Carmen Ferrer (Bàrbara Forés): “La relació amb la vinya és màgica: una suma d’enteniment i compenetració”

Nou lliurament de converses amb persones sà(vi)es, en aquest cas, Ruth Troyano recupera un fragment de temps compartit amb la propietària d'aquest celler de la Terra Alta

El vi té tres punts de partida, la vinya, l’elaboració i la comercialització. I t’absorveixen. Sí, és una manera de viure, tot el dia pendent de tots els inputs que t’arriben. Quan era jove i sortia al carrer i sentia els veïns que parlaven del temps (‘fa garbinada’ o ‘fa cerç’), em preguntava quines converses eren aquestes. I ara les entenc perquè tot això condiciona l’agricultura. I m’adono que em faig gran… Bé, és una manera de viure. Per a bé o per a mal, a casa tot gira al voltant del món del vi”.

Carmen Ferrer és enginyera tècnica agrícola i enòloga. I la seva vida, a la Terra Alta, ha estat sempre relligada al vi. És una dona afable i discreta, però amb temperament. Hereva del caràcter i l’obstinació de Bàrbara Forès, la rebesàvia que dona nom al celler que ha empès, avui ja al costat de la sisena generació: la seva filla Pili Sanmartín Ferrer.

“Compromeses amb els ulls tancats amb la terra que habitem”, se signifiquen, plegades. Mare i filla dialoguen a través del vi des de 2014 quan Sanmartín decideix empeltar-se a la Terra Alta. “El 2013 hi va haver les primeres aproximacions amb la Pili. Es va sentir atreta pel projecte familiar, va fer el curs de sommelier a la URV i el 2014 ja vam fer la primera verema plegades. Per les circumstàncies, he entès que el seu havia de ser un aterratge tranquil, sense posar-hi pressió. I la veritat és que ha estat una arribada bonica. Després del curs de sommelier se li van presentar incògnites de com implicar-se al celler, però vam tenir la possibilitat de fer un curs de biodinàmica i formar-nos juntes en agricultura regenerativa i va ser molt interessant per iniciar les bases del projecte compartit que ara estem desenvolupant”.

El llaç familiar el reforcen amb el que imprimeix treballar la terra. I fer-ne vi. “Nosaltres ja fa anys que fèiem agricultura ecològica i també fa temps que vaig veure que no n’hi havia prou. Desenvolupàvem una agricultura més relaxada basant-nos en com veiem la vinya i la intuïció, però va ser determinant assumir nous coneixements”, dirà Carmen Ferrer. “La base del respecte per la vinya ja la teníem, però el curs va posar sobre la taula que la vinya no va sola, està alineada amb la terra i els astres, i s’hi ha de mantenir l’equilibri i la vida”, afegirà. 

Pili Sanmartín Ferrer i Carme Ferrer | Rafa López-Monné

Agroecologia en unes vinyes que sobreviuen en un paisatge auster, de secà, la qual cosa significa més reptes i una major complexitat. Gestió holística, estudiar i entendre cada finca i cada parcel·la al detall. Implementar l’ecofeminisme que pregonen veus urgents com la de Vandana Shiva: “La defensa dels drets de la terra contribueix innegablement a la defensa dels drets de la humanitat”. I al celler, més respecte i artesania: “Hem anat traient pressió a les vinificacions i ho hem fet amb menys intervenció. També treballem amb llevats salvatges, reduïm l’ús de sulfurós i el pas per fusta, i emprem diferents materials per fer la criança, fins al punt de ser valentes i de treure al mercat, l’any 2018, un monovarietal de morenillo, sense criança amb barrica”.

Amb Pili Sanmartín han estat capaces de superar pors i desfer nusos. Desaprendre per tornar a aprendre. Assajant sempre, amb consciència, sense fer salts al buit. Des dels anys 90 que Carmen Ferrer fa vins a Bàrbara Forés – amb el suport de Manolo Sanmartín – i reconeix que als inicis havia estat molt més lligada al celler que a la terra: “Abans era més important l’elaboració i la formació se centrava en això. M’he capbussat a la vinya més tard. Si ets viticultor tens una impregnació total. I jo aquesta comunicació l’he hagut de fer més tard, però ha estat molt màgica: ha estat una suma d’enteniment i de compenetració”. 

Fruït d’aquest assemblatge, els vins de Bàrbara Forés respiren més que mai autenticitat, tipicitat i honestedat. “Me n’he adonat amb els anys que encara que la vinya sigui estàtica pel que costa de plantar i conrear, és més dinàmica del que li pertocaria. Evoluciona constantment amb varietats, empelts, formes de treballar… En regions com la Borgonya, la vinya i l’estil de vi estan definits i consolidats, però aquí estem en un bullici constant, que també està bé perquè ens dona molta llibertat i ens permet gaudir molt”, dirà. Aplaudeix l’efervescència enològica que es viu a Catalunya, però li agradaria que s’arribés al punt de maduresa que s’admira de França. 

Té la voluntat i el convenciment de veremar alguna cosa més que els raïms; tota una part sensitiva que només perceben les mans que cuiden la vinya: “Quan culls el morenillo, sents la il·luminació, la maduresa, el brogit d’una abella… I totes aquestes sensacions segons com les treballes al celler, les perds i te’n distancies. A Bàrbara Forés ens apropem al raïm i al seu entorn sensorial i sensitiu. És una informació que trobem al most i en els primers estadis del vi, que conservem i embotellem”. Vins despullats, elaborats amb la mínima intervenció, que són mirall de les vinyes on neixen.

Mare i filla, a les vinyes de la Sendroseta | Rafa López-Monné

M’agradaria una Terra Alta en què la vinya i la viticultura i el paisatge estiguessin per sobre de tot i que la del vi sigui la seva activitat principal i motor de desenvolupament”, diu l’enòloga quan se li pregunta pel futur de la comarca que habita. Carmen Ferrer ha estat sempre combativa, defensant el paisatge de les agressions ambientals que hi han planejat. Té clar que, fa 20 anys, quan va aterrar l’energia eòlica a la comarca, s’hauria d’haver fet més per aturar la massificació que condemna el paisatge. “Una massificació desfermada”, reblarà. Somia en un món rural on el pagès pugui guanyar-se la vida, però és conscient que escassegen. Celebra, no obstant, que salvant les dificultats del moment, a la Terra Alta sorgeixen “moltes iniciatives de gent de la terra per cuidar vinyes i fer vi i això és molt interessant”. 

Si mira endins, a casa seva, té clar que el futur de Bàrbara Forés passa per la sisena generació, però es resisteix a parlar de jubilar-se: ”En 10 anys, penso que el projecte estarà més al costat de la Pili. Cada vegada s’implica més en tots els processos de planificació i en els nous petits projectes que neixen. I és capaç d’enllaçar el vi amb la cultura i les arts. Seguim treballant colze amb colze, consolidant el llegat, però està clar que ella ha aportat una nova mirada, perquè ve d’una formació que no és agrària sinó del terreny social, i aporta molta vitalitat. Tenim una visió més holística del projecte i això també és molt enriquidor”, dirà.  

Després de superar les angoixes, inseguretats i incerteses derivades de la pandèmia i d’una campanya de 2020 desfermada pel míldiu, a Carmen Ferrer la llum li ha tornat a la mirada. I l’aventura de fer vi amb la sisena generació l’omple d’orgull, però se li ha de llegir entre línies. “Totes les vinyes tenen una atracció i força especial i t’ajuden a pensar. Però no sóc de prendre decisions ràpides, sinó que es van creant, formant i gestant…  I m’agrada tancar-me, reflexionar sola i en silenci, i fer-ho a la vinya, però també compartir-les amb l’entorn més immediat”.  Si n’hagués de triar una on se senti en pau, seria La Sendroseta, perquè és la finca d’on surt l’Abrisa’t, el primer vi que mare i filla van crear juntes: un brisat de garnatxa blanca que les definirà per sempre.

L’últim vi que l’ha fet vibrar és un trosseau del Jura, de Philippe Bornard que va beure amb Manolo, en un sopar. Ara bé, si hagués d’escollir un vi, un moment i una persona amb qui tastar, es mantindria fidel al que em va explicar l’any 2012: Seria un vi blanc de la Terra Alta “perquè el color del vi a Gandesa ha estat sempre el blanc”, un matí de tardor esmorzant a la Coma d’En Pou i amb el seu pare: “Abans parlava que he hagut de fer una immersió a la terra i ell és un dels fils conductors que he trobat a faltar, perquè es coneixia pam a pam les finques i jo he hagut de recuperar tot el coneixement que no em va poder llegar”.

Ara, amb la filla, exploren juntes el passat, recuperant història i cultura, enaltint el gest dels avantpassats. “Tot el que no s’explica, queda en l’oblit. I la nostra missió es recuperar-ho i donar-li el protagonisme que mereix”, sentenciarà. Mercè Rodoreda hauria dit: “Acuso a tot de ser massa bonic”. Qui ho vulgui entendre, ha de rebre la carícia de petjada i llavor.   

Nou comentari