Montse Ovejero va ser qui va atendre la trucada. La va desconcertar que els comuniquessin el Premi Honorífic Most 2024 per a ella i per al seu marit, el biòleg Josep Lluís Pérez. “Per què nosaltres? Si vam ser uns quants, els del principi”, recorda que va respondre. És un dilluns fred d’hivern al Priorat. La llar de foc abriga la conversa. Però l’escalf definitiu és veure’ls feliços contemplant la bassa de Mas Martinet, aquest any sí, plena d’aigua. Viuen amb consciència i plenitud la vellesa. Entrenen cos i ment hi tenen projectes d’investigació compartits vinculats lògicament a la vinya. Han empès projectes educatius, socials i enològics i han acompanyat de forma decisiva l’esdevenir de la comarca, els últims anys. Són un matrimoni àvid de coneixement. Van llegir molt per aprendre més sobre un món que els era del tot nou, el del vi. “El cap ha d’estar ocupat sempre i sempre per a bé”, diu Josep Lluís Pérez. És la primera vegada que el Most Festival premia una parella. Tots dos han tingut un paper destacat a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset i al celler familiar, però amb diferents graus de projecció. “Els dos hem fet el mateix, però un ha estat més de cara al públic. El treball sempre ha estat compartit i l’estudi, també. Ens alçàvem a les sis del matí per llegir sobre enologia, abans de portar els nens a l’escola”, recorda Josep Lluís Pérez.
Arriben al Priorat a principis dels 80 per treballar al Col·legi Sant Pau. S’havien conegut a Suïssa, on Josep Lluís Pérez havia emigrat de jove. Allà es va llicenciar i va aprendre al costat de Jean Piaget. Després viuran uns anys Sant Cugat del Vallès i estaran dedicats al món educatiu. “En Jaume Ciurana, primer president de l’INCAVI, volia que al Priorat s’hi pogués estudiar l’especialitat de viticultura i enologia, perquè no hi havia estudis de segon grau enlloc de Catalunya i s’havia d’anar a França”, ressalta Pérez. “Al Priorat no hi quedava ningú, els joves marxaven, la població que hi havia a la comarca era molt envellida. Era un lloc ideal, per altra banda, per començar de zero”, recorda Ovejero. Quan s’obre l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana hi comencen a treballar amb l’ajuda d’enòlegs per impartir les classes pròpies relacionades amb la vinya i el vi. El centre el dirigirà Josep Lluís Pérez. Hi aboca tot el que ha après a Suïssa, el “només s’aprèn fent-ho”. L’escola s’omple de pedagogia i didàctica, amb premis de recerca com el CIRIT que aporten recursos, amb pràctiques de poda a les vinyes en contacte amb els pagesos, els alumnes fan vi i l’han de vendre i comparteixen viatges de fi de curs amb autocar a regions vitivinícoles de tot Europa que els connecta amb un altre món i amb enòlegs influents.
“Soc pagès, vaig estar fins als 25 anys a Quatretondeta treballant la terra, però quan vaig tenir oportunitat d’estudiar, a Suïssa, ho vaig fer. Res no m’era estrany quan vaig arribar al Priorat perquè tornava a connectar amb la terra”, diu Pérez. Tots dos eren llicenciats i podien haver-se quedat a treballar a l’Escola d’Enologia com a funcionaris, quan aquesta va passar a dependre del Govern. Però opten pel camí més complex, que és el de fer vi, a través de la proposta que els llança un dia René Barbier. “Vam pensar en els fills. Era important iniciar un projecte per ajudar a la comarca, però també vam creure que la seva materialització era molt diversa, des de preparar el terreny, cuidar la vinya, crear el vi, vendre’l, comunicar-lo… Consideràvem que seria un lloc on els nostres fills podrien tenir feina sempre, si la volien”, revela Montse Ovejero. “Quan René va dir-me que podíem fer un vi de 1.500 pessetes, vaig creure que li havia de fer costat. Va ser un sí de seguida. No podia ser que el quilo de raïm es pagués a 47 cèntims”, recorda Josep Lluís Pérez. Reconeix a cor obert que sempre ha volgut participar de “l’evolució social positiva” i que “ha tingut por a l’estancament”. “Necessito crear, millorar i avançar socialment en les activitats que participo”, reconeix. “Era llençar-nos al buit i molt difícil econòmicament amb quatre fills petits. Dèiem que no a una seguretat a l’Escola per una aventura”, resol Ovejero.
Avui, entre somriures, recorden que encara els deuen els dos primers palets que van enviar a Suïssa el 89. Era el primer vi venut a l’estranger i no l’han cobrat mai. Els inicis no van ser fàcils. La comercialització era tot un repte perquè tampoc ho havien fet mai. Van començar a tenir èxit quan van ser ells mateixos. “Un periodista de Madrid em va reunir 25 sommeliers i els vaig fer una xerrada. Els vaig dir que jo era professor i que no era enòleg i en aquella taula vaig tenir el primer distribuïdor a Madrid, perquè els explicava el perquè de l’aventura de fer vi”, recorda Josep Lluís Pérez.
Revisen amb tendresa la història compartida. Hi ha admiració mútua en les mirades. “René ens va ensenyar el tipus de vi que podíem fer al Priorat, mirant a la Borgonya, de petites finques i viticultors. I nosaltres ho traslladàvem a tothom que volia fer vi. I quan el feien, venien a ensenyar-nos-el perquè els donéssim el parer”. En paral·lel a Mas Martinet, Josep Lluís Pérez empeny Cims de Porrera i iniciarà un itinerari professional més com a assessor enològic que el portarà des de l’Empordà a Egipte, de Suècia al Penedès. El seu empelt és des de fa anys a Gratallops i simplifica la fórmula de l’èxit dels vins del Priorat: “Hi ha dues coses que els fan grans: la llicorella, el sòl, i les persones. Aquesta possibilitat de tenir un sòl bo pot ser-hi en altres llocs, però hi falta la gent. S’ha de patir, ha de costar viure” i sembla voler afegir que cal tenir confiança i convenciment en allò que un decideix. La seva curiositat és infinita i l’ha traspassat als fills. S’ho ha qüestionat tot i necessita proves científiques que avalin la intuïció, el que pensa. “El 1993, vam fer 27 microvinificacions per veure cap a on havíem d’anar, amb diferents dies de maceració, comprant graus de maduresa, tipus de criança amb diferents botes… I després les compartia a les escoles de sommeliers quan hi anàvem a fer tastos i els explicava el nostre projecte”, diu Pérez. “Havíem d’aprendre i ho havíem de provar”, matisa Montse Ovejero.
Els últims anys les hores de son han minvat. Més que per l’edat, per la sequera. “Fa 30 anys que hi penso en l’aigua. A cada punt d’aigua, pensava crear una bassa. Perquè l’aigua és vida i l’havíem de tenir emmagatzemada. En tenim diferents i també hem introduït el reg”, explica alleugerit Josep Lluís Pérez després de les pluges de l’última campanya. Té clar que el futur exigeix continuar investigant i ell està disposat a dedicar-hi hores: “Volem saber la mínima quantitat d’aigua que necessita una planta per poder produir i com s’ha de regar per aprofitar. L’aigua s’evapora molt i ha d’anar directament a la soca, perquè passi a les arrels que no s’han d’estendre horitzontalment sinó verticalment sota terra”. La seva inquietud els ha portat a plantar ceps a dins del bosc, però la sequera també ha alentit els primers resultats del projecte. “L’important és que ceps i arbres conviuen. Veurem”, resol Josep Lluís Pérez. “El que ens interessa és veure si la plantació de vinya genera més biodiversitat. És una manera d’aprofitar el lloc i de crear més harmonia”, apunta Ovejero.
Definitivament es complementen. Parlen del vi com una joia, en beuen menys i trien les ocasions. Pensen que el Priorat ha de créixer escampant-se per tot el món i sempre, sempre, buscant l’òptim en la qualitat del producte i la diversitat. “Cal que sempre sigui el pagès qui mani, no les grans empreses”, afirmen. “Els fills ens han superat en molt”, diu Montse Ovejero. Josep Lluís Pérez reconeix, entre somriures, que li va costar fer el relleu a Mas Martinet, ara fa 25 anys: “Em van retirar i jo estava en plena forma. Un dia em van dir que ja n’hi havia prou. La dinàmica del fer i de pensar, no et permet deixar de sobte el vincle amb el celler”. L’any 2000 van començar a fer exercici diàriament per arribar “a la màxima edat, però bé”. Mouen el cos, totes les parts del cos que accepten moviment. Gaudeixen del paisatge amb caminades sense pressa i la part intel·lectual continua molt activada, tant que han redactat unes memòries per separat que han llegat a fills i nets on expliquen el seu itinerari vital i professional. Després de cuidar ceps i de mirar d’entendre’ls durant anys, ara s’ho apliquen a ells mateixos. Es cuiden per arribar millor més lluny. Lúcids i conversadors.
El Most els premia per la generositat i el compromís. Diu el director, Xavier Fornos: “Va ser un homenatge sincer i humil a totes les persones que han arribat a encarnar, que són moltes. Totes aquelles que amb el treball constant i tenaç i amb la voluntat de posar en comú els coneixements i l’experiència adquirits, han contribuït a significar una terra admirada arreu que havia estat oblidada i despoblada”.
