“Com tots el 6, el 2016 va ser una anyada difícil. Un estiu sec i calorós, amb un mapa fet d’expectatives, però el cert és que ja no espero res i miro d’observar sense jutjar. Escolto. Recordo pells dobles, la planta en estat de defensa… Semblava una anyada enfadada que arribava després de l’incendi d’Escurçons de l’any anterior. Va manifestar l’estrès posttraumàtic amb tanins agressius i tancats, però amb els anys s’ha polit. L’he acceptat. I amb el temps entenc la profunditat de l’anyada“.
L’enòloga Sara Pérez (Mas Martinet) descriu sense grandiloqüències ni floritures perquè ha triat per al tast de tardor de Cal Compte màgnums de l’anyada 16 de Martinet Bru. Selecciona conscientment un vi que el temps ha domat i que la fa militar en l’art de la paciència. Acaba una verema que ha estat “angoixant i positiva” a parts iguals, dirà, confirmant el que han viscut durant els últims 5-6 anys: “Un estat d’incertesa brutal, sempre amb alerta perquè plou a destemps o pedrega“. “Res és anunciat ni predit al calendari del pagès”, significa. Pérez Ovejero és enòloga però en els últims anys la filosofia i la biologia que va cursar primer, l’han definit més encara i vertebren el seu discurs antropològic.
“Ha estat un 2022 estrany. Van venir gelades, va brotar tardíssim i molt lent. I en sec les onades de calor, amb ritmes tan fora de la mida humana que no arribàvem a les coccions, a sulfatar… Ha estat un cicle curt amb molta sanitat, amb pell gruixuda i color intens, amb els boscos amb problemes de sequera i l’únic que aguantava era la vinya. Les fermentacions han costat molt; des de fa temps que a Martinet els llevats són salvatges”.
Una verema irregular que confirma la tendència dels darrers anys. Sara Pérez comenta: “Després de la pandèmia hem fet un gran exercici com a comunitat, al celler, i és incloure la incertesa a la nostra agenda. Tot pot ser benvingut, encara que no formi part de l’equació. Hem d’acceptar el que ens arriba”. No s’aferra al concepte de seguretat que és una cosa predible i estable, sinó a la confiança que passaran coses “i les surfejarem”, apunta amb naturalitat.
“Qui arrela recorda els anys”
L’enòloga de Mas Martinet se sent còmoda en la sensació de fluir, per això en una de les parets del celler hi va escriure a mà el text de Marta Marín-Dòmine: “Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys“. Té clar que a Martinet s’han preparat per això, després de l’espigolada de 2020, d’una verema escassíssima. Hi ha la destresa i l’habilitat de conviure amb qualsevol eventualitat. “Quan hi ha riscos i incerteses, has de dibuixar diferents escenaris i conèixer-ne les conseqüències i saber quines podràs acceptar i actuar en base a allò”, resol l’enòloga prioratina.
És una dona de verb àgil, de mirada intensa i de gest indomable. Habita en l’elogi de la lentitud i contagia la voluntat de residir serenament i reflexivament al món. “Quan t’atures, t’arriba tot”, diu. “I tot passa de veritat. Al Priorat comencem a ser una zona semi-àrida. Escolto l’especialista en ciència forestal Marc Castellnou i estic d’acord amb què els paisatges s’estan movent. Hem de mirar cap al sud i veure què ens passarà perquè jo no em mouré del Priorat malgrat l’emergència climàtica.
“Els vins de fa 300 anys no són els que hi ha ara. Hem d’aturar-nos, contemplar i evitar aferrar-nos. Perdem frondositat, els incendis hi contribueixen. N’haurem d’aprendre molt dels vins que vindran”, comenta. I aleshores contextualitza amb la seva curiositat i treball esforçats que ha serpentejat durant anys fins arribar a l’horitzó volgut: “Les varietats foranes tenen color però en sistemes de calor es deshidraten. En canvi, la garnatxa, la carinyena, la garnatxa peluda, el mandó, el picapoll, la garnatxa grisa i el samsó no concentren alcohol, color ni taní. Hem fet un viratge de varietats. No és un paisatge que hauríem imaginat fa 15 anys, de vins dolços i concentrats… Però és el que tenim perquè evolucionem. A Martinet avui ens costa arribar al grau mínim que demana la DOQ Priorat”.
L’esforç de custodiar el paisatge ha estat una constant al celler de Gratallops: “No fem viticultura, cultivem igual la vinya que els nabius, les oliveres i l’horta… Té a veure amb una visió holística que és l’ofici de pagès. Nosaltres ens sentim còmodes amb l’agroecologia, que és una disciplina que ho abasta tot. No és un únic cultiu, és policultiu i tanmateix té cura de les persones. La necessitat d’interactuar entre diferents ecosistemes, perquè ens enriquim i subsistim junts”, matisarà.
Recupera la idea del fluir i l’enllaça amb la disrupció que també abraça des del seu ofici: “En temps de pandèmia, l’amic Joan Gómez Pallarès em van explicar que l’origen del mot és llatí i per als romans significava el vent que discorre entre els núvols i els dona noves formes. I això és el que jo entenc per fluir, el vent que canvia fesomies però dolçament, sense el gest violent que presenta la fonètica de la paraula”.
Viure en la tranquil·litat del moviment constant i tenir la confiança de què cada anyada et donarà el millor i n’aprendràs més. Això és el que ve a dir Sara Pérez i d’allà on sí que no es vol moure malgrat que el món és canviant. Un viatge d’anada i tornada a Colio (Itàlia) li ha canviat per sempre la relació amb el cep. El pas de l’equip de màsters en poda de respecte Simonit & Sirch amb Marco Simonit al capdavant per les seves vinyes, ha estat revelador. Inicien una col·laboració d’assessorament regular, però ja han deixat empremta en ella: “M’he fet tan petita davant de la planta, de la seva capacitat de regeneració… d’haver podat tant malament i haver fet tant de mal al cep. Amb ells hem entès la vinya com a organisme viu, una liana que busca la llum, que mira de sobreviure constantment. És un organisme complex i fins ara hem tingut una mirada simplista, com passa en el feminisme, en el racisme… La clau és l’alteritat. No hem posat la planta i l’ésser humà a la mateixa alçada. Quan veus i entens la seva lluita, ho comprens tot”.
Un projecte ecofeminista
Els aprenentatges que li transfereix l’escola de poda la tenen commoguda. Celebra les preguntes que s’han fet i en regions de vi tan diferents i la valentia de fer-se-les durant més de 30 anys. “Hi ha mirades profundes i intuïcions diferents que s’havien perdut pel camí i amb ells les recuperem”, dirà fascinada.
A la contraetiqueta dels vins de Mas Martinet hi diu clar que el seu és un projecte ecofeminista. El seu discurs en aquesta matèria és potent i massa poc escoltat encara: “No he estat educada sinó en la banalitat, les quotes i la lluita”, soltarà d’entrada. “El problema és el sistema, que està obsolet. No vull el feminisme de la igualtat, parlar de feminismes és parlar de discriminació. I hem de ser inclusius, com amb la gent gran, amb qui parla un accent diferent o té altres intel·ligències. Dirigeixo la meva ràbia contra el sistema que és el que hem de combatre”.
Es revela constantment davant del binomi esgotador i simplista dona-vi, perquè només s’utilitza per relacionar un dels gèneres. Suggereix, en aquest context, la lectura Mi herida existía antes que yo, de Laura Llevadot. I quan se li demana un vi per beure i gaudir, n’assenyala un que encara no ha obert però que guarda a bona temperatura: Marsenca 2021 de Dominik Huber (Terroir al Límit). “M’emociona tot el que fa, totes les noves vies que cerca i que acaba trobant i per això li tinc moltes ganes a aquest quasi rosat”.
Com va respondre en una entrevista Marín-Dòmine, autora de Fugir era el més bell que teníem, “totes les persones tenim el deure de fer la pròpia revolució per canviar la nostra vida i la dels altres. I, si aquesta revolució individual es torna baula d’una revolució col·lectiva, millor”. Seguir la de Sara Pérez no és mala idea.
