“S’ha de tenir cor i cap, coneixement i intuïció”. És clara i concisa quan fa afirmacions, probablement perquè les té meditades i reflexionades. És de resposta ràpida i, en l’enologia, fuig dels extremismes: “Hi ha vins als que els falta vida perquè són excessivament tècnics, però tampoc m’agraden els contraris, aquells on no s’hi fa res”. Ha viscut vinculada a la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili des dels seus orígens, l’any 1989. De fet, la facultat ha crescut amb ella. Ha vist néixer revolucions com la del Priorat i hi ha elaborat vins com Lo Givot que molts guardaran en el record per a sempre, que han meravellat a mites del cinema com l’actor argentí, Ricardo Darín. És una dona de paraula càlida i d’actitud severa. Ningú no pot negar que Montse Nadal Roquet-Jalmar, biòloga i enòloga, ha estat pionera i referent en el món del vi. Va jubilar-se fa poc però l’agenda li continua bullint. “Tinc més llibertat i flexibilitat i això fa que ompli el dia a dia amb activitats que m’entretenen més i que realitzo amb més profunditat”, dirà per justificar-se. Parlem per telèfon, sense presses, perquè presencialment ens costarà trobar a ambdues una escletxa. En menys de 24 hores la veig dirigir el 27è concurs de vins embotellats de la DO Tarragona, es refugia a l’hort col·lectiu que cultiva Tamarit i es desplaça a Vilafranca on s’ha de reunir amb el president de la secció de viticultura de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), amb qui col·labora.
La recerca de bibliografia per una tesi sobre llevats a Porrera (El Priorat) la va connectar per primera vegada amb la universitat, en el moment precís que s’estaven creant els estudis d’enologia a la URV. Va compaginar des de molt jove la docència amb la investigació, enfocada sempre a la pràctica. “Al cap de tres mesos de ser a Tarragona ja vaig començar a fer classes. Va suposar un esforç compaginar la tesi i preparar matèries noves d’enologia des de zero, però ho vaig gaudir molt”, reconeix. Alguns dels alumnes eren coneguts perquè havien coincidit a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset, on ella havia impartit classes. En acabar la tesi, Montse Nadal recorda d’encetar una etapa nova a dins de la universitat, en col·laboració amb empreses i projectes nacionals en què investigava des de qüestions com el pH de diferents sòls incideix en la millora de l’absorció de nutrients.
Anys després obriria un temps llarg i fecund amb els estudis de sommelier que s’han consolidat darrerament amb postgraus a Vilafranca i a Manresa perquè “hi ha molta gent en contacte amb el món del vi que necessita ordenar els coneixements i transferir la cultura del vi, des de què surt el celler fins que arriba al consumidor”. La URV ha estat l’abric de Montse Nadal durant molts anys i recorda com els va trasbalsar, a nivell docent, el pla Bolonya perquè “l’enologia necessita d’enginyers tècnics agrícoles que després realitzin un segon cicle. És la formació més adient per tenir un background profund que després es pugui aplicar, interpretar i interaccionar amb al món del vi. És la manera de tenir un perfil més complert, malgrat que el nou grau no ho contempla”, es lamentarà.
Se sincera quan se li demana per què pren la decisió de jubilar-se, quan és una dona d’inquietuds inacabables: “El sector del vi va més de pressa innovant. A la universitat sentia que la part administrativa era cada vegada més lenta. Quan fa molt de temps que hi ets i detectes cert bloqueig en aconseguir coses de manera eficient, has de prendre decisions”. I aquest salt de maduresa l’ha conduït a un nou escenari que viu amb intensitat i llibertat, com també ha abordat els anys professionals a l’acadèmia. Se la veu feliç i entregada a cada activitat que prepara: les sessions de tast, les jornades i publicacions que prepara per l’ICEA o l’assessorament enològic que fa a amics que fan vi a Mallorca. L’enologia la segueix encuriosint i motivant, però sent com les arrels son a la biologia i ara de nou es reivindiquen: “En el meu cas no ha passat allò que es diu ‘es jubila i compra una vinya’. Però en canvi sí que participo en un hort, el de La Sínia, a Tamarit, on compartim eines i recursos com l’aigua del riu Gaià. Sempre m’ha interessat la nutrició i ara puc aplicar tècniques i preparacions de fitoteràpia i alimentar-me de productes ecològics, de proximitat i temporada. De fet, el món de les plantes i les aromes em va seduir ja fa anys i per això vaig arribar al món del vi”, dirà.
“He participat en congressos internacionals sobre fisiologia de la vinya i en d’altres sobre el terroir i he viatjat per molts països i cellers, on hem tastat molt. He après de regions i varietats més que de marques. Itàlia és molt interessant, les varietats autòctones de Sicília son tot un món… A Sud-Àfrica també he tingut grans experiències a Stellenbosch i en un tast a cegues amb un productor vaig encertar un vi de syrah perquè el taní m’indicava que era de zona càlida. Visitar els llocs és enriquir-se, perquè no és només el gust del vi, sinó l’ecosistema que l’acompanya, el que el matisa i l’explica”, dirà Montse Nadal. Té pendent viatjar a Austràlia i Nova Zelanda; l’encurioseixen tant la riquesa com el desconeixement que imposa tanta distància amb el continent austral.
Ser dona no li ha comportat problemes en un sector com el del vi, extremadament clàssic i masculinitzat fins fa pocs anys: “El fet de ser dins de la universitat potser ha estat una garantia en aquest sentit, però reconec que al món de l’empresa, als cellers, costa més que la dona tingui una posició de lideratge”, comentarà. No obstant això, recorda un parell “d’anècdotes” en què va sorprendre a l’auditori el seu ampli coneixement enològic per una banda i van dubtar que fos l’enòloga de Lo Givot, per l’altra. Qui li va dir era un home i pressuposava que un vi extraordinari no l’hauria fet ella. Montse Nadal recorda amb estima aquest projecte enològic que va compartir amb Sisco Fernández al Celler del Pont a La Vilella Baixa. “Definir els vins i les finques gràcies a què s’havien conservat les vinyes va ser una aventura molt bonica”, dirà. I matisarà: “En un moment en què el Priorat encara estava definint-se i hi havia pocs vins reconeguts. En alguna fira, avui en dia, encara me’l mencionen”.
El seu paladar té la virtut de la ciència apresa i transmesa, però l’ha alimentat des de la vessant hedònica també. L’ha seguit durant molts anys, però avui continua tenint fixada la mirada en la garnatxa: “És una varietat molt mediterrània que dona vins de molta qualitat ja siguin monovarietats o amb cupatge. Lliguen amb el territori, la cultura i la gent. Segueixo buscant vins nous de garnatxa blanc i negra, vinificades en diferents recipients… El que m’interessa és que estiguin ben fets. És un món a potenciar, perquè és molt divers i s’obtenen expressions diferents. A la Terra Alta vam fer un estudi i vam concloure que hi ha tres perfils organolèptics de garnatxa en funció de quan madura la varietat i de quan es verema”. El vi li permet viatjar i el seu repertori de tast és eclèctic. No amaga les referències que beu però li costa triar perquè el seu univers és molt ampli: “Vaig tastar fa poc un xarel·lo de 2017 de Parés Baltà boníssim, ple de complexitat, demostrant que l’envelliment li cau bé al vi blanc. També he begut i m’han agradat el vi d’un amic de Mendoza, del celler Ricardo Santos, i un Paolo Scavino, del Piemont”. Fa tres anys, com a membre del jurat del 18è premi d’Enologia Jaume Ciurana de la URV va anunciar que es jubilava. Davant l’auditori, l’aleshores degà li va demanar que s’ho repensés. Costa de pensar que Montse Nadal ja no està lligada a la universitat, però malgrat tots els malgrats, va ser conseqüent amb la decisió presa. Ara planta noves llavors. A l’hort, on s’embruta les mans i li creixen les idees.
