El costum de brindar fent xocar les copes està molt arrelat a gairebé tot el món. El que no hi ha gaire gent que sàpiga, però, és quin és el seu origen, d’on va sortir. De fet, hi ha diverses teories que podrien explicar aquesta tradició ancestral i que es practica pràcticament a tot arreu, i en repassarem unes quantes. Una altra dada curiosa que pot sumar-se a l’arsenal per a converses disteses sempre, és clar, amb una bona copa de vi a la mà.
L’enverinament, una possible opció
La teoria més estesa sobre l’origen del brindis es coneix com ‘la hipòtesi del verí’. Durant gran part de la història, especialment entre els riscs i els poderosos, els enverinaments eren un fenomen relativament comú, una forma d’assassinat menys brutal i més fàcil de dur a terme discretament que no pas fer servir les armes. Entre els verins més emprats hi havia l’arsènic i l’estricnina, que pràcticament asseguraven la mort de la víctima sense la medicina del moment pogués fer res per evitar-ho.
Precisament és en aquest context, i concretament a Grècia durant el segle IV abans de Crist, que se situa l’aparició del brindis amb aquest objectiu. Aleshores, alçar la copa per demostrar a tothom que no hi havia res estrany va esdevenir habitual, per bé que les copes de cristall no van aparèixer fins la Venècia del segle XVI i, per tant, no devia ser gaire efectiu en aquest sentit més enllà del gest simbòlic. Més endavant, però, durant l’Edat Mitjana, va sorgir el xoc entre les copes, que obria la possibilitat que el líquid d’una saltés a l’altra i, per tant, podia posar en perill l’emmetzinador.
La hipòtesi romana
Una altra hipòtesi força estesa és la romana. Els ciutadans de la República i l’Imperi, particularment els de les classes altes, eren famosos per les seves bacanals, que en aquell moment no tenien el component sexual –com una orgia– sinó que tenien a veure directament amb el deu Bacus, que els grecs coneixien amb el nom de Dionís. En aquestes trobades, els participants podrien haver xocat les copes com a ritual per despertar el déu de la disbauxa o, fins i tot, en un ús més pragmàtic, per cridar l’atenció dels criats que els atenien.
Els noms: ‘brindis’ i ‘txin-txin’
D’altra banda, també hi ha una teoria força acceptada sobre l’origen de la paraula “brindis”. Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei que “preferia ser comte de Barcelona que emperador de Romans”, va conquerir l’antiga capital imperial el 1527. En aquell moment, els seus comandaments militars germànics van alçar les seves copes tot dient-li “bring dir’s”, que vol dir “t’ho ofereixo” en alemany. Aquesta expressió, diuen, es va acabar convertint en “brindis”.
Només queda, doncs, el famós “txin-txin” que fan moltes persones en brindar. Segons sembla, el seu origen és xinès. Tot i que a dia d’avui els habitants d’aquell país brinden dient “gan bei”, que vol dir “tassa seca”, antigament l’amfitrió convidava els seus companys d’àpat a buidar les copes dient “ging-ging”, que vol dir “si us plau”. D’aquí, segons sembla, va arribar a les nostre terres per via dels missioners que visitaven l’Orient llunyà.
