Geòrgia és un país on, si més no al sector del vi, la tradició té un pes molt important. En un article publicat a ‘wine-searcher’, s’explica en detall el present i el futur de la vinicultura d’un país que encara té en els ‘qvevri’, els recipients ancestrals de terrissa on envelleixen el vi, un tret distintiu que els dóna personalitat i que els ha fet coneguts arreu del món.
Envelliment en ceràmica i enterrat sota terra
El vi envellit en ‘qvevri’ fa el procés d’envelliment sota terra, on hi ha una temperatura controlada que els dóna capes d’oxidació i el que sovint s’anomena ‘complexitat’. El resultat és –per bé que a molts elaboradors georgians no els agrada que es digui– semblant al de tants altres llocs on s’han fet envelliments en àmfora, amb un sabor lleugerament oxidat i un color que, en els blancs, sovint vira cap a l’ambre.
La diferència, però, és que en aquell país el 95% del vi que s’elabora es fa d’aquesta manera, seguint les normes dels ‘Vins de Geòrgia’, que permet que els sabors d’aquests vins, sovint elaborats amb varietats molt poc conegudes pel gran públic, s’expressin al màxim. Els vins que ells anomenen ‘d’estil europeu’, envellits en fusta o en acer inoxidable, són per tant una part petitíssima de la seva producció.
Més de 500 varietats
Entre les més de 500 varietats que es cultiven a Geòrgia, la més famosa per als vins negres és la Saperavi i, pel que fa als blanc, la més apreciada és la Rkatsiteli. Els negres, tot i que també envellits en ‘qvevri’, s’hi passen unes vuit setmanes, mentre que els blancs s’hi estan 24. Això fa, segons Liza B. Zimmerman, l’autora de l’article, que l’oxidació es noti molt menys en els primers que en els segons, que suposen el 75% del que es conrea al país.
Els vins georgians volen sortir al món
Segons afirma l’article, però, els vins envellits sense ‘qvevri’ s’estan fent cada cop més populars, especialment per als importadors, ja que mostren molt millor la personalitat del terrer, encara que no tinguin la història i el relat dels elaborats a la manera tradicional. Aquests fins ‘a l’europea’ van començar a cultivar-se durant el segle XX a causa de la priorització de les autoritats soviètiques de la quantitat per sobre la qualitat, el relat o la tradició.
El fet, en qualsevol cas, és que si Geòrgia vol posicionar-se millor en el mercat internacional, més enllà dels experts i dels aficionats amb curiositat, el primer pas és aconseguir una bona reputació pels seus vins ‘europeus’, que poden ser apreciats més fàcilment per qualsevol persona, en sàpiga o no de vins.
Una altra idea, és clar, seria introduir varietats internacionals conegudes i apreciades per bé que, segons Zimmerman, als elaboradors no els agrada gaire la idea. Un dels productors més grans de Geòrgia, Lost Eden, precisament està mirant d’entrar al mercat nord-americà. Amb una producció de 20.000 caixes anuals –i capaç d’arribar a 100.000–, duplica la mitjana del país. Ho fa amb vins amb varietats tradicional com la Saperavi, en una ampolla amb un disseny fantasiós i amb gravats al vidre i també amb cupatges amb vins fets en qvevri i altres que no.
Caldrà veure quin èxit tenen els vins georgians en el futur i si, qui sap, començaran a abandonar una mica les varietats i l’elaboració tradicionals per obrir-se mercat. Un país amb 8.000 anys d’història vitivinícola –potser el més antic del món– però que, com la veïna Armènia, va quedar ‘aïllada’ del món durant l’etapa soviètica, potser hauran de decidir entre una estratègia ambiciosa per a entesos o una producció més ‘normativa’ per arribar a com més compradors millor.
