Fa unes setmanes estava tastant vins amb uns dels joves elaboradors que sota el meu criteri té més talent de casa nostra. En un moment del tast em va treure un determinat vi i amb certa pena em va explicar que aquell vi no sortiria al mercat sota l’empara de la seva denominació d’origen perquè aquesta l’havia desqualificat pel color que presentava el vi, en aquest cas un vi blanc brisat amb un color tampoc excessivament pujat.
L’argument que li van donar és que el color contravenia la normativa actual per qualificar els vins d’aquella denominació d’origen. Uns dies després tastant escumosos amb un elaborador reconegut, quan va arribar l’hora de tastar un escumós elaborat exclusivament amb xarel.lo vermell, em va comentar que tenia problemes de qualificació de l’escumós com a escumós rosat degut al color, molt pàl·lid, que presentava. El color era el que va sortir de manera natural, degut a les característiques del raïm en aquella anyada, no perquè hagués fet una intervenció per obtenir-lo.
Els dos productes en qüestió són uns excel·lents vins i sortosament pels seus productors els venen sense massa dificultat en els mercats d’exportació, malgrat que no tinguin l’empara de cap denominació d’origen. La pregunta que em faig, davant d’aquestes situacions, és la que encapçala aquest article d’opinió: el color d’un vi defineix el seu origen?
En els vins negres no hi ha massa problema en aquesta qüestió perquè la variabilitat dels colors, tot i ser-hi, no planteja mai cap problema. Però quan parlem de vins blancs i rosats, aleshores el color esdevé un factor de qualificació del vi i els reglaments de les denominacions d’origen intervenen sobre aquesta qüestió.
Segons la definició oficial d’una denominació d’origen, aquesta és “un instrument, emmarcat en el dret de propietat industrial, que serveix per protegir productes alimentaris o begudes, mitjançant una referència al seu lloc d’origen que li confereix, al mercat, una o unes característiques que suposen una garantia de qualitat específica”.
Pel que fa a la referència al seu lloc d’origen, llevat del cas del cava, la cosa és força clara, però quan parlem de “característiques que suposen una garantia de qualitat específica”, el color d’un vi pot ser tan determinant de la seva qualitat específica en relació al seu origen o és que quan es van fer els reglaments es va voler ser tan intervencionista que es van passar de frenada?
Com tot a la vida és opinable, i fins i tot, els més flexibles i oberts de ment, podrien estar d’acord en que un vi de color excessivament trencador amb la tradició de la zona, com per exemple un vi de color blau, calgui debatre si s’ha de qualificar o no, però quan la cosa va de graus de tonalitat dins del mateix color, potser la cosa no és tan greu. Els reglaments, tot i ser necessaris, són rígids per definició, motiu pel qual han de ser molt clars en els aspectes essencials i interpretables en funció de la conjuntura de cada moment per poder adoptar una flexibilitat que els permeti estar en sintonia amb els corrents de pensament de cada moment.
Tots sabem que el color dels vins rosats anomenat genèricament “rosat pàl·lid” o “rosat pell de ceba” no és el color que històricament definia els vins de qualsevol denominació d’origen catalana, però quan els aires de la Provença van portar aquest color a casa nostra i una gran majoria d’elaboradors l’han adoptat a l’hora d’elaborar els seus vins rosats, molts d’ells justificant-ho per raons comercials, no va suposar cap daltabaix i les denominacions d’origen van qualificar aquests vins amb un color ben diferent del que era tradicional.
