Josep M. Puiggròs: “El vi laietà va alimentar les tropes de Juli Cèsar i això els va permetre conquerir la Gàl·lia”

“En el món germànic, les acadèmies estan molt ben considerades. Quan els professionals es jubilen i són persones amb inquietuds professionals, s’hi apunten i realitzen treballs que normalment un programa de recerca no contempla. Tenen temps i hi inverteixen recursos. Són riques en materials; aquí, a Catalunya, encara ho hem descobert”, es lamenta Josep Maria Puiggròs Jové.

És enginyer agrícola, doctor en història, llicenciat en antropologia cultural i investigador en cultura i història del vi. Va treballar dirigint un departament d’una empresa de productes fitosanitaris, però el vi li corre per les venes. Ara afronta els seus últims dies com a coordinador de la secció de Viticultura i Enologia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), adscrita a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), però ja avança que seguirà remant encara que no sigui al capdavant. Em cita a la sala Puig i Cadafalch de la Casa de la Convalescència i allà, després de caminar murs del segle XVII i rajoles de vela, desplega tota la seva artilleria d’apunts i memòria. 

Viu a cavall entre La Segarra i Barcelona i recorda que la institució que coordina -de la qual n’és un dels fundadors- es crea el maig de 1977 en un moment “en què a Catalunya hi havia riojitis. Per quedar bé, sobretot els de la meva edat, aleshores demanaven o compraven un Rioja. Aquí encara anàvem amb el vi a doll i l’embotellat era una raresa”.

Llegeix la història entenent que les decisions són fruit de cada moment. No les jutja, però considera que n’hi ha de desafortunades com quan l’INCAVI va recomanar als viticultors catalans plantar varietats foranies: “Un país que abandona el seu material vegetal i la recerca, va enrere. De cabernet sauvignon n’hi ha a tot el món; de sumoll, no. Això és fer prevaldre una especialitat davant d’una commodity”. Insisteix en què l’ICEA sempre ha tingut la intenció de sumar i de ser útil al país de vins que és Catalunya. El rumb de la secció de viticultura i enologia, que ara celebra 25 anys, l’han marcat des dels inicis la investigació i les varietats autòctones i tradicionals. 

“Ens engrescava la idea d’estirar del fil i de veure com les varietats de raïm catalanes tenien interès històric i podien aportar valor. Recordo les primeres converses amb en Valentí Roqueta a propòsit del picapoll”, comentarà Josep Maria Puiggròs. Duu a les mans un dels dossiers agraris publicats per l’ICEA que analitza la riquesa de la garnatxa negra i treu l’entrellat sobre els seus orígens. En un estudi rigorós que ell mateix dirigeix, els deslliga de la vernaccia medieval (blanca i dolça).

Ho argumenta amb aquestes paraules: “El Llibre dels vassalls, escrit per un anònim l’any 1629 i que recull l’historiador Eugeni Perea en un treball posterior, és el primer document en què es menciona la garnatxa negra d’una manera tan clara. El text diu: de la verema negra sols convé plantar la granatxa i el mataró. Com em va dir un arqueòleg d’Armènia, sempre hi hem d’afegir un fins ara, a la recerca. I fins ara, aquest anònim d’Escaladei és la referència més antiga de la garnatxa negra que tenim escrita. Als catalans ens hauria de satisfer molt això, però tenim un cert complex i no ens ho acabem de creure”, reblarà Puiggròs.

Josep M. Puiggrós en una imatge recent | Centre d’Interpretació de la Malvasia

“Aquest nínxol petit, aquest treball de formiga que hem anat fent al llarg dels anys, és l’essència de la secció de viticultura i enologia de l’ICEA. Hi ha molta feina a fer encara, però sembla que els cellers ho comencen a entendre”, afegirà. I com a exemple, mostra un catàleg de promoció del celler Vinya Els Vilars (DO Costers del Segre) on s’hi veu la imatge d’una falcata ibèrica: “Això, en un altre moment de la història, no s’hauria entès. L’han inclòs perquè estan situats al costat del poblat ibèric i ara, per fi, considerem el valor de l’arqueologia del vi”.   

Durant l’entrevista, Josep Maria Puiggròs no s’està de repassar els orígens del vi a Catalunya. Assenyala la importància de les civilitzacions fenícia, ibera, grega i romana, i el capítol nou que s’obre en el relat del vi a l’Edat Mitjana. Com a bon historiador s’entreté amb la Malvasia de Sitges: “Els venecians van ocupar Monemvasia i van començar a produir i a multiplicar els ceps de malvasia. Són els venecians els qui ens la van portar a Catalunya, de fet a la malvasia se li’n deia el vino navigato”.

Al llibre Raïms, que també duu a les mans com a exemple del treball coral que han fet des de l’ICEA en aquest cas amb la col·laboració del VINSEUM i de l’INCAVI que en va fer una traducció a l’anglès, s’hi llegeix: “La via d’entrada més probable de la malvasia a casa nostra es va produir gràcies al comerç amb la República de Venècia (…) La malvasia de Sitges és una varietat tradicional de Catalunya que es trobava fonamentalment a Sitges i als seus voltants. A finals del segle XVI es converteix en un dels vins més importants de Catalunya que es va exportar a diferents països fins a la meitat del segle XIX”.

A propòsit de l’esperit exportador, Josep Maria Puiggròs comenta que encara no s’ha explicat prou que el vi laietà va alimentar les tropes de Juli Cèsar i això els va permetre conquerir la Gàl·lia: “El vi sortia del port de Baetulo amb vaixell cap a Narbona. I per tot França s’han trobat fragments d’àmfora amb inscripcions del qui les elaborava, a la Laietània”.  

Està satisfet d’haver contribuït a recuperar la història del vi a Catalunya des de l’ICEA. “De fer-la entenedora i agradable”, matisa. Insisteix en què com a país ens falta orgull propi. I veu el sector “en un moment molt fort de revolució. Ara ressuscitem a Steiner com un gran Sant… Aquí hi poso un interrogant. Estem parlant de pràctiques que no sé si totes són científicament i tècnicament correctes o són per modes que es van implementant, per guanyar mercat”, dirà en relació a la biodinàmica i la regenerativa.

“Crec que cal anar en compte amb el que enològicament i agronòmicament té un sentit, i el que té un sentit només per màrqueting”, afegirà. “De vins catalans dolents avui no n’hi ha cap. Hem fet un gran esforç en els últims anys i la Universitat Rovira i Virgili hi ha tingut un paper cabdal. Hi ha molta gent jove elaborant vi i ara el que cal és mantenir-nos en el nivell de qualitat i fer-nos respectar. Vestir-nos de l’aureola de què som antics, de què tenim molta història, més que de fer segons quins experiments”. 

Reconeix que ha combinat sempre dos oficis, el de l’agricultura i el de la història. I des que es va jubilar els alimenta encara més, en cos i ànima. Després de treballar a sou i de l’etapa fèrtil i fecunda que ara tanca a l’ICEA, diu que enceta la tercera jubilació. No li  faltarà mai el vi a taula, especialment de raïms autòctons negres. Es declara amant del “cupatge nacional, el de la garnatxa i la carinyena, a vegades amb un punt de sirà”, però reconeix també el valor “d’un dels assemblatges més universals que tenim, el del xarel·lo, macabeu i parellada que és la base dels nostres vins escumosos. No tinc fanatismes i bec garnatxes i carinyenes la Terra Alta, del Priorat, del Montsant i de l’Empordà… També vins de xarel·lo del Penedès o dolços de Malvasia de Sitges”.

Està finalitzant la redacció d’un nou llibre sobre varietats autòctones i tradicionals. Serà una història ampliada de volums que ja té editats. Però el seu prec per als propers anys és col·lectiu més que personal: “Que es continuï bevent vi, perquè ens ha acompanyat des de la protohistòria i seria una pena grandiosa que un aliment que ha format part de la nostra dieta mil·lenària, desaparegués”. I ho acaba bé, des de la serenor que donen els anys i la bonhomia que transmeten la seva mirada: “Beure amb moderació és bo. Les digestions són més saludables. Hem de fer més pedagogia però no només amb la gent jove, també amb els adults perquè la gran pressió que fan begudes com la cervesa, no l’eliminin”.

“El vi fins a la dècada dels anys seixanta era encara la beguda principal, i fins i tot era considerat un aliment: per això el consum no tenia una frontera d’edat: anava del pa amb vi i sucre dels nens al porró dels adults. Actualment, el vi és una beguda cultural”. Confiem que la realitat pugui sostenir per molt de temps aquest fragment que Puiggròs va escriure a Raïms l’any 2018.

Nou comentari