“Els períodes de sequera en les pròximes dècades seran més freqüents”
El Dr. Marc Prohom és doctor en Geografia per la Universitat de Barcelona i cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya. A part dels treballs específics en l’àmbit professional en què es troba, en els darrers anys ha desenvolupat amb el seu equip tota una sèrie de projectes de la mà de l’IRTA amb l’objectiu de generar índexs agroclimàtics per a la viticultura catalana.
La temperatura està pujant a un ritme superior als 0,2ºC/decenni des de mitjans del segle passat. Fins quan seguirà pujant, i si és així, ho farà al mateix ritme que ara?
Tots els estudis indiquen que la temperatura mitjana a Catalunya continuarà incrementant-se i a un ritme superior a l’actual. El perquè el trobem a l’escassa contundència i eficiència de les polítiques globals de mitigació d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. No s’estan complint els acords i això condemna el futur a un escenari d’increment de la temperatura que podria superar els 4 °C respecte a la mitjana actual a finals de segle XXI.
Els ecòlegs pensen que la temperatura modifica el paisatge, ja que controla la distribució espacial de les espècies. Seguiran havent-hi fredorades i glaçades?
La intensitat, freqüència i durada de les onades de fred i el nombre de dies de glaçada ja s’han reduït en les darreres dècades i continuarà fent-ho en el futur, però no desapareixeran. Com a exemple d’aquesta reducció, a Lleida la mitjana anual de dies de glaçada era de 41 (període 1961-1990) i ara és de 33. Això sí, es preveu un increment de les situacions anticiclòniques hivernals, fet que pot afavorir que aquesta reducció no sigui tan dràstica a les fondalades i planes interiors. I coincideixo plenament que la temperatura modifica el paisatge, i el millor exemple el tenim amb la irremeiable extinció de les glaceres del Pirineu, que es donarà probablement en menys de vint anys.
El canvi climàtic avança la fenologia, si es mantenen les glaçades, hi ha seriosos perills per a molts conreus, especialment els llenyosos. En els darrers anys, junt amb l’IRTA heu iniciat incipientment un servei d’avisos, que és important per a una viticultura que vol guanyar altura i/o latituds més al nord. Amb quina anticipació podeu detectar la possibilitat de glaçades, penses que és interessant i eficient?
Amb les glaçades el vertader problema el tenim en què, tot i disminuir, es continuaran produint i dins d’un context d’escalfament global. Això vol dir que els hiverns suaus afavoriran un avançament de les floracions, i quan es produeixi una glaçada que abans no feia mal (a finals de febrer o principis de març) ara sí que ho farà perquè es trobarà amb un camp ja “despert”. Afortunadament, les eines de predicció (els models meteorològics) cada cop són més eficients i permeten tenir una informació força fiable a més de cinc dies vista del risc de glaçades, i a una escala espacial molt fina. Això permetria endegar actuacions d’adaptació més exitoses.
Sembla que cada cop hi ha més onades de calor, és així? Si ho és i seguint el servei d’avisos per calor, que darrerament heu plantejat amb la Conselleria de Sanitat, es podria fer el mateix amb el DACC i/o amb les diferents DO de Catalunya?
Com bé dieu, un dels fenòmens on es veu millor l’empremta del canvi climàtic antròpic és en l’increment de la freqüència, intensitat, durada i extensió de les onades de calor. Si prenem el cas de Vilafranca del Penedès, a mitjan segle XX teníem una mitjana d’1 o 2 onades de calor a l’any, ara la mitjana se situa en 5 o 6 i cada cop més es produeixen més enllà del període típicament càlid (juliol i agost). Els avisos de calor que s’han activat enguany estan encaminats a monitorar el període de calor nocturna molt elevada (els de calor diürna ja fa anys que se segueixen), i que té evidents efectes en la salut de les persones. Però el mateix concepte es podria aplicar, amb els ajustos que convingués, per als vegetals, i tant!
En aquest sentit, i donat que afecta tant a la deshidratació de plantes i fruits i a la velocitat de maduració, s’han incrementat i en quin percentatge els dies de calor i per sobre de quina temperatura, tant en el dia com en la nit, hi ha alguna previsió d’estabilització del fenomen?
Les dades indiquen un evident increment del nombre de dies de calor (temperatura màxima superior als 30 ºC). De mitjana, a Catalunya han augmentat a un ritme de 4,5 dies/decenni des del 1950. És a dir, que actualment tenim 32 dies més a l’any amb aquestes condicions que fa setanta anys. Les puntes de calor que s’assoleixen també cada cop són més extremes, i els 40 ºC se superen amb “facilitat” cada any a les àrees més càlides del país. Tot fa pensar que aquest ritme, lluny d’estabilitzar-se, continuarà incrementant-se les pròximes dècades, i probablement s’assolirà el llindar dels 45 °C en els pròxims deu anys. Pel que fa a l’increment de la temperatura al dia o a la nit, el ritme és clarament més elevat en les màximes que en les mínimes.
És assenyada, la frase, ara hi ha estiu i dies d’hivern?
És una frase un pèl agosarada, però sí que transmet la percepció real que l’estiu cada cop és més extens. De fet, en els darrers setanta anys, els mesos de juny i setembre són dels que més han vist incrementada la temperatura, i aquests mesos cada cop tenen una component més estiuenca (manca de precipitació i temperatura elevada).
“La sequera és inherent al clima mediterrani”
Tothom està preocupat per la sequera, l’actual seguirà molt temps, n’hi haurà de noves o bé aquest règim de pluja/evaporació ha vingut per quedar-se?
La sequera és un fenomen inherent al clima mediterrani, forma part de la seva pròpia definició. Per tant, sempre s’han produït períodes de sequera pluviomètrica o meteorològica (de sequeres n’hi ha de molts tipus: hidrològica, agrícola, ecològica…). Sí que és cert que el canvi climàtic antròpic està forçant canvis en la dinàmica atmosfèrica de les nostres latituds que afavoreixen la persistència de situacions pròpies de latituds més baixes. Per tant, els períodes de sequera en les pròximes dècades seran més freqüents, però el veritable drama és que coincidiran amb un context d’escalfament i un increment de les onades de calor, que afavoreix l’evapotranspiració i posen al límit la resistència dels vegetals i els animals.
L’actual període de sequera ha començat a aturar-se en alguns punts del país, gràcies a les pluges del maig i part de juny, però continua forta en moltes altres comarques, especialment del litoral i prelitoral centrals. Penseu que portem gairebé tres anys amb dèficits pluviomètrics pràcticament ininterromputs, i això no es reverteix fàcilment. L’esperança per posar el coll a la sequera la tenim a la tardor, quan es preveu que sigui més plujosa del normal, a conseqüència del fenomen del Niño.
A nivell de sector vitivinícola, l’IRTA i l’INCAVI, participant en l’Oficina del Regant de RuralCat i en l’Observatori de la Sequera del Penedès, en ambdós casos, a part de les dades adients per calcular les necessitats hídriques del conreu, es disposa de dades del contingut d’aigua en els sòl. Pensa que forà interessant per l’SMC disposar d’aquesta dada edàfica?
Tot el que sigui millorar el monitoratge meteorològic, és a dir, tenir més informació i observacions del que està succeint incrementarà la precisió dels models de predicció. L’SMC disposa ara de 190 estacions meteorològiques que mesuren, en temps real, un ampli ventall de variables, però també cal tenir present el cost que suposa, en temps i diners, el manteniment i el control de qualitat d’aquestes dades en condicions òptimes. Per tant, cal posar-ho tot en una balança i analitzar els pros i contres de disposar d’aquestes dades edàfiques, i assegurar la seva continuïtat en el futur.
Un dels problemes associats al canvi climàtic, en el món mediterrani, és l’erosió / desertització a causa de fenòmens meteorològics extrems. S’incrementaran aquests fenòmens extrems en freqüència i intensitat?, apareixeran de nous (grans ventades, huracans…)?
A diferència de la temperatura, molt més regionalitzable i amb un comportament més homogeni, la precipitació presenta un patró de tendència més erràtic. L’anàlisi de les dades des del 1950 no mostren encara un increment clar de la intensitat de la precipitació, almenys a escala diària, i la incertesa és encara gran. No s’aprecia, per exemple, un increment dels dies amb precipitació superior a 50 mm o 100 mm. Malgrat tot, alguns estudis interns que estem iniciant a l’SMC sí que apunten a un augment d’intensitats per sota de la franja diària, és a dir, en períodes d’1 hora, o 30 minuts i en les darreres tres dècades. Les projeccions cap al futur també són incertes en aquest punt, tot i que la presència d’una mar Mediterrània cada cop més càlida pot afavorir la radicalització d’episodis de precipitació, i l’aparició de ciclons mediterranis o Medicanes.
La Dra. Brunet de la URV ha mostrat que les hores, la quantitat de radiació s’ha incrementat en Catalunya en les darreres dècades, la qual cosa és important per molts fenòmens metabòlics dels conreus. Podria l’SMC oferir tal com fa per mar i muntanya, els nivells d’UV per a les zones agrícoles? Ja que la UV té efecte germicida, i poden provocar altres canvis beneficiosos com ara reduir la velocitat de maduració i endarrerir l’inici de la senescència, fet que es contraposaria a l’increment de temperatura, i també afectaria la viticultura de muntanya.
Efectivament, la insolació (hores amb el sol lluint sense impediment) s’ha incrementat de manera radical. Així ho indiquen les dades dels dos observatoris centenaris de l’Ebre i Fabra (consulteu el Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics per a més informació). Pel que fa a la predicció dels nivells d’UV es basen en la sortida de models meteorològics, pel que seria fàcil ampliar l’àrea on es proveeix aquesta informació, incloent-hi les agrícoles.
Han fet força treballs de projecció d’intensitat de vent en la DO Empordà, en un projecte de l’IRTA. Donats els efectes del vent en l’evapotranspiració, però també en la generació d’energia de baix impacte, podrien desenvolupar aquesta tasca o bé ja disposen d’aquestes dades, per la resta de DO catalanes?
Com és sabut, el vent és una variable molt dependent de l’orografia i de la proximitat al mar, entre altres factors. Històricament, és a dir a l’hora de fer estudis de tendència vista, aquesta variable presenta molts problemes associats a canvis de tecnologia en la presa de les observacions, i al fet que no hi ha tantes estacions que mesuren aquesta variable o el període de mesures és menor. Això fa que es faci complicat fer estudis de detall o d’escala fina. En el cas de la tramuntana, com que és un vent sinòptic, és a dir, està relacionada amb l’emplaçament de les altes i baixes pressions, es poden fer estudis sobre el moviment futur d’aquests centres i és més fàcil fer-ne projeccions. I tot indica que en les pròximes dècades la freqüència de la tramuntana disminuirà.
El pacte verd i la necessitat social i el compromís corporatiu per reduir el més possible l’aplicació de fitosanitaris, té l’escull de la climatologia, de la meteorologia, com evolucionaran en el futur les boires i pedregades?
Novament, estem davant de dos fenòmens peculiars des del punt de vista climàtic. El primer, les boires, tenen una forta component orogràfica, i les pedregades són un fenomen de curta durada i extensió geogràfica reduïda, que fan complicat el seu monitoratge. Per tant, els estudis se centren a analitzar si les situacions meteorològiques que causen aquests fenòmens seran més o menys freqüents. En aquest sentit, els estudis indiquen que les boires hivernals podrien ser més freqüents, a conseqüència d’una major presència de situacions anticiclòniques i d’estabilitat, i les pedregades eixamplar el moment de l’any en què es produeixen, especialment en un escenari de fort escalfament.
Els aqüífers de la línia de costa estan en un feble i dinàmic equilibri salí entre l’aigua de mar i la terrestre, quin li sembla que serà l’increment en alçada del mar al llarg d’aquest segle? Que segons sigui afectarà la disponibilitat d’aigua, entre altres coses per regar.
El nivell de l’aigua del mar ja s’ha incrementat a Catalunya en uns 10 cm des de 1991, un valor gens negligible. Hi ha un consens gairebé general que el nivell del mar continuarà incrementant-se sense aturador fins, almenys, finals de segle. És un dels coneguts punts de no retorn. Ara bé, no hi ha tant de consens en determinar el ritme i, novament dependrà de la nostra habilitat per estabilitzar i anar disminuint els gasos d’efecte d’hivernacle. Els escenaris més pessimistes indicarien cap a finals de segle un increment d’entre 0,6 i 1,0 m del nivell, respecte del present. Aquesta situació, combinat amb episodis de temporals marítims, produiran més danys a infraestructures i als ecosistemes costaners. És un fet inqüestionable.
Segons Primo Levi (1919-1987), el futur és desconegut i a ell, s’hi pot arribar amb incertesa o esperança, per favor doni’ns com serà aquest futur segons la seva professió i com el veu segons la seva humanitat?
En les pròximes dècades el futur de la humanitat afronta un repte majúscul i complicadíssim, però al mateix temps extraordinàriament engrescador. Com a aspecte essencial i extraordinàriament positiu és que el canvi climàtic és el fenomen global sobre el qual tenim més informació: sabem què l’origina, sabem a quin ritme avança, coneixem força bé en quins punts del planeta hi té i hi tindrà més incidència i, fins i tot, podem quantificar què passarà en el futur si fem o no el que hem de fer… i el més important de tot, sabem quin és el remei per acotar-lo i revertir-lo. Fent un paral·lelisme amb la darrera pandèmia, partim d’un nivell de coneixement molt superior i, per tant, amb més bones cartes per actuar-hi. Això sí, cal voluntat i valentia política, pressió social, i assimilar que hi ha coses que fem que no podem continuar fent tal com les fem. Per tant, i retornant a la màxima de Primo Levi, cal afrontar les pròximes dècades amb esperança… però no només amb esperança, m’inclinaria més per esperança i determinació.
