!--akiadsense-->
La força d’un destí, de Martí Gironell (Besalú, la Garrotxa, 1971) ha estat el gran èxit d’aquest Sant Jordi. Relata la vida de Ceferino Carrión i de com es va convertir en Jean Leon, de com del no res, ho va aconseguir tot. I, com no podria ser d’altra manera, es parla de vi, de com es munta un celler des de la distància i d’algunes de les dificultats d’anar a contracorrent. Fem l’entrevista a Girona a El Petit Paradís, on hi apareixen dues ampolles de Jean Leon de 1983 quan el celler encara el portava el que ja s’ha convertit en tot un personatge. Gironell s’ha assessorat a fons per poder explicar com va ser muntar el celler i mostra la seva fascinació per una persona que per aconseguir els seus somnis, diu, no es va posar límits.
Com va descobrir Jean Leon?
Va ser arran d’una dinar. Un diari ens va convocar a cinc escriptors per Sant Jordi, a la Vinoteca Torres. Als cinc autors ens havien adaptat les obres a altres formats: còmic, cinema, teatre…La que era la responsable de comunicació de Torres, Maria Antònia Rovira va treure una caixa de vins que s’havia fet en forma de llibre, i quan la va obrir ens va dir: “de la història de Jean Leon se’n podria fer un llibre, una pel·lícula, una obra de teatre i el que fos”. Ens va explicar quatre detalls de les aventures de Ceferino Carrión. Nascut a Santander i criat a Barcelona va anar als Estats Units a fer les amèriques i va passar de fer de taxista a tenir un dels restaurants més prestigiosos de tot el país i a més va muntar un celler al Penedès. Vaig quedar fascinat i vaig pensar que aquesta història era per mi.
Quina relació té amb vi?
A mi m’agrada el vi, però no hi he tingut una relació molt propera. Sempre he volgut saber-ne més però mai he trobat el temps. És una mica la meva assignatura pendent. Per escriure aquest llibre m’he assessorat amb l’Anna Vicens, presidenta de l’Asssocació Catalana de Sommeliers i amb el Josep Roca del celler de Ca’n Roca. He après moltes coses, però encara m’agradaria saber-ne més. De fet aquest no és un llibre de vi, és un llibre que en parla, però és la història d’una gran aventura.
De tota una vida…
Sovint ens quedem amb la marca, però el que explico no deixa de ser una gran aventura de com Ceferino es va convertir en Jean Leon. És una novel·la i per tant hi ha algunes llicències literàries, no és una biografia. Ara bé, he cofeccionat una ficció basant-me sempre amb fets reals o explicacions reals. He creat diàlegs a partir de converses amb gent que va coneìxer Ceferino Carrión. He espigolat d’aquí i d’allà i ho he fet quadrar sense que grinyoli. Tot el que explico hauria pogut passar.
!--akiadsense-->
Centrem-nos en el vi. El vi és present a tot el llibre però un moment crucial és quan apareix el Penedès, cap a la meitat.
Veient-ho en perspectiva potser apareix massa tard. A vegades quan m’ho mirava pensava que potser m’havia entretingut massa abans. Potser hauria pogut parlar-ne abans perquè el Penedès va ser molt important per a ell, però bé, …Tampoc es tractava d’equilibrar.
I parla del Penedès perquè Maynard Andrew Amerine, un dels gurús del moment i una figura destacada de l’enologia moderna li recomana aquesta zona a Jean Leon, quan ell li diu que vol fer el millor vi del món.
Aquest episodi és real. Està documentat a la biografia de Ceferino Carrión que va escriure a Sebastián Moreno. Amerine és de les poques persones a qui Jean Leon li va dir que era espanyol. Vaig documentar-me sobre aquest acadèmic del vi a través de molts vídeos, però també de l’obituari que en va fer el New York Times. Ell mateix es definia com un col·leccionista de celebritats. I quin millor lloc per conviure amb estrelles que a La Scala, el restaurant del Jean Leon.
Aquí comença la història del celler i el seu retorn als origens?
Si ajuntes d’una banda, la recomanació de l’Amerine dient-li que la situacio geogràfica, la proximitat del mar, i les qualitats de la terra feien del Penedès un lloc propici, ideal per plantar vinyes, d’una altra la possibilitat de tornar a Catalunya i finalment la casualitat que el germà de Ceferino havia anat a treballar a Vilafranca del Penedès, tot plegat va ser determinant. Ell volia fer un vi excepcional i a més el podia fer a casa. A casa però amb mentalitat americana
Què vol dir?
Que tenia les coses molt clares. Li van vendre una finca per la que ningú donava dos duros. Van estar 8 anys llargs picant pedra per aconseguir el vi que volia. Amerine li va dir que li portés la terra i que l’analitzarien. I a partir d’aquí es va posar tot el sector en contra. Va trencar esquemes, va trenca motlles, i molta gent va renegar d’ell. Va arrencar tots els ceps que va trobar i va decidir sembrar varietats franceses que la Denominació d’Origen Penedès d’aleshores considerava “experimentals” com el cabernet sauvignon. Trobo fascinant com es va proposar del no res fer un vi excepcional. Totes les persones avançades a la seva època són criticades pels seus coetanis, en qualsevol sector. Es normal que hi hagués aquest rebuig.
!--akiadsense-->
Com va ser l’arribada de Jean Leon a Torrelavit?
Era un dòlar amb potes. Va arribar i va mirar quins eren els jornals que es pagaven als treballadors i va decidir apujar-los una mica més. No va fer distincions entre homes i dones. Tots cobraven el mateix. Estava disposat a assumir les despeses que fossin necessàries i a fer el que calgués per aconseguir el seu objectiu. Sacrificar el que fos, fins i tot la seva família que la tenia a milers de quilòmetres. ‘Era molt egosta aquests tio’, em diuen, però jo no he fet més que posar sobre la taula el que sabem d’ell. Ell volia fer el millor vi del món. Era un dels seus somnis i no tenia límits. Ell no se’n va posar cap!
Però tot això no ho va fer sol?
Ell era un geni. Una ment creativa amb moltes idees. I de la mateixa manera que al seu restaurant, a La Scala tenia l’Emilio, el seu xef que el feia tocar de peus a terra, al Penedès tenia en Jaume Rovira. Hi he parlat molt amb ell. En Jean Leon volia córrer molt i volia fer moltes coses, però va ser la seva mà dreta al celler qui el va fer reconduir-ho tot. Es podia fer però amb calma, amb el ritme de la terra. Molt diferent a com havia fet les coses a Amèrica.
I ho va aconseguir…
Després de molta feina i molts sacrificis el seu vi va ser tan important que es va servir al sopar inaugural del mandat del president dels Estats Unit, Ronald Reagan. De la mateixa manera que Amerine li havia dit que el vi del Penedès havia omplert les taules dels emperadors romans.
Què en queda de l’esperit de Jean Leon al celler actual?
Des del 94 el celler és de Torres i jo crec que han assimilitat bastant bé el que ell volia. Amb els vins jo crec que han sabut mantenir aquesta identitat, aquesta marca i l’esperit que el Jean Leon imprimia en totes les coses que feia. Vaig parlar amb la germana de Ceferino i m’assegura que si fos viu estaria molt molt content amb el vi i amb la novel·la. Josep Roca diu que és un vi espavil·lat, viu, brillant, però que et permet veure el sacrific, l’esforç i el territori. Un vi que es ven a tot arreu sense renegar de les arrels.
