La neu que colgava la runa del celler Vall Llach ja s’ha fos i ara el que era la coberta de l’edifici La Final sembla un mar de teules, amb onades i tot. A sota s’intueixen dipòsits d‘acer inoxidable, caixes de vi i molta runa, pedres que no se sap ben bé si venen del sostre o d’una paret lateral que també va cedir.
La imatge és desoladora -es pot comprovar en aquesta galeria fotogràfica- i ja no fa olor de vi, tot i que els veïns asseguren que els primers dies la flaira omplia els carrers de Porrera.
Malgrat tot diuen que el dol ja l’han passat i l’objectiu és entrar la propera verema a aquest edifici. “Hem d’aconseguir que la nau hi sigui. Amb el que sigui. Com si només hi ha quatre tines, no importa, però la propera verema l’hem d’entrar aquí”, afirma Albert Costa, propietari del celler amb el cantautor Lluís Llach.
I aquesta és l’actitud que regna a Vall Llach i van tots a una. A un lateral del que era l’edifici s’hi ajunten paletes i treballadors del celler que es guien els uns als altres, en una operació pràcticament de cirurgia per intentar recuperar el màxim possible. Els paletes són els que poden entrar sota la teulada que s’aguanta amb un equilibri incert i els treballadors del celler saben on estan les ampolles. I fent cadena, a poc a poc, van traient caixes i ampolles i comprovant el seu estat, com es veu en aquest vídeo.
“Malgrat tot, la que feina que fem tot l’equip és, de veritat, molt bonica. Intentem treure el màxim i de la forma més delicada possible per salvar tot el que poguem”, afirma Albert Costa. I explica que les ampolles que han suportat el pes són les que tenen el vidre més gruixut, Mas de la Rosa i Porrera. Les d’Embruix, que s’embotella en un vidre més finet, són les que més s’han trencat. De moment han demanat 10 dies als seus distribuïdors per poder-los dir si les comandes que havien fet es podran servir o no. I ara la gran incògnita és saber què es podrà recuperar dels dipòsits.
!–akiadsense–>
“El celler estava destrossat i jo vaig estar dos dies sense poder sortir de casa i venir al poble. Van ser dos dies de dol i de pensar que ho havia perdut tot. ‘Tot’ volia dir que la maquinària, les tines i tot això m’era igual perquè és recuperable, però eren tres anyades, la del 2020 que l’acabàvem d’entrar, la del 2019 que embotellàvem i la de 2018 que veníem. Tres anyades vol dir molt d’esforç, molta feina amb el que suposa fer vi al Priorat i molts sentiments i era això el que a mi em dolia més de l’accident”, relata el propietari de Vall Llach.
Dos dies després quan ho va poder veure se’n va adonar que “ben bé no sabia el que havia perdut i vaig pensar ‘ep Albert que potser alguna cosa salvarem’ i m’hi vaig agafar molt fort” i va començar la remuntada.
Aquesta setmana una empresa especialitzada en desenrunar començarà a fer feina a Vall Llach. Només així se sabrà si es pot recuperar una part del vi que està a les tines i organitzar d’aquesta manera el que passarà a partir d’ara.
!–akiadsense–>
Enmig de la tasca dura i poc agraïda d’haver de fer tota la burocràcia de pèrits, assegurances i arquitectes, les mostres de solidaritat no paren. Les vendes online s’han incrementat notablement, s’ha creat un web per recollir fons que es diu reconstruimvallllach, publicacions internacionals s’han fet ressò de l’esfondrament i les visites i trucades per donar una mà arriben d’arreu.
“Vull que quedi molt clar que tot el que ens està ajudant la gent no és tant per reconstruir l’edifici, que també, sinó per mantenir l’activitat del celler i poder conservar els 15 treballadors que tenim”, explica Albert Costa.
Vall Llach és hores d’ara l’empresa que ocupa més treballadors de Porrera i d’alguna manera l’empresa més gran del poble. Un celler que va néixer l’any 94, precisament per revitalitzar l’economia d’un municipi deprimit econòmicament en una comarca que s’estava despoblant.
“Sense la filosofia social Vall Llach no té sentit. Volem mantenir la nostra activitat. Perquè, ara no perquè no es pot, però el turista que arriba a Porrera per visitar-nos, també dina a un restaurant d’aquí o dorm a un restaurant d’aquí i això no ho hem de parar. I volem mantenir-nos al mig del poble. Aquesta era la filosofia del meu pare i del Lluís. Era estar aquí”, recorda.
I en això estan. Estudiant quina hauria de ser la logística amb les instal·lacions que tenen per poder seguir servint als seus clients, pensant amb la vinya que porta una setmana de retard en la poda i mirant cap a la verema de 2021, perquè de sota runa en surt l’esperança.
