L’any 2023 arrencava amb una trista notícia que afectava per igual el Penedès i a l’ofici dels boters: la manca de relleu generacional feia que l’1 d’abril tanqués portes una de les boteries de més llarga tradició al territori, la Torner, amb uns orígens que feien mirar enrere ni més ni menys que fins a l’any 1739. Com podia ser que un país que produeix centenars de milers d’ampolles anuals deixés perdre una boteria així?, es preguntaven molts. I, malgrat tot, van ser pocs els qui van fer el pas endavant per salvar-la, poc abans de l’últim sospir, gairebé hores abans de l’adeu definitiu: la família Suriol, en Francesc i l’Assís, la Núria Guillaumes i en Sergi Camps es van unir per comprar i continuar el negoci.
L’Agustí Torner Samper (Vilafranca del Penedès, 1951) atén Vadevi -tot remarcant que aquesta és la primera entrevista que dona en tota la seva vida- i comparteix la satisfacció de la notícia de compra. “Estem molt agraïts -parla sobretot en nom seu, però també de la dona, Montse Mitjans, i ben segur dels seus avantpassats, a qui recorda sovint durant la conversa-, no només per aquest gest que permetrà seguir sumant anys al projecte, sinó també perquè, gràcies a ells, l’ofici de boter continuarà estant present al Penedès”.
“He nascut entre serradures”
Els orígens de la boteria Torner són, com dèiem, a primers del segle XVIII, però amb l’Agustí repassem la història més recent. Recorda l’avi, Josep Torner Juvé, i el pare, Josep Torner Martí, i el seu pas per una cooperativa de boters que es va gestar en èpoques magres amb l’objectiu de millorar la feina del col·lectiu, però de la qual sembla que no n’estaven massa contents i van decidir sortir-ne i de nou agafar les regnes del negoci familiar per compte propi. “A Vilafranca s’hi podia comptar gairebé un boter a cada carrer, era un ofici molt estès”, apunta, “fins que va venir una crisi molt forta de la qual va sorgir aquesta idea d’unir-se en cooperativa“.
El pare i l’avi -que, per cert, tenia un bessó que també es va instal·lar pel seu compte – van instal·lar la maquinària necessària per continuar produint botes al carrer Rafel Soler de la vila. Els anava bé, recorda l’Agustí. Era una època en què majoritàriament destinaven la producció a empreses que transportaven vins del Penedès a altres destinacions. “La major part de la càrrega se n’anava a Galícia, però també en sortia alguna direcció a les Canàries”, comenta. I ho té present i fresc perquè ell ho ha viscut sempre en primera persona, des de ben petit -“vaig néixer entre serradures”, confessa- i com un treballador més a partir dels 14 anys, acabada l’escola, quan ja “tenia edat” per entrar a l’obrador i comença com a aprenent.
“La bota de castanyer ens ha salvat”
Una de les particularitats que ha marcat la trajectòria de la boteria Torner ha estat el treball amb bota de castanyer. “Té sentit perquè aquí som terra de castanyers“, incidirà l’Assís Suriol, que s’uneix un moment a la conversa, “i és lògic aprofitar la fusta que tens més a l’abast“.
De fet, els Torner sempre hi han apostat, i en el moment de l’anunci del tancament és un dels motius de pes que fan eas nous propietaris prendre la decisió de compra. “Els Suriol i Can Ràfols del Caus van ser els primers que ens van comprar castanyer, érem dels pocs que en produíem”, apunta l’Agustí. I l’Assís remata: “El castanyer és un dels principals responsables que haguéssim decidit llençar-nos de cap a l’aventura”, confessa.
Sigui com sigui, inicialment les construïen sobretot per empreses transportistes, i amb el temps -i l’arribada dels camions cisterna i els frigorífics- fan botes que els cellers demandaran per fer les criances dels seus vins. “A primers dels 2.000 creix la tendència d’elaborar vins negres, i de fer criances que passaven per fusta”, apunta l’Agustí; per això per la boteria hi canvia el perfil de compradors. “Un dels secrets per haver-nos mantinguts actius durant tants anys és que ens hem anat adaptant al client, a la demanda del moment”, dirà l’antic propietari: produir botes de moltes capacitats, tines, fer reparacions…
No ser profeta a casa teva
L’Agustí és un home afable, de bones paraules, però sí que en algun moment deixa entreveure que no sempre s’han sentit profetes a casa seva. Així i tot, parafraseja l’avi quan diu que “poden faltar boters, però mai es perdrà l’ofici de boter“. L’Assís fa una comparativa amb les varietats, quan “ve la moda” de les internacionals que substitueixen les locals. “Sembla que el roure francès o l’americà tingui més glamour“, lamenta, “i potser encara hem de viure aquesta revolució que mostri que això que tenim prop de casa té fins i tot més valor que el que portem de fora”.
En aquest sentit, i posant la mirada als plans de futur del negoci, Assís i Agustí es miren còmplices i avancen sense entrar en detalls que potser obren camí cap al treball amb una nova fusta de roure català, obtingut a la zona dels Pirineus. “Hem fet algunes proves que demostren que ens pot aportar el millor del roure francès i l’americà en un únic dipòsit”. Sumat a tot això, també tenen clar que el futur passa per ampliar la difusió del projecte i donar visibilitat no només a un negoci històric sinó també com és el dia a dia entre màquines, fustes, serradures i ferros amb els quals es construeix cada nova bota.
