“El que passa és que l’auditoria ha estat l’espurna que ha fet saltar diverses guerres entrecreuades”, em deia un amic -sempre assenyat- que fa vi a la Terra Alta. I deu tenir raó perquè el que ha passat aquests dies no es justifica per la publicació d’un informe de gestió -per més contingències que detectés-, sinó per una guerra interna d’una gran agressivitat. D’entrada, i davant la sorpresa de tots els periodistes, la reacció a l’auditoria no va ser -com recomana qualsevol manual de comunicació- de transparència i voluntat de resolució dels problemes, sinó un atac desbocat contra els mitjans que haguessin publicat el document (de fet, només contra alguns, com Vadevi, per contra, l’Aguaita o d’altres no han estat mai esmentats), fins al punt de denunciar una mena de conspiració malèvola en la qual col·loquen ni més ni menys que al mateix president de la DO. Això, com s’ha comprovat fa uns dies, sense ni tan sols tenir majoria per forçar-ne la caiguda.
Naturalment, el que fins aquell moment havia estat una notícia local/sectorial va anar creixent per la denúncia cridanera d’un sector de la direcció d’una suposada conspiració secreta contra la DO Terra Alta. L’agressivitat incontinent contra els mitjans va arribar a provocar que la DO Terra Alta hagi estat la primera entitat del món del vi a qui s’hagi hagut de cridar l’atenció des del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en una intervenció –molt excepcional– del màxim òrgan de representació del conjunt dels professionals de la informació. Ni cas, el següent comunicat –sense el coneixement del president, per cert- encara va escalar més el conflicte. Anant sense manies a la personalització, en el comunicat se m’acusava a mi, editor del Vadevi, d’una mena de revenja en diferit, estil Fu Manxú, perquè fa set anys i mig l’empresa que dirigeixo es va presentar al concurs de Grenaches du Monde. Cosa que diu molt de la mentalitat conspirativa de qui va redactar la cosa. El més curiós és que l’últim mitjà que encara els publica aquestes creacions tan imaginatives és Cupatges -sempre sense signar res-, que apareix a l’auditoria com l’empresa que va fer l’oferta més cara que va permetre a Pcats quedar-se el famós compte de cent mil euros anuals. Vaja.
Però l’escudella encara s’havia d’engreixar més. Per si faltés algú, l’expresident apareix descrivint, via carta, escenes espectaculars a l’estil del final de Blade Runner. Com aquella del secretari que, pel seu compte, li encarrega una feina al seu germà, sense encomanar-se a ningú. Joan Arrufí ho explica millor que jo: “Vàrem decidir cridar a l’ordre al secretari Jordi Rius. Ell va reconèixer que es va equivocar amb les formes tot i buscar el millor per l’entitat, i no només això, va ficar el seu càrrec a la nostra disposició, per si el volíem fer fora, i inclús a la reunió ens va portar un taló amb el cost total de la instal·lació amb reconeixement del seu error”. Ei, però res, palmadeta a l’esquena i tal dia farà un any.
Arrufí també s’apunta a la conspiranoia i aporta nous elements, que escalen -i molt- el problema. En paraules seves, és possible una trencadissa absoluta: “Es parla que als cellers petits s’està creant un “CORPINNAT” elitista i exclusiu que deixa fora a la gran majoria”. Ep, això sí que és una crisi brutal! I Arrufí continua, donant-li crèdit a aquesta hipotètica maniobra que ell mateix fa pública: “Per mi seria un greu error deixar-nos convèncer per projectes alternatius”. Se’n van els millors cellers? La notícia cada cop és més grossa.
En fi, el desgavell és absolut. A hores d’ara, en comptes d’acceptar errors i proposar solucions des d’un principi, uns quants insensats han aconseguit un efecte Streisand que costarà de superar al conjunt de la DO Terra Alta. L’error de comunicació és de principiants. Però, en fi, sempre es poden prendre decisions. Com cantava Streisand, If you’ve had enough Don’t put up with his stuff Don’t you do it. Doncs això, ja n’hi ha prou.
