun tipus de certificat que acrediti que un vi s’ha fet d’una determinada manera i també per donar a conèixer una nova manera de fer”. Ara bé, també admet que es tracta d’un segell que “Catalunya no necessita. Espanya sí perquè la tendència al consum i la normalitat al mercat ja siguin botigues, restaurants o distribuïdors, no arriba al nivell de casa nostra. Un certificat com aquest aniria molt bé per posicional productors de fora de Catalunya al mercat i per crear una certa xarxa que Espanya no té”.
És precisament aquest l’objectiu de dos investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques que des de fa uns mesos recullen firmes precisament per aconseguir aquesta certificació. A través d’aquest enllaç, l’antropòleg Pablo Alonso i la sociòloga Eva Parga busquen suports. Han recollit més de 300 firmes i el que volen és donar visibilitat al vi natural al mercat i alhora oferir garanties al consumidor. “A Espanya, més que a Catalunya el que hi ha és molt de desconeixement i fins i tot en l’àmbit de la distribució, restauració i la prescripció no tothom té clar què són aquests vins i es confonen amb biodinàmics o ecològics i no els saben defensar quan els han de vendre. Un segell ajudaria molt”, explica Eva Parga.
Els elaboradors no volen que se’ls reguli i temen una apropiació indeguda de la indústria
Per Rubén Parera, del celler Finca Parera no és una bona idea la creació d’un certificat d’aquestes característiques perquè permetrà que els grans cellers s’apropiïn d’una manera de fer que es relaciona directament amb els vins naturals. “Jo ja he vist com la indústria sempre copia els artesans. L’ecologia era la quota dels agricultors hipis que creien en alguna cosa més i ara els grans també són ecològic que està molt bé, però només perquè tenen un certificat, perquè realment no és tant cert com ens venen. A nosaltres ja ens agrada ser una mica outsiders, honestos visitables que ens coneguins per poder explicar els vins que fem i perquè els fem i ara es volen apropiar de la llibertat que tenim”, diu Parera.
!--akiadsense-->
Ton Rimbau responsable del celler Porcellànic al Penedès ho té clar. En declaracions a Vadevi explica es mostra rotundament en contra de regular la seva activitat. “Si no hi ha normes els grans no s’hi posaran. És amb les normes que ells van bé perquè paguen la policia que et vigila i encotilla”, explica. De fet, en una carta oberta que es va fer pública fa 4 anys, Rimbau assegurava “recordeu que això passa (la voluntat de regular els vins naturals) perquè hem obert un nínxol de mercat i ja els grans volen aquesta part del pastís d’una manera o una altra”.
És cert que els vins naturals s’han fet un lloc a Catalunya. Hi molts cellers que fan vins naturals, hi ha bars i restaurants que majoritàriament serveixen aquest tipus de vins, distribuïdors especialitzats i prescriptors prestigiosos que els defensen. Fins i tot hi ha dues fires dedicades exclusivament a aquest tipus de vins. I tot això és així perquè hi ha un nínxol de mercat, hi ha un perfil de consumidor que o bé atret per elaboracions més singulars i radicals o bé per la tendència a la recerca de productes més saludables compra aquests vins. I tot i així es calcula que només suposen un 1% de tot el vi de que es produeix a Catalunya.
A Espanya la situació no és la mateixa. Eva Parga explica “si un productor del Bierzo, per exemple no té al seu abast algú que li vengui el vi, o un restaurant o un bar que li compri, serà molt difícil arribar al consumidor i a més a més no es podrà diferenciar, en canvi si tingués un segell seria molt més senzill”.
Tot i així, el president de l’Associació de Productors de Vins Naturals, que agrupa 14 cellers de tot l’estat explica a Vadevi que no estan gens interessats en la regulació. Per Vicent Tomàs “és més burocràcia, és més història de papers i no és una garantia tan clara. No creiem en els segells”.
Insisteix en la tesi que ells elaboren aquest tipus de vi perquè creuen en la natura, en la terra, en el paisatge i en els productes saludables, i “no volem un celler gran que pugui posar un segell perquè compleix un requisit legal. Nosaltres quedaríem en una segona línia i tot el vi natural el faran els grans cellers de Castella-La Manxa, això que han costat tants anys…Nosaltres volem fer vi. No cal que li diguem si és natural o no. És la confiança de la persona. El client ha de confiar en el productor i això ho podem fer els petits, perquè ho fem sense cap trampa ni enganya i és la manera que salvarem el coll”.
!--akiadsense-->
En aquest sentit Clara Isamat que és molt favorable a la certificació es pregunta “com pots etiquetar una filosofia?… És molt difícil. Però si el que fa por és que la indústria ho absorbeix, ja és tard, perquè ja ho ha absorbit i ja hi ha tot d’etiquetes confoses. Com ho sé jo que és un vi natural? M’he de refiar del productor”. Hi està d’acord l’antropòleg Pablo Alonso “les gran indústries ja hi són. Ja hi han entrat i és precisament per això que a França han decidit regular, per posar negre sobre blanc i per evitar el frau de les empreses. Si al consumidor ja li costa entendre que és un vi ecològic imagina’t un vi natural”.
L’administració també diu que encara no
A Catalunya si s’haguessin de regular els vins naturals ho hauria de fer l’Incavi que de moment no creu que sigui necessari. Ho explica el seu director Salvador Puig qui té clar que d’entrada la nomenclatura de natural no és la més adequada, “si féssim aquest segell què voldria dir que els que no els tinguessin no serien naturals?”.
Aquest debat es va plantejar durant la negociació de la nova Llei Vitivinícola de Catalunya que es va aprovar fa tot just tres mesos però finalment es va descartar. Una de les raon és la paraula “natural” que segon Puig “és un terme del qual de n’abusa molt però no és molt clar, ni amb els vins ni en cap altre producte” i recorda que es poden fer vins naturals emparats per una denominació d’origen “i això dona més garanties, de territori, d’origen, etc”.
Ara bé reconeix que “els vins naturals a Catalunya tenen un públic. Un públic disposat a consumir-los i a pagar-los bastant be. S’ha de reconèixer és que el nom és potent, i aconsegueixen fer-se pagar. És una tendència a nivell global que hi és i no es pot negar, és una evidència encara que no estigui legislat”.
