“No hi passava res al 88 al Priorat, només podies anar a visitar Celler Cecilio i Cal Pla. Recordo que vam comprar La Carrerada un any abans d’obrir-la, després d’un sopar amb membres d’Unió de Pagesos que explicaven com incrementar les rendes familiars amb el turisme”.
Gemma Peyri és una dona emprenedora, creativa i entusiasta que ha estat durant molts anys al capdavant del primer allotjament de turisme rural que es va obrir al Priorat, a Porrera. La Carrerada, que avui continua l’activitat, però en altres mans i amb un altre nom, va ser pionera a les comarques de Tarragona. Apunta Peyri: “Aleshores només hi havia mitja dotzena de cases de turisme rural i la majoria eren masies, situades a la Plana de Vic; el turisme era una manera de mantenir-les, de sostenir el patrimoni, i seguien el model que ja estava implementant-se a França”.
Avui aquesta dona poderosa i incansable està jubilada, però no ha abandonat la delicadesa, el gust i l’atreviment als fogons de Mas Ardèvol, el segon projecte de turisme rural que va obrir a Porrera l’any 2000. “Els primers visitants no eren enoturistes, eren usuaris de turisme rural i molts de països estrangers. I no en dèiem tampoc allotjament rural, sinó residència-casa de pagès”, comentarà. Fins a l’any 94, l’oferta no va augmentar al Priorat i un any després es va crear la primera associació de turisme rural que després ha esdevingut Priorat Enoturisme.
Amb l’auge del vi, el Priorat suma nous establiments
“En tot aquest temps n’hem vist de tots colors. Gent que venia al Priorat a desconnectar per anar un dia a Port Aventura, per exemple. Quan comença l’auge del vi, es van sumant establiments i també canvia el perfil dels visitants”, afegeix Peyri. La Carrerada, al bell mig de Porrera, no només té el mèrit d’haver obert camí en una terra austera i feréstega però sempre hospitalària, sinó també d’haver-se endut premis valuosos com el de decoració que convocava la revista Casa Viva o el de Promoció Turística de la Generalitat de Catalunya.
“De petita sempre teníem gent acollida a casa. Les portes estaven obertes i s’hi feien menjars. El pare em deia que semblava mon padrí amb la diferència que jo ho feia rendible i ell no. El meu padrí era descendent de La Final que ara és un edifici propietat de Vall Llach. Havia fet la mili a Figueres i anava a classes de dibuix. Sempre el recordo amb la taula parada i menjant, amb amics, caçadors i veïns de Barcelona. Potser tot lo meu em ve d’allà”, reconeix Gemma Peyri.
No només s’ha dedicat a emprendre, al turisme rural i a mirar pel bé de la comarca, també “vaig estar bastants anys guardant la canalla – els fills -, fent pintura decorativa amb un cosí meu i regentant El Xiringuito a Porrera amb les amigues on servíem menjars del món ja als anys 90. Hi vam passar molts bons moments. No havíem rigut mai tant”, sospira entre records agredolços. Més recentment també ha impulsat una marca de cosmètica natural i és una activista i gastrònoma feliç que adoctrina a través de la cuina: “Amb la Maria de La Figuera i la Victòria de la Vilella Baixa, fem tallers de divulgació de la cuina del Priorat i els oferim a turistes a través de Siurana Tours. Ja veus”, etzibarà.
“Al Priorat li falta gent implicada i recuperar els oficis”
“Amb el turisme ha passat el mateix que amb la política. Als 70 li veies llum al fons, però ara no en veus cap. Cal fer passos enrere per tornar a donar valor al territori. Hem de recuperar el que vam aconseguir. Ara s’ha desmanegat tot. Hi ha molt turisme rural que ha volgut igualar-se a l’hotel i ha perdut la perspectiva”, resoldrà. És crítica amb coneixement de causa. “Hi ha gent que ha tingut cases de turisme rural i les ha volgut arreglar molt però amb serveis hotelers com l’obertura d’un spa. I el turisme rural és tocar de peus a terra, tenir contacte amb el territori i amb la gent que hi viu. Al Priorat hem passat de ser un 60% d’allotjaments de turisme rural a un 16%, la resta són low cost, és a dir, pisos turístics i càmpings, i amb això també canvia el perfil de turista i es dificulta l’accés a l’habitatge dels que s’hi volen quedar a viure”, es lamenta. Reivindica els conceptes autèntic, senzill i artesà a taula i adverteix que “el quilòmetre zero, el producte de proximitat i l’ecologia estan prostituïts”. “Vull estar a la cuina fent pastissos i no veure com alguns establiments i turistes comparteixen gofres i croissants de bossa mentre parlen de producte de proximitat”, es lamenta.
“Al Priorat li falta gent implicada. Hi ha una part d’individualisme i patim pel futur de la pagesia. Els més joves ja se’n van cap als 40 i el cens baixa. És preocupant i no només pel vi, que també. Penso que potser ho hem focalitzat tot excessivament cap aquest sector d’activitat, però cal diversificar l’economia com es feia antigament. Ens falten oficis. A la Porrera dels anys seixanta hi havia 50 negocis diferents, des del forner, al botiguer, al baster…”, enumera en veu alta. Gemma Peyri pensa que tan important com el vi al Priorat hi ha el sector de l’oli d’oliva verge extra “perquè és la base de la nostra cuina i no li donem el valor que té”.
És una veu autoritzada per parlar de tot el que ocorre en un territori que habita i defensa a ultrança. I se l’estima: “Hi ha moments en què el Priorat em preocupa. Ara estem treballant amb diferents entitats per crear un Pla Estratègic de Turisme Sostenible que implica convertir la comarca en una destinació turística i disposar d’una oferta complementària i diversificada que avui no tenim encara”.
“Hem d’entendre el privilegi i el luxe que és viure al Priorat, des del paisatge pràcticament intacte a la qualitat de vida. És una regió que han tirat endavant els petits. Hem de vetllar per mantenir l’essència del territori i no s’hauria de permetre de cap manera aquesta disbauxa que hi ha en temes turístics, que tampoc aporta res als cellers perquè atrau un tipus de públic que no fa despesa ni consumeix vi. Ho tenim tot, però ho hem de saber conservar i protegir. Aquest és el missatge”, sentenciarà. I això mentre la sequera, un any més, fa estralls en una comarca amb un riu Siurana que agonitza. A Mas Ardèvol han perdut l’hort i la piscina d’aigua natural és buida; els dies s’omplen d’obstinació per perforar i trobar aigua… “Però això és ara i suposem que no serà per sempre perquè d’episodis de sequera n’hem viscut durant períodes llargs anys enrere”, sospira Peyri. Ella també és de veure el got mig ple, però no dubta a alçar la veu els dies que l’observa mig buit.
1
