Les discussions sobre on acaba i on comença el Priorat, per si a hores d’ara encara queda algú que no ho sàpiga, poden ser furibundes. L’Enciclopèdia Catalana assegura que “és una comarca que no forma ni un clar conjunt geogràfic ni té una tradició històrica comuna” i afegeix que encara avui “són vius els sentiments diferencials entre la part de l’anomenat Priorat històric o Priorat d’Escaladei”. Per concretar: entre la DOQ Priorat i l’actual DO Montsant. És impossible parlar dels 25 anys que enguany celebra la DO més jove de la comarca sense referir-se a l’origen de tot plegat perquè, des de molt abans de la crisi de la fil·loxera, el vi ha estat el motor econòmic del conjunt del territori. Ara fa un quart de segle, aquells pobles al voltant d’una DOQ Priorat plena de vitalitat i en ple creixement van aconseguir guanyar-se un nom propi i el reconeixement general dels consumidors. Pilar Just ja fa onze anys que és al capdavant del Consell Regulador.
De què li ha servit a la comarca del Priorat el fet de tenir una segona denominació d’origen?
Sobretot, per posar en valor un territori, unes vinyes i la feina del viticultor. Abans, el quilo de raïm potser es venia a preu d’enderroc, a 0,30 el quilo. Ara, de mitjana estem a 1,20 euros i poques denominacions d’origen poden dir que tenen aquests preus.
Veníeu de la DO Tarragona Subzona Falset, que és un dels noms més lletjos que es podrien haver triat.
Lletgíssim. Si per una cosa ha servit la DO Montsant és per il·lusionar. Abans, érem un territori que quedava fora de la DOQ Priorat i que es preguntava: “Què passarà amb mi, si jo no tinc l’oportunitat que té la DO veïna?”
Això de ‘Subzona Falset’, com a mínim, ja indicava que allí s’hi amagava algun tret diferencial.
Teníem una idiosincràsia diferent, els vins eren diferents… Hem hagut de picar molta pedra i potser això ens fa tenir un dinamisme que poques DO tenen. Hi ha hagut una feina constant de buscar la pròpia identitat. De remenar i trobar els trets diferencials de la DO i perquè els seus vins són com són. Hem fet una feina d’introspecció, de conèixer-nos
I què n’heu tret?
Com a DO pots explicar moltes coses, fins i tot pots explicar històries que de vegades són més fabulació que realitat. La nostra gran transformació arriba quan vam dir-nos que aquí no podíem fer vins com fa tothom, seguint les modes -que també en podem fer- però com a segell de distinció hem de fer coses que siguin el que som. Havíem de saber per què ens focalitzem en garnatxes, en carinyenes, en garnatxa blanca i macabeu, i d’aquí en va sortir un primer estudi de zonificació, que va dividir la DO Montsant en sis microclimes. Després vam fer un pas més enllà i vam estudiar com s’expressen aquestes varietats històriques en funció dels diferents tipus de terrers. Avui, tastant els monovarietals, pots arribar a determinar de quin lloc de la DO provenen.
Els inicis de la DO Montsant coincideixen amb un moment en què la guia Parker ho determina tot.
Era la Bíblia. Fèiem vins parkeritzats. Tots feien superextracció, molta maceració amb les pells, un temps llarguíssim de bota… I quan hem començat a fer vins representatius del nostre territori, ens hem començat a transformar. Tots aquests vins es feien amb cupatges de varietats foranies com cabernets, merlots o syrah… que ara són cada cop més residuals. En fi, tot de varietats que es van plantar llavors. Nosaltres hem aconseguit passar del 40% de varietats històriques al 80%.
I ara parlem de garnatxa blanca i macabeu amb normalitat, però fa 25 anys els vins blancs no eren ni de bon tros el cavall de batalla de la DO Montsant.
Ni tampoc ho són ara! Però llavors partíem de percentatges de vinya del 3% o del 4%, i ara estem per sobre del 10%. Els blancs han estat una revolució, perquè des del primer moment es van començar a fer molt més pensats, buscant precisament aquesta identitat, i a totes les guies ens els puntuaven súperbe. L’any passat mateix, Decanter va fer un tast a cegues de vins blancs catalans i els 4 més ben puntuats eren dos de Montsant, un Pla de Bages i un Penedès. I després venien els altres. Són d’aquelles coses per treure pit.
Faci’ns un balanç d’aquests 25 anys en quatre números.
De viticultors n’hi ha menys, ha baixat la xifra, tot i que s’han mantingut les hectàrees: estem al voltant de les 1.800. I ja va bé, perquè créixer ara en hectàrees és arriscat. Preferim que l’oferta i la demanda es regulin soles, que no hi hagi excedent. Som 55 cellers, i als inicis rondàvem els 25. Hi ha hagut projectes familiars: viticultors que s’han convertit en productors. Noves generacions formades que han començat a elaborar les vinyes de la família… i també ha vingut gent de fora, però que s’ha integrat molt bé. Fins i tot hi ha productors d’altres zones de Catalunya i els tenim asseguts al Consell Regulador.
I les vendes?
Als inicis, aquí no ens creien gaire i exportàvem molt més del que veníem aquí. Ara ja venem una mica més a casa nostra que a l’estranger. Venem a 30 o 35 països diferents cada any.
Una gran victòria, amb aquesta incertesa.
A veure com tanquem el 2026, però crec que vorejarem el 40% o 42% d’exportació. Al darrere hi ha un gran esforç de promoció. Som 55 cellers, però no hi ha cap gran celler ni tampoc cap gran cooperativa. Som cellers petits i mitjans. Llavors, com podem fer promoció?
Ja m’ho dirà vostè.
El consell va entendre que havíem de ser forts a fora, perquè, a les exportacions, el preu mitjà de les ampolles és més elevat. És una de les tres potes de la DO des que hi vaig entrar: que ens comencessin a conèixer com la nova regió vinícola a descobrir.
Encara avui perceben la DO Montsant així a l’estranger?
A descobrir potser ja no, però sí que ens perceben com una regió a tenir en compte. I a Catalunya som una referència. En poc temps som de les denominacions més conegudes, i el consumidor té en la ment la nostra qualitat. La marca Montsant és forta. I tot això s’ha fet a base de molta promoció.
I les altres dues potes?
Primer, l’autoconeixement. A veure què som per poder-nos explicar al món. Després, el control i la qualitat, que això ha fet que tinguem tot el parc agrari geolocalitzat i que coneguem molt bé les vinyes. Tenim dos tècnics de camp que ajuden el viticultor. També estem treballant en com podem fer un programa únic per a tots els cellers per garantir la traçabilitat. Som una DO moderna. I l’altra pota és la promoció, ja ho hem dit. Abans que res, ajudar els nostres cellers.
Hem parlat del passat. Com veu el present?
Tenim un projecte enoturístic a cinc anys, estem treballant per a una nova seu i un centre d’interpretació que serà el pal de paller d’aquesta oferta enoturística. Serà diferent, una proposta d’acompanyament al visitant: que vol dir que des del minut zero se l’acompanyarà per conèixer la globalitat de la DO per després acabar als cellers. Són projectes molt pensats i, també, buscant aquesta identitat pròpia. Es tracta de portar gent a la comarca, i se’n beneficiarà tothom. L’impacte econòmic pot ser brutal: sent molt prudents i, si tot això es desenvolupa en les condicions que creiem que s’ha de desenvolupar, ronda els 48 milions d’euros anuals.
Caram…
I això ha de revertir en la baula més fràgil del sistema, que és el viticultor: aquest és el treball que es fa, per assolir uns preus de venda del quilo de raïm molt més elevats.
Com s’imagina la DO d’aquí a 25 anys, quan compleixi el mig segle de vida?
M’agradaria que hi hagués un relleu generacional, i m’imagino una denominació pròspera. Hi ha molts productors apassionats, que viuen el fet de fer vi amb molta intensitat. I amb ganes d’aixecar el braç i de dir: ei, que aquí estem fent coses ben fetes! Per a mi, allò principal seria que d’aquí a 25 anys vegem els pobles plens, amb criatures, vius i que la DO hagi contribuït a tot això amb allò que deia: el preu mitjà de l’ampolla, el preu del quilo del raïm i que es passegi molta gent per la comarca, meravellada pel paisatge i pels vins. No m’imagino un futur fosc.
Hem començat l’entrevista parlant dels preus d’enderroc que es pagaven abans i acabem també fent-ne referència.
És que tot això ho fem perquè la gent es pugui guanyar la vida.
