M’agraden molt els articles d’opinió. Parlin de vi, o de política, o del que sigui (que m’interessi, és clar), m’agraden. I, com és lògic, segueixo aquells opinadors que m’agraden. Pel que diuen, per com pensen o per com escriuen. I avui, que fa temps que dono voltes a dues qüestions relatives als restaurants estrellats, em ve de gust posar la meva, d’opinió, per escrit. I compartir-la.
Els maridatges
Darrerament, cada vegada que parlo amb un sommelier sobre àpats als grans restaurants gastronòmics, tots em diuen el mateix. Alguna cosa semblant a “jo ja no demano mai el maridatge de vins”. I, sovint, complementen amb una frase tipus “m’estimo més demanar un escumós i allargar-lo tot l’àpat”.
Sens dubte, molts d’ells en poden saben més que jo i van un pas per davant. Però a mi, el maridatge de vins és una de les coses que més em fa gaudir un àpat estrellat amb un munt de plats. És més, no concebo una cosa sense l’altra. Per un cantó, penso que acompanyar un plat un vi que ha estat triat precisament per fer aquesta tasca, millora l’experiència.
Per l’altra, m’agrada molt avaluar (en el sentit d’observar, de gaudir, no de posar-hi nota) l’habilitat del sommelier per transmetre’m les raons de la seva tria, veure què m’explica del vi, de l’elaborador, de l’harmonia (o no) entre el menjar i el vi. Rarament m’acabo les copes i m’agrada mantenir-les totes a taula i anar ensumant-les de tant en tant. Per a mi és una font extra de plaer a la que, de moment, no estic disposat a renunciar.
Cosa de rics, cosa d’imbècils
Insultar els grans xefs està de moda. Cada vegada que apareix una notícia a les xarxes socials sobre algun xef amb Estrella, plouen garrotades. Aquests dies ha sortit publicada una entrevista amb Dabiz Muñoz on el cuiner assegura que “pagar 365€ per un àpat no és cosa de rics” i assegura que qualsevol persona pot pagar el preu del menú del seu restaurant estalviant uns mesos.
I ja hi som. Insults de tota mena. Cap a ell i cap als seus clients. I comentaris de l’estil “et posen un plat enorme amb un pèsol al mig i després has d’anar al McDonald’s del costat per treure’t la gana” (no has anat a un restaurant digne en ta vida, si fas aquestes afirmacions!), o “maleïts cuiners elitistes folrats de pasta a costa dels imbècils que van als seus restaurants”. Passa contínuament. I m’al·lucina. No ho puc entendre. Quan els 50 Best diuen que el Disfrutar és el tercer millor restaurant del món, o quan una colla de xefs reconeguts fan un anunci d’estrella. Bilis i odi a cabassos.
No he tingut la sort de dinar mai a cap dels establiments d’en Muñoz, però me’n moro de ganes. I no puc estar més d’acord amb el que afirma en aquella entrevista. Jo no sóc ric, i estalviant uns mesos, recullo calés per anar, de tant en tant, a un restaurant estrellat. No t’interessa l’alta cuina? No hi facis cas. Però quina necessitat tens de tractar de ximple a algú que decideix gastar-se 300€ en un àpat.
Està boig qui es gasta 6.000€ en una bicicleta? I el que es gasta 1.000€ en una tele enorme per veure el futbol? I el que paga 200€ per un segell? Cadascú té els seus gustos i gaudeix amb el que gaudeix. Jo també gaudeixo (molt!) amb una botifarra amb seques i un got de vi amb gasosa al restaurant que hi ha a la riera del meu poble, però per a mi (i entenc que per al 99% dels que en gaudeixen), un àpat Michelin és una experiència que va molt més enllà d’un àpat.
Hi ha qui es gasta els mateixos diners (o més!) anant un cap de setmana a un hotel amb SPA. Fantàstic! Jo em gasto els diners (i en guanyo pocs treballant molt!) en experiències gastronòmiques. I no són per a rics. Podeu fer la prova: acosteu-vos un dia a l’hora de dinar (o de sopar) a l’aparcament del Celler de Can Roca. Hi trobareu algun cotxe d’alta gamma, però la majoria, són cotxes normals, de gent normal amb sous normals. I amb seny. I amb pocs prejucidis i poc odi. I ganes de viure.
