Fa dos anys que no surt a la mar; aparcar passions potser no és un desfici, sinó ser conseqüent amb allò que un té entre mans. La seva mirada severa és plena d’horitzons i a l’Empordà no n’ha tingut prou amb els que dibuixa la terra.
“Als Vilars plovien uns 650 litres anuals i aquest any en portem 90. No vaig a pescar perquè cada matí ben d’hora soc a la vinya. No és sobreviure, és que tenim unes condicions mínimes. Dividim les llàgrimes d’aigua per regar aquí i allà. Hi ha plantes que mantenen la dignitat, però en tenim ben poca, d’aigua”, es lamenta referint-se a la sequera greu que acumula el camp català.
Mitjans d’agost. El sirà li fa 12,5 graus i decideix ajornar l’inici prematur de la verema. Carlos Alonso Caballero és l’ànima de Carriel dels Vilars, una veu descarada i rabiosament necessària per definir l’arquitectura lliure del vi natural. Neix a Barcelona. Estudia agrònoms, però aviat deixarà d’habitar el barri de Gràcia on l’àvia regentava “la botiga de cotilles gairebé més important de la ciutat”. Decideix viure al camp.
“Vaig venir humil a aprendre dels vells”
De dirigir un exèrcit de caixes d’estalvi catalanes a “passar gana física diverses vegades”, matisarà. Se’n va a la Plana de Vic per viure de i amb la terra i allà aprèn a domar bestiar. “M’he fet fort i fred, però sempre amb la guàrdia posada”, diu d’ell mateix.
Ha escrit i s’ha autoeditat dos llibres que el resumeixen i permeten comprendre d’on li venen el caràcter i la capacitat d’encadenar en un diàleg tantes veritats: Històries d’en Carriel i L’amabilitat dels empordanesos. Llegir-los és entendre que, per ser lliure, t’ha d’abrigar primer el coneixement. “Vaig venir humil a aprendre dels vells”, dirà d’entrada per explicar el seu idil·li amb l’Empordà enològic. El seu estil rebel s’endevina ja al pròleg: “Necessitar a la gent per sobreviure obliga a conèixer-la molt bé per poder empassar-se gripaus i adaptar-se al seu tarannà, i renunciar força al propi”.
El primer ancestral català
Gairebé per casualitat – o potser causalitat – fa 44 anys va crear el primer vi ancestral català. “Li’n vaig dir champagne rosat. M’agrada que es recordi perquè també és anar en contra de la chulería moderna d’avui”, adverteix.
El seu vincle amb el vi comença abans, al 78 ja compra els primers raïms a Vilajuïga i des d’aleshores la vinya l’ha anat definint i endurint. Ha viscut períodes complexos, com quan el 2017 la Generalitat l’obliga a arrancar vinyes, una ferida que el farà sagnar durant els 10 anys vinents. Però mira endavant i sap que té entre mans trossos de tros a la Serra de l’Albera i que la seva ment extraordinàriament observadora i crítica en sap fer un vi preuat.
L’entusiasma empènyer el projecte de vida especialment ara que el comparteix amb les filles. “El meu vi millora amb el temps. Cullo madur perquè hi hagi moltes molècules diferents. Busco complexitat”, afirma amb convenciment. S’enrabia quan es parla amb ignorància de sulfits. Reclama que s’utilitzi el concepte més precís de sulfurós i diu obertament: “És un component que pot matar el vi”. Els seus són transparents en el sentit més ampli de la paraula i els d’anyades més velles confirmen que es pot ser natural però també elegant i virtuós. “El 90% dels vins naturals que s’elaboren avui són desagradables. Estan fets per gent jove que vol córrer. S’ha de tenir la capacitat d’aprendre, però també d’arriscar”, etziba sense manies. És capaç d’escopir un vi davant del seu elaborador si és incorrecte. “Hi ha vins que són immadurs, verds i ple de defectes”, afegeix.
Un entorn únic ple de silenci
Als Vilars hi ha quatre cases sumant-hi la seva. Silenci contundent entre murs de pedra. Pocs metres més amunt del nucli, una bassa plena i granotes xipollejant entre vinyes amb molta set. L’Albera i el Mediterrani perfilen l’escenari. Amplitud i respir. “Som esclaus de la natura. Hi estic estretament lligat”, diu quan seu i contempla.
“Que les vinyes hagin deixat la muntanya ha estat nefast. Amb el clima sec i calorós, se’ns deshidraten els gotims. La fulla té una funció molt important, i per això, a Carriel mantenim la vegetació. Res de poda en verd. Han de ser funcionals, si no el raïm no madura, no està equilibrat i els sucres no venen del nivell intern. La vinya madura per les puntes”, reflexiona en veu alta Carles Alonso.
“Practiquem una explotació mínima de la planta, no li trec res, cap fulla que produeixi el cep. I respectem els apicals, perquè allà hi ha tota la informació necessària per créixer i madurar”, resoldrà. És un conversador nat. Sempre té una paraula més i una reflexió més dràstica encara. Fa dansar les mans mentre solta un carrusel d’afirmacions i algun improperi. “La vinya té la capacitat de canviar-me el caràcter. Amb només 20 litres d’aigua ja soc un altre”, amolla. “L’aigua que no cau abans del verol, ja no ens serveix. Ens caldrien 100 litres més”, desitja. “La pluja és el subministrament de nitrogen més gran que pot rebre la planta”, conclou. “La meva agricultura és modesta. No hi ha cap altre adjectiu més. Conrear i deixar cobertes vegetals. Cal Assegurar la matèria orgànica i quan cal, quan no hi ha aigua, eliminar la competència”, resol.
“Un home digne que elabora vins purs”
“El vi fermenta a les tines, no hi ha control de temperatura. Tenim formigó amb rajoles d’alta vitrificació. Soc home d’acer i vidre. Sense les tapes sempre plenes no podria fer vi”. Austeritat enològica. I saviesa. Diu enmig del tast: “L’oportunitat és una de les grans virtuts de l’artesania”. Elabora 8.000 ampolles anuals. No té vi per vendre a casa. “A mi em respecta la gent vella del Japó i de Corea. Me’ls he trobat a la porta de casa, que em venien a veure sense jo saber-ho, i m’han fet reverències abans d’entrar”, diu amb un punt d’orgull que oculta volgudament. És un home de conviccions, descarat amb la paraula, però en cap cas vanitós. “La meva és la història d’un home recte i digne que elabora vins purs”, assevera. “La fusta és la contaminació més gran del vi. I el sulfurós també”, insistirà.
Costa veure’l fora dels Vilars. Li costa sortir de l’hàbitat que el fa sentir còmode i responsable, però és feliç quan rep al celler persones que parlen el seu mateix llenguatge. No compta ni les hores ni les ampolles. És generós davant la franquesa. “M’agrada la intimitat de la comunicació”, ressalta. Al seu nord hi ha elaboradors de vins francesos, però no s’està de reconèixer el talent d’amics del sud d’Espanya que estan fent “els millors ancestrals del món”.
De Carles Alonso Caballero s’ha dit que “no intervé no afegeix ni modifica”, però potser també caldria dir que els vins que fa són un mirall seu, dels solcs de la pell i de la salvatgia del gest, del caràcter del pensament, de la imperfecció del saber… I són especialment una sublimació de la fruita. I les llargues criances confirmen que l’ofici que ell enalteix és el de paciència, que cal cultivar-la no només en l’art d’elaborar sinó també de beure. Els seus vins són el paradigma de la correcció. Hi ha arrel, però també ales i en alguns casos s’assemblen als perfils enològics més lloats del món. “Cal assimilar, sentir i intuir el vi”, conclou Carles Alonso. I és tan plaent tastar-lo, com conversar-hi.
