Durant els darrers anys, el concepte de vi natural ha anat apareixent amb una constància cada vegada més evident en articles, cartes de vins, converses de sobretaula i botigues especialitzades. Ja no és una paraula reservada a cercles molt concrets ni a discursos minoritaris. Avui, molta gent que beu vi ha sentit a parlar de vins naturals, encara que sovint no tingui del tot clar què vol dir exactament aquest adjectiu aplicat a una ampolla.
S’ha escrit molt sobre el tema, i no sempre amb voluntat d’acostar-lo al lector. A vegades des d’un punt de vista excessivament tècnic, altres des d’una mirada gairebé ideològica, i en alguns casos amb un llenguatge que sembla més pensat per marcar territori que per explicar res. Aquest article parteix d’una altra idea: donem per fet que el lector ja sap que els vins naturals existeixen, però potser encara no ha trobat una explicació simple, clara i sense soroll que l’ajudi a entendre de què va tot plegat.
No es tracta de convèncer ningú ni de situar el vi natural per sobre de cap altre. Es tracta, simplement, d’explicar què vol dir “natural” quan parlem de vi i per què aquest concepte connecta cada vegada amb més consumidors.
Què vol dir “natural” quan parlem de vi
La manera més fàcil d’explicar què és un vi natural és entendre que no és tant una definició tancada com una manera de fer. No hi ha una normativa única ni un segell oficial universal que ho reguli tot. El que hi ha és una voluntat compartida: intervenir el mínim possible perquè el vi s’expressi tal com és.
Això comença a la vinya, amb un treball sense productes químics de síntesi, respectant els ritmes de la planta i del sòl. Continua al celler, amb fermentacions espontànies, sense llevats comercials, i amb una elaboració que evita correccions destinades a modificar el gust, l’aroma o el color del vi. En molts casos, també implica prescindir dels sulfits o utilitzar-ne quantitats molt baixes.
Dit sense tecnicismes: el vi natural és aquell que no intenta semblar-se a res, que no busca encaixar en un perfil estàndard i que accepta que cada any és diferent. És un vi que explica un lloc, un clima i una manera de treballar, sense filtres.
Això no vol dir fer les coses a la babalà. Al contrari. Quan no hi ha additius ni correccions possibles, cal molta atenció, molta experiència i una gran capacitat de lectura del vi en cada moment. El marge d’error és menor, però el resultat, quan funciona, és molt més sincer.
Menys control, més veritat
Un dels grans prejudicis que arrosseguen els vins naturals és la idea que són vins inestables, bruts o defectuosos. Aquesta percepció, que en part ve d’algunes males experiències, no explica ni de lluny la realitat actual del sector. Com en qualsevol altre àmbit del vi, hi ha vins ben fets i vins mal fets. El fet que siguin naturals no els eximeix de la responsabilitat de ser bons.
La diferència és que el vi natural no busca la perfecció entesa com a uniformitat. No aspira a repetir exactament el mateix perfil any rere any. Accepta el canvi, l’evolució i fins i tot una certa imperfecció com a part del joc. I això, per a alguns consumidors, és precisament el que el fa interessant.
Beure vi natural implica assumir que el vi està viu. Que pot evolucionar a la copa, que pot canviar amb l’aire i que pot explicar coses diferents segons el moment. No és un vi per beure amb manuals, sinó amb curiositat.
No és un estil, és una manera de mirar el vi
Un altre error habitual és pensar que el vi natural té un gust concret. No n’hi ha cap. Hi ha vins naturals frescos i lleugers, ideals per beure sense pensar gaire; n’hi ha de profunds, densos i complexos; n’hi ha que s’assemblen molt a vins convencionals i d’altres que se n’allunyen completament.
El que tenen en comú no és el resultat final, sinó la mirada. Una manera d’entendre el vi que posa el focus en el raïm, en el territori i en la persona que hi ha al darrere. Aquesta manera de fer ha connectat especialment amb una generació que busca productes més transparents, més coherents i amb menys artifici.
Tres vins per començar a entendre el vi natural
Entrar al món del vi natural no hauria de ser un acte radical. No cal començar pel vi més extrem ni pel més difícil. Com passa amb tantes altres coses, la millor porta d’entrada és aquella que et fa sentir còmode i et convida a seguir explorant.
Un bon punt de partida pot ser el Tiet Jan, de Mas Gomà. És un vi honest, directe, pensat per beure i gaudir sense complicacions. Té fruita, frescor i una manera de fer molt clara, que ajuda a entendre que el vi natural no ha de ser estrany ni complicat. És un vi que funciona a taula, que no intimida i que demostra que natural i quotidià poden anar perfectament de la mà.
Un segon pas podria ser Els Bassots, d’Escoda-Sanahuja, un projecte imprescindible per entendre el moviment del vi natural a casa nostra. Aquí ja hi trobem més tensió i una expressió més marcada del territori, però sempre amb equilibri. És un vi que ajuda a entendre què vol dir deixar parlar el raïm sense interferències innecessàries.
Finalment, Romanissa, de Matassa, al Rosselló, és un gran exemple de fins on pot arribar el vi natural quan es combina respecte, coneixement i sensibilitat. És un vi ple de vida, aromàtic, fresc i profund alhora, que demostra que el natural també pot ser elegant, precís i molt afinat.
El vi natural no és millor ni pitjor que altres vins. És diferent. I sobretot, és una invitació a tornar a beure vi amb una mirada més oberta, menys condicionada per etiquetes i més atenta al que passa dins la copa. Potser, al final, això és el més natural de tot: beure el vi que et ve de gust, entendre d’on ve i acceptar-lo tal com és.
