Hem conversat amb Robert Savé, investigador emèrit de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) especialitzat en l’ecofisiologia dels conreus llenyosos mediterranis i en l’impacte del canvi climàtic. Doctor en biologia per la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ha dedicat més de trenta anys a estudiar com les plantes responen a les condicions ambientals, especialment a la disponibilitat d’aigua.
En aquesta conversa, Savé descriu una realitat climàtica que ja afecta feroçment la vinya alterant-li el cicle, agreujant la sequera i posant pressió sobre el futur del sector. L’investigador alerta que els viticultors hauran d’enfrontar-se a un doble repte: adaptar la vinya a unes condicions cada vegada més exigents i repensar un model productiu condicionat, a més, per la davallada del consum.
També planteja respostes. Cada parcel·la s’haurà d’estudiar de manera específica, caldrà revisar la densitat de plantació i els sistemes de conducció, i s’haurà de començar a parar més atenció a les varietats autòctones. “Hem de tornar a pensar”, defensa Savé, que reclama combinar ciència, observació sobre el terreny i sentit comú per decidir com es pot mantenir una viticultura viable i arrelada al territori.
Vostè prefereix parlar de “realitat climàtica” en lloc de canvi climàtic. Què vol subratllar amb aquesta expressió?
Els efectes del canvi climàtic només els podem haver notat les persones que tenim més de 50 anys perquè a Catalunya veiem el canvi de temperatures o de pluviometria a partir dels anys 80 del segle passat. Per tant, ja no és un canvi. La paraula canvi fa la sensació que encara hi podem fer alguna cosa, i no. La realitat climàtica que tenim ja la vivim i, per tant, ja hem d’actuar conseqüentment. Per no dir que ho hauríem d’haver fet ahir.
Com afecten les temperatures més altes provocades pel canvi climàtic a la vinya?
El que ha fet el canvi climàtic és incrementar el nivell d’energia que hi ha en un lloc. El símil ideal és una olla de pressió: és com una olla normal però que, en estar tancada, puja la pressió amb la mateixa quantitat d’energia que deixem anar amb el gas. Això és el que ha passat; amb els gasos d’efecte hivernacle hem fet una olla tancada i la temperatura i l’energia s’han concentrat i la temperatura ha pujat.
La temperatura és la febre de l’energia; és on hi ha més energia del sistema. Cada vegada els núvols són més alts, cada cop pugen més i, com més pugen, més energia, que vol dir més aigua dins perquè hi ha més evaporació.
En arribar a dalt en concentració es fa gel i és quan cauen pedres. Si t’hi fixes, en els darrers anys, les pedres que cauen són cada vegada més grosses. Els pagesos ho pateixen clarament perquè les pedregades són ferides a les plantes i, per tant, infeccions. Cauran als mateixos llocs on queien abans, però cauran amb més intensitat i, doncs, amb més perill; per a les persones i per als conreus.
El fet que hi hagi temperatures més altes també vol dir que les taxes de reproducció dels insectes són més elevades. Si tenim un estiu molt calorós o una temporada molt calorosa i hi ha prou aliment perquè ha plogut, els insectes es reproduiran d’una manera salvatge, i això provoca plagues. Algunes conegudíssimes i d’altres totalment desconegudes.
De la mateixa manera, quan ens banyem al mar i l’aigua està calenta com el brou, vol dir que l’evaporació és altíssima i crea núvols perquè hi ha una quantitat molt alta d’aigua a l’atmosfera. Quan baixa la temperatura s’acumula aquesta aigua i, llavors, cau molta aigua de cop i fa erosionar el terreny, que vol dir perdre terra. Cau amb tanta força i tan ràpid, que l’aigua no entra a la terra.
És com si fos un cop. Hi ha molt corrent i l’aigua se’n va per sobre i, tot i que quan es fa el balanç de l’any sembla que pots dir “a Lleida ha plogut molt” o “ha plogut igual que l’any passat”, no és veritat. Perquè l’any passat els 500 ml van caure en vint dies, i aquest cop han caigut en tres. El fet que els embassaments estiguin plens no té res a veure amb el fet que la terra no estigui seca. L’aigua, tal com cau, se’n va als rius, rieres i embassaments.
Alhora, com que tot va accelerat, a la primavera està tot florit. Però al març històricament feia fred. Per tant, dins del cicle normal de clima, els dies encara són curts i, per tant, les nits molt llargues, la qual cosa comporta risc de glaçades. Si una glaçada atrapa una planta quan només és fusta, no passa res. Però, si perquè ja ha florit, l’espècie té els borrons nous de l’any o les fulles noves de l’any, aquestes es glacen.
I la manca d’aigua, com afecta el cicle de la planta?
Les vinyes són el conreu més típic de la regió mediterrània perquè viuen amb molt poca aigua i, fins ara, ho podien fer amb una temperatura elevada. Ocupen 65.000 hectàrees que donen molt valor afegit econòmic. El sector de la vinya és el tercer sector econòmic a Catalunya. Ha sigut històricament un conreu de secà, excepte en algunes àrees concretes que fa temps que es reguen, i això fa que hi hagi limitacions pel que fa al seu creixement.
D’entrada, si les sequeres llargues i prolongades han fet difícil tenir aigua a la boca, imagina’t a la terra. A més, les nits tòrrides que a nosaltres ens compliquen dormir, a les vinyes els complica el metabolisme. Continuen perdent molta aigua i el gra de raïm es deshidrata i la seva pell, com que tarda més a créixer, els canvia el gust i les aromes.
Quines conseqüències té aquesta realitat climàtica per al sector?
Aquesta realitat climàtica, evidentment, també ha fet baixar la producció. De mitjana, s’estima que cap al 2035-2050 la producció agrícola al mediterrani haurà baixat entre un 17% i un 30%. A més, hi ha molt excedent i una baixada de consum brutal. Biològicament, tenim menys vi, el mercat ens en demana cada cop menys i, a més, en tenim de guardat. Aquest és el gran problema. Tenim un balanç trencat entre la producció i la demanda, que és el més difícil d’arreglar.
El gran problema del sector és que s’ha de tornar a pensar. El que funcionava fins als anys 70 i 80, abans del canvi climàtic, que és just quan Espanya acabava d’entrar al mercat europeu i va començar a vendre molt -a més de ser el moment de la gran entrada de turisme que comprava molt- en aquests moments no passa. Per tant, hem de tornar a rumiar.
Ho hem de fer perquè és molt important que hi hagi gent a la vinya perquè, malauradament, si un camp de vinya no és productiu s’abandonarà i apareixeran boscs de pins, que és el que està passant al Bages. I el problema dels boscs de pins és que són perillosos per als incendis i, a més, no donen diners i gasten aigua. Per tant, tenir un sector de vinya funcional (ara es diu resilient) a Catalunya és importantíssim. No només pel vi, sinó per a la gent que hi viu i per al territori que manté.
Llavors, com es pot fer front a aquesta situació?
Estem davant d’una nova realitat i, per tant, hem d’anar a buscar noves solucions. El que fins ara feies tu a casa que, quan jo et copiava, m’anava molt bé, ara he de començar a no copiar-ho perquè el teu terreny potser és més càlid que el meu o el teu terreny és més fondo i guardes més aigua que jo. També depèn de la varietat que es cultivi.
Hem de començar a fer servir la ciència, la tècnica i el sentit comú. Estem prou capacitats en aquest sector per poder-nos-en sortir si ho fem així. Però, això sí, amb esforç. No s’hi val mirar-ho tot per satèl·lit, sinó que cal posar els peus a terra i mirar la planta que es té. I, sobretot, mirar-la -no amb intenció que produeixi- sinó que produeixi el que un vol tenir. Perquè a un igual li agraden els vins frescos, i a mi potser m’agraden els més potents. L’objectiu productiu és el que ens ha de condicionar.
Una de les mesures d’adaptació que vostè proposa és reduir la producció i augmentar la distància entre els ceps. Què implica això a la pràctica i com s’hauria d’executar?
Si tu tens una vinya molt productiva, potser te la pots jugar i no arrancar ni un sol cep perquè els anys que et surtin bons seran fantàstics i els anys que et surtin dolents ja compensaran l’any vinent.
Si tens una vinya poc productiva i et dona un producte que t’interessa perquè et fa diferent de l’altre, possiblement sí que arrancaràs ceps d’aquella vinya perquè els mil·límetres d’aigua que caiguin, en lloc de repartir-los entre deu, es podran així repartir entre set.
En canvi, a les noves, jo aniria a densitats de plantació més baixes. Si comencés de zero, aniria a estructures de ceps més similars als vasos. Si mires un cep en vas, és com un embut; reculls tota l’aigua que plou i baixa cap a les branques, i se’n va al tronc cap a terra. Mulla els seus peus i conseqüentment guarda aigua per a ell. Si mires les espatlleres, el que fan és escopir l’aigua cap al passadís i, per tant, la competència per aquesta aigua no és tan sols amb els mateixos peus sinó amb l’altre costat del passadís i amb el cep que està un metre més enllà.
Això no podria dificultar la verema?
Ja sé que recollir una espatllera es pot fer amb màquina i recollir un vas no. Però, si tu els dius als de les màquines que t’interessaria més espatllera, potser et proposen que facis un vas mínimament tancat en comptes de fer-lo tot obert. Llavors, la màquina potser es podria adaptar.
En definitiva, hem de tornar a plantejar-ho. No puc anar a un lloc a comprar roba i dir: “Si soc baixet em sobraran pantalons”. S’ha de començar a pensar que s’ha d’anar al sastre perquè les necessitats són diferents per a cadascú.
A banda de la manera de plantar, quines altres decisions poden ajudar a adaptar la vinya a les condicions de cada territori?
Doncs, per exemple, les varietats nostres com la carinyena i la garnatxa aguanten més les grans quantitats d’aigua i les altes temperatures. Si, per exemple, utilitzem varietats com gewürztraminer o pinot noir, ens poden donar unes qualitats concretes que volem, això ho puc entendre i no puc dir res. De l’únic que jo puc parlar és de les varietats que millor s’adapten a la sequera, que són les autòctones.
A més, cal tenir en compte que la vinya accepta magníficament el monstre de Frankenstein, que és el que és un cep; una part de planta de la varietat desitjada i una altra part que és la realment productiva. El mateix amb els peus, patrons i arrels, amb què també es pot jugar per aconseguir coses interessants. Hi ha patrons que creixen més en superfície i n’hi ha que creixen més amb fondària. Si tenim una situació de sequera important, potser val més la pena utilitzar sistemes d’arrels més fondes perquè, quan l’aigua caigui, la pugui anar guardant de mica en mica. Si estic en un lloc on la torrencialitat és molt alta, potser val la pena aprofitar les arrels superficials perquè si no potser em quedo sense aigua en un moment.
En definitiva, ens ho hem de fer a mida.
