Que els vins dolços són els grans desconeguts, que són joies sempre massa poc valorades, que són bons però sovint cars, i això fa que no es venguin gaire… De tot això, se n’ha parlat moltes vegades. Però ara que és temps de panellets (i a les cases com cal, els panellets s’acompanyen de vi dolç), cal reivindicar el valor patrimonial dels vins dolços. I em refereixo, en concret, al valor patrimonial dels vins dolços d’Alella.
La DO Alella és coneguda a tot arreu pels seus vins blancs. S’hi elabora de tot, és cert, però un alt percentatge de les referències que arriben a les lleixes de les botigues especialitzades de la mà dels diferents productors són blancs joves de pansa blanca. Però en aquest territori, s’hi han elaborat dolços tota la vida. Molt abans que existís la DO (i fins i tot la cooperativa Alella Vinícola), la gent se’ls feia a casa (sovint, en forma de mistela). Però és precisament a Alella Vinícola on va néixer un dels vins importants de la història d’Alella.
El Violeta. Primer es deia Gran Dulce. Als anys 50 del segle passat va passar a dir-se Generoso Dulce. Però tothom s’hi referia com a Violeta, en referència al color de la seva càpsula. Jordi Pujolràs, l’últim enòleg que el va elaborar a primers dels 70 explica que el feia amb ull de llebre. Era el vi que s’obria el dia de Nadal. Era el vi que les famílies regalaven al metge o l’advocat quan els solucionava un problema important. Moltes famílies d’Alella encara en conserven ampolles; ampolles que tenen més de cinquanta anys i que, en la majoria de casos, quan s’obren encara mostren una esplendor sorprenent. El Violeta, però també el Super Marfil o el Semi Dulce Gran Reserva (que es deia Semi, però Déu n’hi do que dolç que era) que va elaborar l’aleshores celler cooperatiu, són un patrimoni que cal reivindicar.
I tenim la sort que avui els cellers de la DO Alella ho fan. Han fet seu aquest llegat històric del territori i elaboren grans vins dolços. El 2003, Xavier Garcia, l’actual enòleg d’Alella Vinícola, va crear el soleres amb què va recuperar el Violeta. Avui es diu Marfil Violeta i s’elabora amb garnatxa negra (ja gairebé no en queda, d’ull de llebre, a la DO); i és un digníssim successor actualitzat del Violeta de sempre. El mateix any va posar en marxa també el solera del Marfil Molt Dolç, un miracle que té la virtut de no embafar malgrat els seus 250 grams de sucre per litre.
Alta Alella va tenir l’encert de crear el que segurament és el vi d’Alella més internacional: el Dolç Mataró (que té una versió sense sulfits i una mica menys dolça que surt del Celler de les Aus i que porta per nom Puput). I el Dolç de neu, una pansa blanca elaborada com un vi de gel amb un perfil absolutament diferent que el seu germà negre (i que també té una versió Celler de les Aus, el Gafarró). Amb garnatxa blanca sobremadurada, Bouquet d’Alella fa poquíssimes ampolles del seu Pur Dolç. I Can Roda triomfa amb el (a veure qui endevina com l’elaboren…) Penjat d’un Fil. Raventós d’Alella fa anys que posa a la venda, sempre per sorpresa, petitíssimes tirades de vins dolços de diferents varietats elaborats de diverses maneres i que anomenen perfums (Perfum de Pansa 3). Alguns afortunats van poder tastar un dolç de picapoll que en Quim Batlle va elaborar fa alguns anys, que no va arribar a sortir a la venda i que, citant una frase molt seva, “estava d’escàndol”.
L’oferta és àmplia. De preus, d’estils, d’elaboracions, de cellers, de varietats. N’hi ha per triar i remenar. Perquè no només serveixen per acompanyar les postres (heu provat de maridar Dolç Mataró amb patates Corominas?). Perquè al darrere hi ha l’esforç de persones que s’estimen la terra. Perquè són l’herència d’un passat que és la nostra història, però també un patrimoni present de grandíssim valor. Però preneu vins dolços. D’Alella, és clar!
