René Barbier: “L’únic que tenim és un tros de temps”

La periodista i sommelier Ruth Troyano conversa pausadament amb l'elaborador del Priorat, reproduint amb sensibilitat la "veu d'un sa(vi)"

És nega a definir-se com una persona sàvia, però està clar que ho és. És un home sincer i honest que inspira i dialoga, que es reconeix bo en l’art d’apropar parers. “M’apassionen les opinions divergents; són realitats diferents i acaben conformant-ne una de nova. Amb la meva família, ha funcionat. I al celler, també. Quan hi ha negociació positiva, hi ha enriquiment. I guanyes temps. I la vida és temps”. René Barbier és una veu autoritzada, que transcendeix els límits vitivinícoles del Priorat. Hi està empeltat des de l’any 1979 quan va comprar la primera finca per vinificar el que després seria el seu primer vi: Clos Mogador, de la qual n’ha escrit: “Un lloc difícil d’imaginar, on la vinya viu un conte de fades”. Neix a Tarragona el 1950 i com a descendent d’una estirp de viticultors francesos que s’enceta al segle XIII, seria difícil imaginar que no s’hagués dedicat a fer vi. Al web del celler, els orígens també són de llegenda: “Isabelle i René: un pas a dos entre la sensibilitat de la ballarina i l’obstinació d’un trobador filòsof. Ella dissenyant amb art el futur, ell premsant el fruit del terrer”. 

René Barbier amb el seu fill | Clos Mogador

“Tota persona, fins i tot la més humil, té coses importants a dir. I poden ser coses que se li escapen a la més intel·lectual perquè a vegades viu fora del context real”. Per a qualsevol qüestió que se li plantegi, René Barbier té sempre una resposta raonada, àmplia i profunda, banyada de filosofia. Adverteix: “Qualsevol teoria científica sempre debuta amb una hipòtesi. I això és el que m’agrada. M’emprenyen molt les veritats absolutes encara que siguin científiques. Una teoria pot ser bona per avui o demà, però demà passat es pot arribar a contradir”. Entre el dubte i la contraposició d’idees, ell reivindica l’art de la paraula. Preguntar-li sobre el món del vi, rebre respostes que són lliçons de vida. –Què estàs fent ara, René? Respon, reflexiu i entusiasta:  “M’agrada la vinya, m’apassiona la DOQ Priorat i m’alimento de tot el que m’envolta”. Ni el turment per la mort d’Isabelle Meyer ni la pandèmia li han restat realisme ni optimisme al seu gest. El buit insuportable i l’adversitat els omple de més vida. Se sincera: “Mentre la sang flueix per les meves venes, visc”. Sentencia: “L’únic que tenim és un tros de temps”. El seu, està disposat a aprofitar-lo. 

Vinyes de Clos Mogador | Clos Mogador

“Sempre deia que el Priorat faria una volta quan tingués dues crisis i ja en portem tres. Partíem d’un cert idealisme i ara comença a ser una realitat. I l’han creat les dificultats que porten associades les idees noves que estem disposats a explorar”, dirà. Creu que el futur vitivinícola de la regió passa per dos aspectes essencials que ell defensa aferrissadament no només a Mogador, sinó també a la DOQ: “El respecte per la natura n’és un. Fins ara en presumíem, però ara hem passat a fer-ho. És la gran aposta de la DOQ, la de tenir una identitat obligatòriament respectuosa amb el paisatge. I la segona és que la realitat comercial es torna virtual; el món digital encara no té llei, però quan hi hagi seny serà molt més interessant. La mundialització ha de ser útil però no ha de trencar mai la substància del producte i l’amor amb què el fem”.  

El vi és més subjectiu que qualsevol altra cosa. I per això estic a la DOQ Priorat, perquè les denominacions d’origen tenen el defecte de ser immobilistes. A nosaltres ens han criticat justament perquè no hi ha manera d’arribar a una conclusió definitiva, perquè som lliures des dels inicis i l’èxit de la DOQ és no tenir mai cap realitat establerta. Ens equivoquem i evolucionem”, reflexiona en veu alta. Aprofita l’avinentesa per incloure en el seu discurs qüestions d’actualitat, com el moviment de Vinyataires Lliures: “És importantíssim. Els entenc, perquè he estat molt així. A l’inici també estàvem a fora de la DOQ, sota el paraigües de Costers el Siurana. Visc amb aquestes contradiccions, perquè 40 anys enrere era un rebel i tinc les meves idees, que canvien segons el que sento a cada moment, com també estic encantat que me les canviïn”. És partidari de crear realitats noves a partir del diàleg serè per millorar-les i és conscient que cal remoure consciències. “Totes les dificultats que tenim avui per la pandèmia, es poden convertir en imaginació i motivació. Per les circumstàncies que he viscut a nivell personal, hauria de ser l’home més pessimista del món. I no ho sóc”, insisteix.

Vinyes de Clos Mogador | Clos Mogador

Té una mirada serena i lluminosa. Segurament és més viva encara quan a l’horitzó hi ha rengleres de ceps vells en coster, que son el seu anclatge. “Tot i que tenim una crisi impressionant a sobre, al Priorat s’està plantant. I els joves saben per primera vegada a la història que no tenen el futur escrit per nosaltres, estudiïn o no, se l’han d’escriure ells. Per a mi això té un costat molt bo, perquè moltes de les paràlisis i de les guerres i de les discussions han estat per no negociar, per culpa de tradicions ancestrals. Al Priorat hem aconseguit una cosa important, que és ser terra d’acolliment, per bé que sigui hostil. Però la vida ja la té, la hostilitat, també”. Visualitza un Priorat molt divers en el futur i està convençut que serà bo “mentre no pensi que s’ha fet gran i que ho té tot. Vull un Priorat molt més important que ara, amb més profunditat”. Cita l’agricultor i microbiòleg japonès Masanobu Fukuoka per apel·lar a la quietud, a l’observació i a la contemplació com a font o via per resoldre problemes, dubtes i incerteses. I endevino que subscriuria l’afirmació de Fukuoka que diu: “L’agricultura té tot el necessari per fer feliç l’ésser humà i les oportunitats per desenvolupar el seu potencial interior”. 

René Barbier pare i fill | Clos Mogador

Clos Mogador són avui els seus fills -René, Christian i Anderson-, però en els últims mesos i donades les circumstàncies derivades del Covid-19, s’hi ha abocat amb tota l’ànima, tocant la part més freda que son la comercialització i les vendes. Batega per necessitat personal i professional a dins de l’empresa: “Mentre tingui la força, soc el seu treballador- venedor i, a més a més, també sóc el responsable d’elaborar Espectacle, al Montsant. És així com em guanyo el meu salari”. Ha estat un pare que reconeix haver treballat pels fills i ara els acompanya en aquest temps incert, des del respecte, des de la discussió efectiva i afectiva, entenent que “el món del vi és humit i silenci” com li ha sentit dir a Jean Claude Berrouet, director tècnic de Petrus, i recull entre els seus arxius de premsa. No té viatges a l’horitzó – “ja n’he fet molts amb la Isabelle”, dirà-, sinó llibres i documentals que el lliguen encara més a la filosofia. Té ganes de passar temps amb els amics “de veritat”. I beu vi. Quan se li demana per quines referències, enceta un debat apassionat entre els vins de disseny i de terroir. Recorda un maridatge suggerit pel seu pare: “la truita, millor amb un xerès que amb un vi negre”. I mai acabarà una entrevista sense donar valor a la pagesia, perquè de la seva dignitat és d’on s’embotellen els grans vins.  

Nou comentari