Nascuda a París i criada a Suïssa, Daphne Glorian va tenir la sensació que aterrava a la lluna quan a finals dels anys 80 va arribar al Priorat. “Em va impressionar molt, per això m’hi vaig quedar. René Barbier i Álvaro Palacios insistien en el fet que seria bonic fer vi junts a Gratallops, iniciar un projecte d’amics. Al principi va ser molt dur perquè, entre altres coses, no podíem vendre el vi a Espanya, ningú no el volia, i vam haver de sortir fora”, recorda. “Si tenim una qualitat compartida és l’obstinació, per això hem aguantat. Hem tingut problemes pel camí, però mai no hem abandonat”, resumeix.
Viu connectada permanentment al Priorat. Hi passa llargues temporades, però el món, entre viatges i vincles personals, també és el seu lloc. Clos i Terrasses (DOQ Priorat) és un celler admirat i reconegut arreu; Clos Erasmus pot presumir de ser l’únic vi de l’estat espanyol que ha obtingut quatre vegades 100 punts Parker. No fa vins pensant en la crítica especialitzada, però abraça l’elogi i l’assaboreix quan arriba: “Encara em costa creure-ho, però el més important, el que m’ocupa, és fer millorar el vi cada anyada, descobrir-hi més matisos, treure més essència dels raïms. Busco complexitat i equilibri”, explica amb un to pausat i emotiu.
“El vi ha de ser un reflex de la vinya, ha d’esprémer la complexitat del terroir, per a mi les varietats no són determinants realment. Nosaltres cultivem garnatxa negra i sirà, però tenim finques plantades en totes les orientacions, a diferent tipus d’alçada i el que vull és que el vi mostri totes aquestes diferències, que hi bateguin les parcel·les, que no sigui un vi monolític, perquè cada tros de terra hi aporta alguna cosa”, afirma amb convenciment. I afegeix: “I per a mi tot això no té final. No només el clima canvia, sinó que les parcel·les van envellint i el raïm sintetitza més virtuts“.
“El Priorat és especial, té un paisatge màgic”
Té clar que fa vi en una de les regions més singulars del món i amb més possibilitats. “Sabíem des dels inicis que el Priorat era especial. Hem anat assumint que hi ha alguna cosa màgica en aquest paisatge. El mires i veus les vinyes velles i t’adones que mai res no està assegurat, però amb la nostra experiència col·lectiva, amb el tast de molts vins, hem anat aprenent i afinant”, comenta. És conscient – i ho subratlla – que el somni s’ha fet realitat perquè ha estat col·lectiu: “Tots som complementaris. René Barbier, per descomptat, ens va agafar a tots de la mà i Álvaro Palacios té unes qualitats d’ambaixador úniques, que no tenim els altres”.
Avui, com tots els viticultors, el seu patiment màxim és l’aigua: “La sequera és un tema molt greu, molt seriós. Necessitaríem un mes sencer de pluja perquè si no plou a l’hivern i a la primavera, la pròxima anyada pot ser un desastre“, es lamenta. Venen d’un estiu calorós i molt sec a Gratallops, amb registres de pluja vergonyosos: “Em llevo cada dia pensant què passarà i com ens adaptarem a aquesta nova realitat. Vivim situacions extremes i ja no es poden planificar ni les vacances perquè on s’espera neu no n’hi ha i on penses que hi haurà sol, tampoc”.
Aquests dies de gener és al Priorat fent els cupatges de l’anyada 2022 i calcula que sortiran al mercat unes 25.000 ampolles entre Laurel i Clos Erasmus. “Hem plantat vinyes en els últims anys, però no s’ha traduït en més producció. Amb el clima que tenim, n’hi ha menys”.
El camí de Clos i Terrasses està definit, però continua sent un viatge sense fi: “La meva determinació és anar coneixent encara més les vinyes i ens esforcem a seguir millorant la qualitat. Mai res està decidit. No ens podem adormir. Cada verema és un començar de nou”.
Daphne Glorian és una dona exigent, però cultiva l’art de la paciència. És reflexiva i atenta, dialogant i discreta. Encara se sent forastera al Priorat, però creu que és natural en un paisatge de muntanya: “És normal quan els pobles queden aïllats. També ho he vist a Suïssa on m’he criat”, dirà sense donar-li més importància. Ha establert vincles estrets amb moltes persones de la comarca i especialment amb l’enòloga Ester Nin amb qui treballa: “Ja fa vint anys que estem juntes. És família. No hem ni de pensar perquè sabem què volem i cap a on anem. És generosa, és discreta, de fet, compartim caràcter. Som de les que ens amaguem quan arriba un venedor al celler”, diu somrient. Comparteixen bondat i confiança: “Al celler ens preocupem els uns dels altres, ens agrada treballar feliços i tot això es trasllada al vi. Els 100 punts Parker són de tots, hi han contribuït tots tant com jo”.
Poda de respecte en un Priorat exigent
A mitjan gener encara no han començat la poda. Però és qüestió de dies que comenci la feina més decisiva de l’any. Arribarà després de registres tímids de boira i fred. “La poda la fa l’equip de vinya. És el moment més important i no ve ningú de fora a treballar. És una poda lenta. No hem de córrer, ens aturem a cada planta. Es pensa, es mira i es talla. No només definim la pròxima verema sinó que volem garantir la longevitat de cada planta”, insisteix.
A Clos i Terrasses practiquen una poda de respecte, en un Priorat exigent. A l’estiu, el ritme s’accelera. “Planificar una verema és gairebé impossible. És un temps d’estrès, de prendre decisions molt ràpides. I el millor moment de la vida és quan entra l’últim raïm, perquè ja pots dir que està a cobert, salvat. Sempre hi ha aquella ansietat que ens arribi una pedra quan estàs collint”, resoldrà. “Quan arribo al Priorat és com si les portes es tanquessin al darrere meu. Entro en un altre món”, identifica metafòricament.
“Ara a l’hivern no, perquè es fa de nit aviat, però quan hi ha més llum m’agrada anar sola a caminar per les vinyes. I molts cops m’hi assec i contemplo. I tinc una sensació d’eternitat. Fa dos mil anys això era igual, és permanent”. Té una mirada poètica però també molt realista: “El més important de fer vi aquí no són els 100 punts que pugui rebre un vi, sinó haver retornat la vida a una regió que s’estava abandonant. El que em preocupa és que des de l’any 2000, es continua perdent població. Però el més meravellós de tot és la conservació del paisatge, un sòl de milions d’anys amb el qual no et pots barallar, perquè mai no el guanyaràs. Sé que hi ha altres regions difícils i dures al món, però aquesta és única. La valoro més que la Borgonya on hi ha els meus vins preferits, perquè al final a la Borgonya ja saps que el vi és excel·lent, però aquí és més interessant per tot allò que ens queda encara per descobrir“.
Filosofa. Segueix somiant. És curiosa i treballa perquè tot allò que imagina sigui real i tangible al vi. La perfecció la domina, però sense tensions ni estridències. “Quan hi soc, vaig al 200%. Reconec que el Priorat és absorbent i fins i tot esquizofrènic, però quan no hi soc també hi tinc un contacte constant i permanent”.
La intensitat la contraresta amb una manera de prendre’s les coses de manera relaxada. “El tema quotes és terrible. És molt complicat. Has de comptar una a una les ampolles, literalment”, dirà per il·lustrar com reparteix en anyades escasses el seu vi al món. Clos Erasmus té una presència molt poderosa malgrat que són poc més de 3.000 ampolles anuals. Viatja a tota Europa, Guatemala, Perú, Austràlia, els Estats Units… “M’agrada saber on és i sobretot descobrir la diferència del vi. No és igual beure-se’l al Priorat que havent creuat l’equador. És tot un descobriment. Jo diria que quan travessa l’Atlàntic, suma tres mesos d’envelliment. Així que li va bé el fet de viatjar”, confirma.
Se sent a gust al món, però el plaer de refugiar-se a la sala de botes del celler, a Gratallops, també la fascina. S’alimenta de silenci, quietud i de no haver-se de relacionar amb ningú. Li agrada llegir, escoltar música, tastar vins d’arreu del món… “El més fascinant del vi és que mai te’ls acabes i que tots són diferents”, comenta. L’últim que l’ha sorprès és un chardonnay de Xile que la reconcilia amb la idea que sí, que la poden sorprendre els vins d’una varietat plantada arreu del món i que té la seva meca a la Borgonya.
“Una vegada un enòleg francès a qui jo respectava molt em va dir que podia intentar el que volgués, però que els vins al final s’assemblen a qui els fa. Vaig marxar a casa molt deprimida, però ara m’he reconciliat amb la idea perquè és veritat. S’hi troba el caràcter d’una mateixa, al vi“.
Protegir el paisatge i augmentar el valor del vi
I en els seus hi ha un arrelament inequívoc a l’abundància del Priorat. Té un diàleg infinit i no esquiva cap pregunta. Mira el futur amb assertivitat i respon amb sensibilitat i delicadesa: “Al Priorat ens cal seguir reforçant la imatge de qualitat, perquè encara costa situar-lo al mapa. Hem de seguir fent millors vins i augmentar-ne el valor. Ens hem d’esforçar molt i molt encara i protegir el paisatge i pensar que si no hi ha aigua doncs potser ja no hem de plantar més vinya i ens cal cuidar més el bosc i que estigui sa. S’han de prendre moltes decisions d’ara endavant”.
