La història escrita ha relegat durant segles les dones del seu discurs, també en la història del vi. La viticultura ha estat masculina, la major part de les vinyes i del gran negoci del vi ha estat a les seves mans, des de les primeres civilitzacions, però hi ha unes quantes excepcions. Ségolène Lefèvre, historiadora de l’alimentació, en el seu llibre Les femmes & l’amour du vin, cita Aurelia Sarapous com una de les primeres dones propietàries de vinyes, amb treballadors i que elaborava diversos vins, al segle I a les afores de la ciutat d’Oxyrhynchos.
La història de la majoria de les dones, les no riques, les que no tingut poder, ni han estat princeses, sacerdotesses o abadesses, les dones del poble de la zona on creix la vinya, han fet verema amb els homes i han celebrat amb vi les festes, han anat a tavernes i a les cases de menjar han begut vi, ho podem veure a moltes pintures, com a les de Brueghel el Vell, el pintor de la vida quotidiana. Són moltes les dones retratades amb una copa de vi a la mà, aquí en teniu dues imatges del XIX, amb dones bevent vi.
La relació del vi i les dones no ha estat valorada de la mateixa manera al llarg de la història. Fa 5000 anys, la deessa Siduri Sabitou va ensenyar a cultivar la vinya i a elaborar i beure vi als homes. Aquest mite, explicat a la Epopeia de Gilgamesh, segle III aC., on el rei passejava tot capficat va fer cap a casa de la deessa, entre jardins i vinyes vora el mar, i li va compartir el neguit de morir, davant del qual, la deessa li explicà que la vida eterna és dels déus i l’aconsellà que gaudis de les coses bones que ofereix la vida, com ara el vi. Mil anys després, a Babilònia, les sacerdotesses tenien absolutament prohibit beure vi i el càstig era la pena de mort, però la cultura coetània egípcia no feia distincions entre homes i dones, junts assitien als banquets i no era mal vist beure en públic. A la imatge s’hi veu una sacerdotessa egípcia oferint vi als déus.
Dionís, el déu grec civilitzador, el de l’alegria i el teatre, el que va ensenyar la viticultura, no va excloure a les dones, participaven a les seves festes, les Dionisíaques, com també ho faran a Roma amb el deu romanitzat com a Bacus, a les Bacanals, unes festes marcadament religioses, guiades per les bacants, duraven dies i es ballava i bevia molt, al so de la música, pel seu caràcter popular i orgiàstic, varen ser perseguides mes d’una vegada. La majoria de les dones romanes els era permès beure vi dolç o vi de panses, no en podien beure cap altre i tampoc acostumaven a estar presents en els banquets, amb algunes excepcions, les romanes molt riques i poderoses o que no depenien d’un home, es podien comportar diferent. Això contrasta amb les dones etrusques, compartien els banquets juntament amb els homes i bevien vi.
Al llibre III de L’art d’estimar d’Ovidi (43 aC-17dC), publicació dirigida a les dones i a l’art del seduir, (747-768) s’explica que a les festes i banquets s’hauria recomanat que és bo beure una mica, perquè consideraven que els assumptes de Venus i Bacus s’avenien bé junts; tanmateix, també especifica que s’ha de vigilar no passar el llindar i no arribar a l’extrem de veure doble, i sobretot recalca que és un espectacle espantós veure per terra una dona beguda.
A l’època medieval, a la zona cristiana era molt mal vist que les dones beguessin. Francesc d’Eiximenis, escolàstic i escriptor del segle XIV, va escriure sobre el vi i l’embriaguesa i opinava que les dones que beuen vi tenen el cap flac. Moltes han estat les teories sobre el perquè tantes prohibicions del vi i les dones, una de les que més difoses és la maternitat, ja que en l’antiguitat fins i tot deien que el vi era abortiu; però també es deia que el vi està renyit amb la virtuositat i la puresa. En l’art persa del segles XVI i XVII hi ha moltes imatges de dones bevent vi o servint-lo com aquesta imatge del palau Chehel Sotou. No he trobat cap estudi sobre les dones i el vi a l’antiga Pèrsia, hi ha tants temes encara per estudiar, que aquest n’és un.
Les dones han estan excloses durant segles de la vinificació, entrar al celler era un sacrilegi, el vi es podia malmetre, com en el mite de la maionesa, si tens la regla es talla, però al segle XIX, varies dones van acabar amb aquests prejudicis, Nicole Clicquot, anomenada a la gran dama del Champagne, quan va es quedar vídua, va continuar el negoci i el va fer créixer a nivells impensables de molts cellers dirigits per homes, un altre exemple és Jeanne Pommery i ja al segle XX, Rhilippine de Rothschild, a la mort del seu pare també agafarà les regnes i farà del seu celler un imperi vinícola. Aquest camí ara ja és obert a moltes dones, són moltes les que es dediquen a la viticultura i nombroses les que són enòlogues o sommeliers. M’agradaria citar-les totes.
* Núria Bàguena és Professora i Assessora de patrimoni culinari.
Aquest contingut compta amb el suport de:
