Aquests darrers dies he estat fent classes a la Conca de Barberà i al Priorat en substitució d’un bon amic que treballa per l’Escola d’Enoturisme de Catalunya. Sempre que puc, intento posar una llavor que ajudi a transformar la mentalitat dels alumnes que fan l’esforç d’assistir a les meves formacions. Els dic sovint que ens falta estimar-nos més, que si fóssim capaços de ser la meitat de xovinistes que els francesos i la meitat de comercials que els italians, no ens caldria llevar-nos ben d’hora, ben d’hora per ser realment imparables.
Homenatge al Juli Soler
No fa massa dies, l’Acadèmia Catalana de la Gastronomia i Nutrició va rendir homenatge al malaurat i sempre recordat Juli Soler. Ningú com ell ha posat la nostra restauració en el lloc que li pertoca, ni l’ofici de cap de sala ha tingut mai tant sentit ni prestigi com quan ell estava al capdavant d’El Bulli. I com passa amb tants d’altres, se li va retre homenatge pòstum, quan ja no està entre nosaltres, un mal costum que repetim massa sovint. No aprenem ni innovem, està clar que ens costa, però com diuen a Castella, mai és tard si la dita és bona, com tampoc ho és rectificar, perquè segons diuen, que és de savis.
Sigui com sigui, l’endemà camí a la feina, vaig poder veure que durant l’àpat d’homenatge va servir un dolç de Xerès, un Pedro Ximenes que pel que sembla era una joia que li agrada molt a en Juli. Em va sobtar, no ho negaré pas!
Un dolç català?
No he entès per què en un sopar de l’Acadèmia de la Gastronomia Catalana no es pugui servir un vi dolç català. N’hi ha molts, i gens menyspreables. Afirmaria que a qualsevol denominació d’origen, però al Priorat, a la DO Tarragona, al mateix Empordà o al Pla del Bages hi ha vins fortificats que haguessin estat a l’altura en aquest maridatge.
Em pregunto quants catalans saben que la DO Tarragona va ser un dels bastions dels vins nobles europeus, juntament amb Porto i Jerez; o que al Pla del Bages hi ha un dels cellers amb la producció més important de vi ranci del continent.
Els catalans hem perdut els bons costums, antigament no es podia acabar un bon àpat sense un bon vi, avui ens estimem més acabar-ho amb un licor d’alta graduació, menys saludable i per descomptat menys convenient pel propòsit que es busca en finalitzar els àpats copiosos, el de facilitar una bona digestió. Jo em vaig afeccionar als vins rancis, a casa el sogre, malauradament recentment desaparegut, només els bec allà, i sempre m’han enamorat sobretot si s’acompanyen amb fruits secs o unes galetes de les bones.
Productes i productors catalans
Sé que era un sopar homenatge a en Juli Soler i que els vins servits eren els que a ell li agradaven. El meu dubte és saber si l’Acadèmia de la Gastronomia catalana ha de ser defensora dels productes i productors catalans o simplement ha de ser padrina de la bona taula, independentment del que en ella s’hi serveix, perquè si és el primer, em sembla una errada no potenciar els magnífics vins nobles que es fan a les nostres contrades; si no és així, em semblaria raonable canviar el nom a l’Acadèmia, doncs la cuina i la gastronomia és molt més que el que passa en un restaurant. Entenc que l’objectiu és el de defensar els valors i la bona feina que els nostres restauradors fan dia a dia.
Sé que és una qüestió delicada, però també de sensibilitats.
Que el sector no digui res és possiblement un indicador de la irrellevància d’aquest tema, un indicador més de l’estat de la qüestió sobre els vins dolços i la gastronomia catalana. És possible que els consumidors estiguem sedats, però ben segur és molt possible que estiguem davant la fi d’uns costums i uns productes que ens han fet singulars. Preservar-los és el nostre deure i segur, la nostra salvació. Molts entesos diuen que una cultura que no es pren seriosament a ella mateixa va de cap a la irrellevància. L’exemple dels vins nobles tarragonins, ens pot ser il·lustradors d’aquest fet.
M’agradaria creure que les institucions que ens representen aprofiten qualsevol ocasió per fer valdre els nostres productes i costums, ningú millor que nosaltres per defensar-les amb petits o grans gestos, és la millor manera de dignificar la feina que tots junts fem.
Tot podem ser ambaixadors, els millors, sense cap mena de dubte.
“Reivindicar-nos no ha de ser dolent”
Estic convençut que reivindicar-nos no ha de ser dolent, estar present en les millors taules hauria de ser quelcom que tots hauríem de desitjar i promoure, ens va el futur de moltes coses. El sentit comú ens diu que som responsables de tot el que ens succeeix. Els gestos mouen muntanyes. Llavors penso, perquè no fem petits grans gestos?
Com deien els romans, alea jacta est.
