“Ho vaig rebre amb un susto. Em va trucar el meu nebot un dia al matí. Jo anava al tros i se’m va passar la gana d’esmorzar”.

Són les primeres impressions de Maria del Carme Simó en assabentar-se que el Govern de la Generalitat l’havia distingit amb la Medalla Francesc Macià al mèrit laboral. “És un reconeixement molt bonic, clar, però encara em pregunto com és que s’han fixat en mi amb tanta gent que hi ha a Catalunya”.

Sincera i honesta, una dona íntegra que  forma part d’aquell teixit silenciós (femení, majoritàriament) que no s’adona de la feina ingent que ha fet, fa i farà perquè la jubilació no la contempla encara, als seus 77 anys. És pagesa, nascuda el 1944 a Bellmunt del Priorat. “De petita anava al tros. La meva mare va morir quan jo tenia 8 anys, i de les tres germanes que som, dues va manar a viure a Porrera, a casa de la padrina”, explica. “A l’estiu anàvem al mas de Bellmunt i allà plegàvem avellanes i veremàvem… Des dels 10 o 12 anys que ajudàvem a la família i quan vaig ser més gran, vaig continuar. Anava a veremar, a espollar, a esperonar els ceps… Aleshores hi havia el pare i els tiets”, dirà per fer veure que la seva ha estat una vida lligada naturalment al tros, a cultivar la terra i essencialment a tenir cura de la vinya.

“No vaig prendre cap decisió, va venir com va venir. Quan el pare no va poder seguir treballant, el vaig rellevar jo“, respondrà amb veu ferma i clara, sense titubejar. “Aleshores no podia estudiar tothom. I quan no podies fer-ho, ja ni t’ho plantejaves”, afegirà. Maria del Carme Simó explica que la vida de les seves germanes va canviar quan es van casar, però la seva, que va continuar soltera, va seguir igual d’arrelada al camp.  

“Simó ha esdevingut una dona de referència al Priorat per la seva llarga trajectòria laboral marcada per l’esforç, la dedicació a la terra i el sector de la vinya i el vi”, diu la nota de premsa del guardó que li ha concedit el Govern de la Generalitat. Quan la truco per concertar l’entrevista, és al tros: “Hi vaig cada dia… Ara estem collint olives… Tenim vinya però també avellaners i algun ametller, cada vegada menys. I oliveres”, repassa. Concertem l’entrevista per a les 5 de la tarda que ja serà a casa.

A Bellmunt del Priorat no n’hi ha de dones com jo treballant al camp. Hi ha els seus homes i ara cada vegada més, a la vinya, hi veig els joves de la família. A casa nostra el meu nebot fa vi de les vinyes que ha heretat a Porrera”, revelarà. Ella ha estat artífex i testimoni d’un canvi radical en les possibilitats enològiques del Priorat. “El vi com es fa ara, no es feia abans”, dirà sense amagar-se’n. “Aleshores costava molt de vendre. He estat sòcia de la Cooperativa de Bellmunt i de la Vinícola del Priorat… No sé per què, però jo en aquesta comarca hi he cregut sempre. El pare ja deia que es venia molt bé el vi a Alemanya, però en aquells temps era a doll”.

A més de pagesa, Maria del Carme Simó ha imprès dignitat i elegància en altres responsabilitats, essent sempre pionera: Va ser la primera dona alcaldessa de Bellmunt del Priorat, impulsora i presidenta durant 25 anys del Centre d’Iniciatives Turístiques (CIT) de la comarca i també presidenta de la Vinícola del Priorat, a Gratallops: “Em va tocar la xina. Em van telefonar un dia a les onze de la nit i vaig tenir un susto que quasi no vaig dormir. Vam parlar, vaig posar unes condicions i vaig estar al capdavant del celler cooperatiu durant un temps, però treballant amb el suport de moltes persones”. Va liderar una etapa gens difícil però reconeix que se’n va sortir, perquè ho va fer ben acompanyada i amb el suport tant de l’INCAVI com de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya.  

A mi m’agrada podar”, etziba durant la conversa. És una feina d’hivern, solitària i que requereix certa destresa, coneixement i habilitat. I malgrat tot això, és el treball de camp que més la satisfà: “Perquè vas fent”, afegirà. “M’agrada decidir pel meu compte quines feines faig. I darrere d’una en ve una altra. En canvi, la verema és diferent, perquè l’enòleg et diu quan has de començar a collir i no pots triar”. 

Als seus 77 anys s’està una mitjana diària d’entre 4 i 5 hores al tros, de dilluns a divendres. El temps que suporta el seu cos. I els seus ulls no només tenen la sort de fondre’s en un paisatge ple de bellesa i immensitat, sinó d’haver copsat la gran evolució del Priorat: “Estic molt contenta del canvi. Al Priorat van venir persones de fora que van valorar el que som, però sense nosaltres que ja érem aquí i que vam suportar les penúries i tot plegat, no hauria estat possible ser on som ara”.

Recorda i comenta les paraules de Jaume Ciurana, primer director general de l’INCAVI: “Sempre ens deia que lo vi s’ha de fer des del començament, des de que plantes el cep fins que l’embotelles. I això als pagesos els costava una mica de considerar, aleshores. Però ell va assentar les bases”.

Maria del Carme Simó és una pagesa que ha conegut a tots els màxims responsables de l’INCAVI. L’última, la primera dona a dirigir la institució (Alba Balcells), la va convocar l’estiu de 2021 a la Cartoixa d’Escaladei per copsar les seves impressions, al costat d’altres elaboradores, pageses i enòlogues. “Sóc sòcia de la cooperativa, venc el raïm i de problemes no en tinc cap, però sí que em queixo de la burocràcia. Això de veritat que em posa bastant nerviosa. I li vaig dir”, comenta Simó. Es lamenta de què l’administració, enlloc de trobar solucions, sovint hi posa problemes. Però no s’estén en la crítica i salta a un altre tema. Li pregunto per l’enòloga Sara Pérez que sempre l’ha considerat un referent. En un article al blog de Mas Martinet, Pérez parla de Simó com “una dona lluitadora, tot un caràcter i tota humilitat”. I em respon: “La Sara és un nervi, és una persona necessària al Priorat”.  

“De moment, no em penso jubilar”, afirma amb assertivitat. “Bec vi el diumenge, amb el cunyat i la germana. De la Vinícola i d’altres cellers. Fa temps que no viatjo però quan ho faig, compro vi. Els últims van ser d’Andalusia. I eren bons. També en vaig portar de França”, explicarà. És una dona discreta i no li agrada parlar de res que la faci protagonista, però és inevitable que ho comenti a la conversa.

La Vinícola del Priorat li va dedicar un vi, amb motiu del centenari: “És d’una vinya vella del meu tros, els ceps van camí dels 100 anys, perquè jo tinc 77 anys i sempre els he vist. La va plantar el padrí”. L’aleshores enòloga, Sandra Estévez, va prendre la decisió de vinificar a part aquesta garnatxa negra que van anomenar “La Simó”: “I va ser ella que em va dir que li posarien el meu nom. Vaig tenir un altre susto”. Per a Maria del Carme Simó, el treball, la constància i la dedicació a la vinya és el mateix ja sigui jove o vella. No té ceps emparrats i recorda que el seu padrí plantava “quan tenia cèntims”. “Un tècnic em va dir que el meu tros era molt fèrtil. I és que a la primavera sembla un jardí de les herbes i floretes de mil colors que hi ha. L’any passat vaig gastar-me més de 1.000 euros perquè no es veien els ceps”, explicarà. 

Al tros, mentre feineja, escolta la ràdio i a casa llegeix la premsa local. Està  subscrita a set revistes mensuals. Li agrada escoltar música, mirar la televisió i cosir. I cuinar. Diu que és llépola i que se li dona bé fer postres, com el coc ràpid. Està d’acord que l’experiència millora amb una copa de vi ranci: “El tiet de Porrera també en tenia al celler; una mistela boníssima”.

Suma més de 60 veremes i malgrat els solcs que li han deixat a la pell tantíssimes campanyes, és plena d’optimisme i entusiasme. Al blog de Mas Martinet, Sara Pérez li reconeix el mèrit d’haver vist el potencial del Priorat abans que ningú: “Ja teníeu com una intuïció. Perquè vas lluitar molt abans de què res fos evident”. I aplaudeix el seu esforç de defensar, mantenir i creure “quan el Priorat no era res”. El seu i el d’Assumpció Peyra a Scala Dei, Magdalena Vicente a Masia Barril o August Vicent a Celler Cecilio. Al final, els vins ho deuen tot a les persones que han custodiat el paisatge. I ho han fet perquè se l’han cregut abans.  

Nou comentari