!--akiadsense-->
Raventós i Blanc es va constituir el 1986 per la família Raventós i Blanc, hereus de Codorníu, empresa que van abandonar el 1982. Josep Maria Raventós i Blanc (1922-1986), un dels grans defensors de la denominació cava, i el seu fill Manuel Raventós i Negra (1947), van apostar per elaborar un cava de finca. Disposaven de vinyes pròpies, de la finca familiar de 90 hectàrees de Sant Sadurní d’Anoia. Josep Maria Raventós i Blanc va morir a Nova Zelanda aquell mateix any de la constitució de l’empresa i el seu fill, Manuel Raventós i Negra, va encapçalar el projecte. A Manuel Raventós i Negra li agraeixo el suport que em va donar per completar l’estudi “La història del cava”. Amb aquests bons records, comencem l’entrevista.
Com va viure l’ambient familiar a can Codorníu, com a descendent de la nissaga Raventós?
No puc deslligar el meu pare ni de Codorníu ni del cava. Recordo els debats que tenia el meu pare amb el meu avi a principis dels anys 60. El nostre negoci és molt estrany, li deia el meu pare, ja que no té nom. El meu avi, col·locant-se bé les ulleres, li responia que el nostre nom és Codorníu. Aleshores, el meu pare li argumentava que el nostre nom és vi escumós i la nostra marca és Codorníu. Aquella era la situació. Durant aquell període, el creixement de la marca va ser espectacular, amb uns increments anuals de 20-25%. Les ampliacions de les caves no s’acabaven mai.
Quina importància va tenir Codorniu , com empresa líder del sector ?
Josep Maria Raventós i Blanc dirigia la producció i el seu cosí Ramon Raventós Espona dirigia la part comercial. Codorníu va esdevenir una empresa de referència a nivell internacional. Les empreses de maquinària de tot el món venien a provar les seves novetats a Codorníu. Tot i la diferència de preu i de prestigi amb les maisons de la Champagne, Catalunya era el país que produïa el percentatge de vins escumosos més alt del món. Li faltava una denominació, un nom de producte per diferenciar-se i competir amb els millors escumosos del mon, incloent el xampany. En aquells temps, es considerava que n’era una còpia.
Quina rellevància va tenir el seu pare, com a persona que va impulsar la regulació del sector a partir dels anys 1960 i 1970?
El meu pare, Josep Maria Raventós i Blanc, va ser vocal de l’Organització Internacional del Vi. Creia amb les regions i considerava que s’havia de fer una denominació d’origen pel cava, centrada en el territori central del Penedès, agafant algunes poblacions de la Conca de Barbera o de Tarragona. El gran repte era passar de mètode a denominació per poder-se diferenciar del xampany i dels altres escumosos del mon. Va ser un procés molt lent. Va aconseguir que l’Estatut de 1970 separés el cava, del granvàs i dels vins gasificats. Va ser un gran èxit, ja que Castillo de Perelada, com elaborador de granvàs, tenia grans influències polítiques. Les empreses no volien separar els diversos mètodes d’elaboració, però el reglament, finalment, es va aprovar.
Quina situació legal tenia el cava als anys 1970 sense una regió?
Legalment, el cava ja era un mètode, anomenat mètode tradicional o ‘champenoise’, diferent daltres escumosos granvas o gasificats. Faltava la segona fase: crear la DO. Hi havia alguns productors de cava a la Rioja, Aragó i València, amb els quals es van tenir uns acords per establir la DO Cava al Penedès. Quan el meu pare Josep Maria Raventós i Blanc va ser escollit president del Consell Regulador, va treballar per fixar una regió pel cava al territori. El ministre socialista dagricultura Carlos Romero també hi estava d’acord. Però en el darrer moment, l’any 1986 Codorníu va dir que no. La regió del cava havia d’incloure a Raimat. A partir d’aquell moment, es va acabar el projecte de crear la regió del cava al Penedès.
Sota quines condicions es va aprovar finalment la regió del cava?
El ministre, pressionat per la seva pròpia administració central, va argumentar que s’havia de donar una funció a l’Indo, ja que si el cava quedava només a Catalunya, havia de ser transferit, i lIndo es quedava sense cap funció. D’aquesta manera, el ministre i el president del Consell Regulador van acordar presentar a Brussel·les una DO més gran, amb el convenciment que la regió no seria aprovada per la Comunitat Europea. Josep Mª Raventós i Blanc va morir als pocs dies, i el nou president, Manuel Raventós Artés, de Codorníu, no va fer res per canviar-ho. El Ministeri de Madrid tampoc. A més a més, tampoc van existir grans veus crítiques a dins el Penedès contra la regió del cava. El sector hi va estar d’acord.
Com es va viure la crisi interna de Codorníu el 1982?
Va dominar l’estratègia de grans produccions a preus baixos. Es van incorporar noves branques i es van impulsar les caves Rondel a Cervelló. Cada branca familiar tenia la gestió duna part del negoci. Rondel i Delapierre no generaven beneficis. Competien en preu amb Carta Nevada de Freixenet. En aquella època, el gran producte que donava beneficis a l’empresa era l’Extra Semi-Sec Codorníu. A causa de totes aquestes desavinences, el meu pare, Josep Maria Raventós i Blanc, va vendre les seves accions a l’agost de 1982. Va oferir la possibilitat de comprar Codorníu, però els accionistes no ho van voler.
Aleshores, en quina situació es va trobar l’hereu de can Codorníu?
El meu pare va tenir la possibilitat de comprar Segura Viudas durant la privatització de Rumasa, amb el suport de González Byass i Covides. Es va arribar a un acord amb Freixenet. Freixenet es quedaria Castellblanch i l’altre grup, presidit pel meu pare, es quedaria Segura Viudas. Uns dies abans, Josep Ferrer va demanar participar en un 10 % en el nou grup i Josep Maria Raventós no ho va acceptar. D’aquesta manera, Freixenet va presentar una oferta per Segura Viudas i Castellblanch. A partir d’aquell moment, va començar el projecte de Raventós i Blanc entre els anys 1985 i 1986.
!--akiadsense-->
Com analitza la situació del cava als anys 1990?
El 1997, en representació de Raventós i Blanc i seguint l’estela del meu pare, vaig tenir l’oportunitat de ser president de la DO Cava , amb el suport de les cooperatives, dels viticultors i dels petits elaboradors. Hores abans de la votació, les cooperatives van canviar de criteri i van votar al candidat consensuat per Freixenet. Jo volia obrir un diàleg entre viticultors i productors. La meva prioritat era controlar l’entrada de vi base de zones que no fossin de la regió del cava i crear subzones.
La regió del cava comprenia diverses regions espanyoles. No tenia cap criteri enològic.
L’estratègia de les produccions a preus baixos anava lligada a la gran regió del cava. És un escàndol que avui nomes es parli del baix preu del raïm i no es parli del preu del vi base. Aquest és el gran problema. Per les grans empreses i també per moltes més petites, el més rendible és comprar vi. És la gran trampa del sector. Quan vi base compren i quan vi base elaboren a partir de raïm propi o del raïm que compren? A Raventós i Blanc fer un quilo de raïm biodinàmic ens costa 1,25 euros, però només elaborant el teu vi a partir dels teus raïms pots oferir un escumós amb personalitat.
Raventós i Blanc va abandonar la DO Cava al novembre de 2012.
El paraigües Cava tenia uns preus de 6 dòlars als Estats Units i nosaltres no podíem vendre els nostres productes en aquells preus. Va ser una decisió familiar, consensuada entre el meu fill Pepe i jo. El meu fill estava més decidit que jo. Jo havia viscut en primera línia la creacio de cava. El meu fill vivia als Estats Units per potenciar la comercialització de la marca i considerava que posar Cava en l’etiqueta ens estava perjudicant. Vam demanar a la DO sortir de bones maneres, desqualificant ràpidament els estocs per iniciar el nostre projecte.
En quin escenari es va trobar Raventós i Blanc sense el segell de la DO Cava?
Nosaltres no lluitàvem contra el cava. Enteníem que la gran majoria de la producció optava per créixer, prioritzant el volum. Nosaltres volíem créixer amb valor. Raventós i Blanc , el 2012 venia les seves ampolles a 12 dòlars a les botigues de Nova York. Actualment, set anys més tard, aquest mateix escumós sota el paraigües del nou projecte de DO, Conca del Riu Anoia, es ven a 24,5 dòlars, mentre que el nostre vi escumós rosat, De Nit, es ven a uns 26 dòlars. Hem doblat preus i les nostres vendes internacionals han pujat del 12% a un 50%. És ara quan podem invertir. Això dona per mantenir una empresa i crear llocs de treball. Tot i que encara tenim un deute de 2 milions d’euros. Hem tret tots els vins tranquils de Raventos i Blanc i hem comprat Can Sumoi, una finca de 400 ha, en una zona d’altura, per fer els nostres vins .
Com veu la situació actual de la DO Cava?
Jo no puc parlar malament del cava. Sóc fill de Josep Maria Raventós i Blanc. El cava necessita reflexionar. Com es pot mantenir una companyia venent ampolles a 2 euros? Les grans empreses han estat molts anys sense repetir dividends als seus socis i això ha fet que s’hagin venut. Els nous inversors no voldran perdre diners i potser incrementaran el preu, de forma comuna. Corregint costos i pujant els preus, tindran futur.
Un dels grans temes d’actualitat és la creació d’una nova DO pels vins escumosos del Penedès.
Raventós i Blanc no va estar d’acord amb Corpinnat perquè no van sortir de la DO Cava per crear una nova DO. Vam parlar amb Recaredo al 2012 per si volien formar part de la Conca de l’Anoia. Vam fixar la darrera reunió a l’octubre de 2012, per si s’ho volien pensar. Ens van dir que no i vam apostar sols. Nosaltres vam ser valents. Vam fer un pas i no ens ha anat malament. Ens agradaria no estar sols, ja que això podria generar beneficis pel territori. Podem deixar el Penedès pels vins tranquils i podem fer una nova DO pels vins escumosos. El que importa d’aquest canvi és el criteri. S’ha de treballar i s’han de fer les coses bé. L’origen és el que val. Si vols ser coherent, no pots tenir varietats de raïm que cultiva tot el món. Es podien establir unes moratòries de 5-10 anys per adaptar les vinyes. Nosaltres vam arrencar unes parcel·les de pinot noir i chardonay. Per tenir prestigi, s’ha de tenir un origen i personalitat amb un criteri molt clar. Si es determina que s’han de produir 8.000 kg per hectàrea, doncs s’han de produir 8.000 kg per hectàrea.”
Quins altres paràmetres hauria de seguir la nova DO de vins escumosos?
El treball en la vinya és fonamental. Amb la nova DO pels vins escumosos s’han de tenir arguments geològics molt clars, una regió amb sentit per fomentar una determinada personalitat als nostres escumosos. S’haurien de cultivar les vinyes de forma ecològica, amb vinyes de propietats o gestionades de forma directa, fomentant l’equilibri i un control exhaustiu. Aquesta nova DO no soluciona el gran volum, de moment. Però si es pogués crear una nova DO de prestigi, podria millorar el posicionament del cava. El futur és com situar aquesta nova denominació, en l’àmbit internacional, competint amb els millors escumosos del món. En crear una zona petita, s’incrementarien els preus del raïm de forma automàtica. La nova DO hauria de tenir prou seny i sentit comú per fer-la ben feta. El relat ens ha funcionat amb la Conca de l’Anoia. Haig de reconèixer que els nostres requisits són els més alts i estrictes entre tots els reglaments de vins escumosos del món, i fer-ho ens ha costat molt. No ha estat fàcil, però crec que aquest és el camí cap el prestigi internacional. Tenim uns sòls, un clima, unes varietats i una experiència de molts anys, úniques al mon.
