“No em queixo de cap govern sinó de les persones. Una vegada més queda clar que és més important la zona metropolitana de Barcelona que les Terres de l’Ebre”. Quan conversem, aviat farà 48 hores que es va declarar l’incendi forestal de Paüls. Crema un paisatge emocional que costarà restaurar. No pot sinó lamentar la desatenció que viu el sud. “No volem viure d’ajudes, sinó de treballar la terra, però amb condicions”. Rosa Domènech és enòloga i presidenta de l’Associació de Dones del Món Rural. Va néixer en casa de pagesos, a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta, i des de petita va tenir clar que volia estudiar enologia. “He mamat els trulls”, adverteix. L’àvia li deia que havia de ser mestra perquè això de fer vi era cosa d’homes, però els pares li van fer costat sempre en la seva decisió. “Ma mare era una dona que feia totes les feines de camp, recordo com podava ceps, però no estava visibilitzada, i el pare era cooperativista, molt implicat en el teixit social de Vilalba”, recorda. I de la seva mà va anar-se a matricular a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Cinquena o sisena promoció d’Enologia en una facultat que era referent a tot l’Estat espanyol. Després completaria els estudis a la Borgonya, gràcies a les gestions de la també enòloga i mestra, Montse Nadal. “Hi hauria de tornar amb tota l’experiència dels anys, a la Borgonya. Quan hi ets i ets jove no ho valores prou. En tot cas, sí que vaig veure la projecció del vi i com treballaven. Vaig entendre que a la Terra Alta tenim un sol preciós que ens ajuda a madurar el raïm, però vaig aprendre altres maneres de vinificar els vins blancs amb tècniques que aquí no s’empraven encara, com el battonage”. És una dona reflexiva que parla amb vehemència perquè la pot la passió; treballa discretament al celler Xavier Clua, al costat del seu marit. Té una trajectòria sòlida, ganes d’eixamplar la mirada i mirar de resoldre els problemes endèmics de la pagesia.
“En tornar de França, vaig estar 8 anys a la cooperativa de Batea. El cooperativisme t’ensenya moltes coses, el meu germà encara hi és, però també n’intentes moltes que no surten. Cal que els socis entenguin que la cooperativa és la seva pròpia empresa. S’han de demanar resultats. Implicar-s’hi”, proposa. L’any 2006 se suma al projecte familiar del seu marit; la família Clua s’havia dedicat a vendre vins a granel i el 1995 embotellen per primera vegada al celler Xavier Clua. Celebraran 30 anys el 2027. Quan Rosa Domènech s’hi incorpora, compren una finca i decideixen construir un celler nou per poder elaborar tot el raïm que cuiden. “Amb el Xavi ens avenim molt, però és important tenir un espai separat, més enllà del compartit”, respon quan se li pregunta per com és viure i treballar plegats. “A ell no li agrada tastar els vins dolços, per exemple, i ho faig jo, com tampoc la gestió comercial. Però els cupatges els treballem plegats i també vins que ens identifiquen i parlen de la nostra mirada comuna del territori, els Il·lusió”, comentarà Rosa Domènech. “Sempre havíem fet vins de cupatge, també amb varietats foranes perquè jo vaig estar a Borgonya i ell a Bordeus. Algunes d’elles, com el merlot, les estem reempeltant ara. Però el projecte comú han estat els monovarietals de garnatxa blanca per una banda i fina i peluda per l’altra, de vinyes velles de la família. I amb els vins hem fet homenatge al meu pare primer i a les bessones, les filloles, després”, dirà.
“Són vins que parlen de nosaltres i del territori i que mostren la nostra evolució i també la de la Terra Alta”, sintetitza Domènech. “Des de Xavier Clua hem mostrat que la Terra Alta no és només garnatxa blanca, també sabem fer vins negres. Ho vam demostrar quan vam guanyar el 2014 el Vinari amb l’anyada 2011 del Mil·lenium, cupatge de garnatxa negra, cabernet sauvignon i sirà”. Avui els vins tenen un mínim de 50% de varietats autòctones; cada vegada pesa més el raïm autòcton i ancestral. “A la Terra Alta s’estan fent bé les coses, però encara som molt joves. Hi ha gent jove fent vi i els cellers grans s’hi fixen i això vol dir que la qualitat hi és, però és una denominació d’origen que n’ha d’aprendre encara i amb el canvi climàtic encara més. Quan vam començar, el reg no era important, no el volíem perquè no volíem produir més, però ara el necessitem per subsistir. Cada vegada més hem de jugar amb factors externs com és l’aigua. Els quatre anys de sequera ens han fet reflexionar a fons. Si continuem fent les coses bé, podem arribar lluny. Crec que estem fent vins que poden tenir un recorregut llarg i mostrar la riquesa i diversitat del territori”, comenta amb total convenciment. “La virtut d’un gran vi és que et porti al lloc d’on és, transmetre el teu propi territori i crec que amb la garnatxa blanca de la Terra Alta ho hem aconseguit. Hi ha hagut aquest punt d’inflexió de reconèixer d’on ve. Si la tastem a cegues, tornem a casa. De vi bo se’n fa arreu, però el més important és que tingui identitat”, afegeix Rosa Domènech. Li agrada dir que “el vi són sensacions i moments” que “hi ha la mà i el cor de qui el fa” i que sovint “et recorden on estàs i amb qui”. És tota aquesta ciència empírica que ara estudia la neuropsicologia per comprendre què sentim davant d’una copa.
Lidera no només al celler, sinó també a l’associació de Dones del Món Rural, de manera transversal i inclusiva. Actualment n’és la presidenta: “Ser-hi m’ha donat la visió que hi ha molta gent que no ha tingut les mateixes oportunitats que jo essent dona i especialment un vincle amb moltes persones que fan feina extraordinària en el sector primari. A dins mateix de l’associació es mira el vi com una cosa molt glamurosa, però no ho és. Té els mateixos hàndicaps que tantes altres feines, perquè és una dedicació permanent els 365 dies de l’any. Quan encara no érem associació i fèiem viatges, van venir a la Terra Alta coincidint amb la verema i van veure que el setembre és un mes de treballar 24 hores, però també ho és cuidar cada dia i donar menjar als animals, penso jo, quan escolto les ramaderes”.
L’associació li ha regalat perspectiva, amplitud de mires i xarxa. “Fan coses increïbles, t’obren la ment. No és que tu ho facis bé, és que veus que hi ha molta altra gent que també i això passa en un país que no valora per a res el sector primari”, es lamenta. I en aquest sentit, afegeix: “A l’associació hem discutit molts dels temes que després ha recollit Revolta Pagesa: la burocratització, el despoblament, el relleu generacional. I vam sentir la veu de Ruth Domènech, experta en els incendis de Califòrnia que ens deia que on hi ha pagesia no hi ha combustible vegetal. I que si no tenim ramats perquè netegin el sotabosc i pagesos que desenvolupin el mosaic agroforestal, perdrem part del paisatge. El Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit està abandonat i ara, amb l’incendi, s’ha posat novament de manifest”. “Hem de saber quin model d’agricultura volem a Catalunya, què volem ser de grans, potser hem de mirar més als pagesos. Aquestes reflexions ens les fem a l’associació, perquè el que no volem sí que ho sabem. Cal animar, per altra banda, a la gent jove i dir-los que se’n pot viure del camp creant productes amb valor, però se’ls ha de mostrar que existeix. Quan anem a la Fira de l’Estudiant amb els fills per veure les sortides professionals, no hi veiem les escoles agràries, ni les adeefes, ni els centres tecnològics forestals i allà també hi ha molta gent amb talent treballant-hi. Cal mostrar la vida que salva els paisatges”, diu amb un punt d’indignació.
No obstant això, mira de veure el got mig ple, però hi ha mals endèmics que no pot deixar d’anomenar: “Faig enologia d’ordinador, m’he convertit en una buròcrata. La pandèmia va mostrar el valor de la pagesia, però sembla que ja no ho recordem. Ni mirem etiquetes ni res. Entenc que tot s’ha de fer bé, però estem cansades de tanta paperassa. Hi ha moments que donen ganes de plegar i entenc la gent gran que ho deixa”. Dit això, mira d’entusiasmar-se amb reptes col·lectius que tenen al davant: “L’any passat al Congrés de l’Associació de Dones Rurals vam parlar d’aigua i economia. Aquest any convidem a fer una reflexió sobre la gastronomia coincidint amb la declaració de Catalunya com a Regió Mundial. Volem reivindicar que sempre hi ha una dona darrere d’una bona cuina encara que sempre surten molts homes”.
Té una llista llarga de vins per recomanar. Pensa en un rosat francès que ha begut fa poc, però ràpidament torna al país i comença a anomenar garnatxes blanques, com Els Amelers de La Fou o Les Brugueres de La Conraria d’Scala Dei. De fet, va compartir aquest vi fa pocs dies amb uns holandesos que els van visitar al celler en un sopar a Cambrils. Coneix qui el fa, i per això encara l’aprecia més. Però té ganes d’obrir Les Terrasses, d’Álvaro Palacios: “Me’l va regalar un amic i no recordo la collita que és, però el tinc al moble de vins i l’obrirem aviat amb el Xavi perquè vull retrobar-hi sensacions. És d’aquests vins iniciàtics que ens van fer veure cap a on aniria el Priorat”. També menciona vins de l’enòloga Noemí Poquet i Jaume Clua. Però de decantar-se per una recomanació, diria el cava Reserva de la Família d’un amic, de Pere Mata, un home discret. Això parla molt d’ella, també de la seva feina constant i perseverant, aïllada dels focus. Una dona empeltada a Vilalba dels Arcs que defensa el llapis i el paper – “això mai falla” – per davant de la tecnologia. A través del celler i de l’associació mira de preservar la comarca i el país, però no els ho posen fàcil. “Estem carregats d’energia eòlica a la Terra Alta. No hi estem en contra de les renovables, però sí de la massificació. Perquè aleshores si no, què fem? Una comarca de turisme eòlic?”. Llança a l’aire una pregunta que cou. Ningú no la recollirà. I tampoc vol deixar de compartir que una hora després que es declarés l’incendi, les flames ja semblaven greus: “I no hi havia cap avioneta sobrevolant els Ports. Crec que es van encantar aquí, els polítics. Sí, es va accelerar pel tema del vent que sempre va en contra, però…”. I no calen més paraules. El sud de nou lamentant-se perquè mai ha estat la prioritat de ningú que ha governat el país.
