!–akiadsense–>
Superat el sotrac del boicot al cava català pel Procés, també la fugida dels cellers Corpinnat i amb l’aprovació del Pla Estratègic per unanimitat, semblava que la DO Cava, havia entrat en el camí per ressituar-se i decidir que vol ser quan sigui gran. Però l’última sentència del Suprem després d’un recurs de la Junta d’Extremadura obligarà a fer un nou exercici de diplomàcia amb els governs espanyols.
Tothom admet, tret segurament de Codorníu i Freixenet, que el problema del cava va començar en el moment de la constitució de la denominació d’origen, el pecat original, en diuen, amb un territori dispers i amb molts interessos particulars. Però sense anar tan enrere intentarem aclarir alguns dels punts claus de l’última guerra del cava. Més que guerra li hauríem de dir batalla perquè si bé als tribunals ja no hi ha més opció de continuar-la, aquest estira i arronsa entre diferent territoris de la regió cava no s’ha acabat encara.
Ens hem de remuntat a l’any 2015 quan la DO Cava va demanar per primer cop al Ministeri d’Agricultura que limités les autoritzacions de noves plantacions de vinya dins el seu territori. Una demanda que s’ha repetit any rere any i que mai s’ha aconseguit del tot.
!–akiadsense–>
La Unió Europea és qui decideix quant pot créixer la superfície de vinya a cada un dels estats membres. A l’estat espanyol no pot superar un 1% de tot el que hi ha sembrat. Tot i que la decisió final és sempre del Ministeri d’Agricultura, les comunitats autònomes, en general, solen tenir l’última paraula, excepte en el cas de la DO Cava, de la DOQ Rioja i de la DO Jumilla perquè són supraautonòmiques. D’aquestes tres, la més singular i problemàtica ha estat sempre la DO Cava. I és que tot i que pels catalans mai ha estat una denominació catalana del tot, pels espanyols sí i el cava s’ha utilitzat per fer política.
La situació política catalana que omplia les portades els diaris espanyols amb grans manifestacions i amb el referèndum de l’1 d’Octubre van passar factura a molts productes catalans i al cava també. Si bé el boicot no va ser mai tan explícit com el del 2004, certament, caves aragonesos, extremenys i valencians sobretot van prendre molta volada.
Sense deixar de defensar la qualitat del seu producte i tot que fos amb la boca petita reconeixien a Vadevi que, efectivament, la situació política catalana els havia afavorit.
En paral·lel, des del 2015, el Consell Regulador del Cava ja havia detectat que el seu mercat no podia absorbir tot el que es produïa i per això reclamaven al Ministeri que no atorgués concessions de noves plantacions de vinya. Demanava no créixer més.
I aquí va començar el conflicte. D’una banda uns territoris veien com les vendes del seu cava s’incrementaven de forma espectacular i d’una altra, el Consell Regulador de la seva denominació d’origen reclamava un creixement contingut.
!–akiadsense–>
Des d’Extremadura, València i Aragó aquesta demanda de limitació del creixement s’ha interpretat sempre com un greuge en favor dels interessos de productors i elaboradors catalans. I mentre Requena i Almendralejo posaven el crit al cel i els mateixos governs del País Valencià i d’Extremadura s’afanyaven a pressionar el Ministeri d’Agricultura ja fos per la via política com per la judicial, a Catalunya recordaven que el cava és un i que per revaloritzar-lo, sigui d’on sigui, cal que el mercat el pugui absorbir.
Fins el mes de setembre de 2019, el Ministeri d’Agricultura, fos quin fos el partit del govern espanyol, ha cedit a totes les pressions i només un any, el 2018, ha fet cas a la recomanació del Consell Regulador. Des d’aleshores s’ha permès la plantació de fins a 6.000 hectàrees de vinya. I aquesta decisió en concret del 2018 també ha estat recorreguda als tribunals per Extremadura i també ha guanyat.
Recordem que fa 6 anys, ja s’havien fet càlculs que mostraven que la producció de cava estava sobredimensionada tenint en compte el que el seu mercat interior i exterior podia absorbir.
!–akiadsense–>
El 2019 es va viure una vaga inèdita dels pagesos del cava a Catalunya, perquè el preu del quilo de raïm s’havia situat a mínims de 1998. El govern espanyol estava en fals. Pedro Sànchez havia accedit a la presidència fruit d’una moció de censura i es veia abocat a convocar eleccions perquè no tenia suports pels pressupostos.
Tot i que la DO Cava no era, en cap cas, un dels cromos determinants en la batalla política a la recerca de suports, el que sí està clar és que el govern socialista va decidir mostrar, a través del Ministeri d’Agricultura, una certa sensibilitat per la demanda de la DO Cava. I considerant que la millor institució per decidir el futur del cava és el Consell Regulador, va decidir reformar el decret que regula les noves plantacions. I en aquesta reforma donava tot el poder a la DO Cava per decidir el seu futur.
A Catalunya això va ser un alleugeriment pel Consell Regulador. S’havia acabat la lluita anual de final d’any d’haver de convèncer el ministeri de torn que limités el creixement de la seva superfícies de vinya. Però a Requena, i sobretot a Almendralejo, es va interpretar com una ofensa territorial. I també com una decisió que afavoria sobretot al territori català.
I així va ser, es va presentar el recurs i el Tribunal Suprem, un any i mig després ha fallat a favor d’Extremadura. Així, com si fos una pilota, la potestat de decidir torna a estar a la teulada del Ministeri d’Agricultura. La tensió territorial que va més enllà del que és estrictament el cava s’ha vist en les reaccions dels mitjans de comunicació i fins i tot dels mateixos comunicats d’alguna de les associacions agràries extremenyes.
La lectura espanyola de la sentència és que ara els territoris no catalans podran créixer el que voldran, quan en realitat això no és veritat. Perquè qui torna a tenir la potestat és el Ministeri d’Agricultura i podria ser que finalment veiés la necessitat de limitar el creixement d’una denominació d’origen que després d’un any de pandèmia i de pèrdues milionàries podria col·lapsar.
Així les coses, i quan ens acostem al mes de desembre, tornarem a sentir a parlar de les demandes del Consell Regulador del Cava i de les queixes d’aquells que consideren que encara tenen camp per córrer. Per això dèiem que aquesta guerra no s’ha acabat encara.
