La realitat climàtica, que promou una important sequera i l’increment destacable de la temperatura, i les oscil·lacions de la demanda de productes vínics per canvis d’hàbits, incertesa turística, crisi econòmica, pressió sanitària… són pressions combinades que fan que el sector vitivinícola hagi de pensar contínuament què pot fer per ser resilient.
A Catalunya aquest sector és molt important. Està estructurat en 11 Denominacions d’Origen més la DO Cava, d’àmbit estatal, compta amb més de 56.000 hectàrees (el 5,9% del total de l’Estat) que produeixen uns 3,2 milions d’hectolitres de vi anuals (un 8,4% del total estatal). Tot plegat suposa l’1,6% del PIB de Catalunya, en un sector que genera un 2% de l’ocupació del país.
Diverses estratègies d’adaptació i mitigació
Per tot plegat al camp, al celler, a la cooperativa, al sector directament implicat en el procés del camp a l’ampolla, s’estan desenvolupant estratègies adaptatives i de mitigació, per tal de poder seguir oferint un volum suficient de productes i amb qualitat contrastada com per mantenir un bon funcionament.
A les zones de conreu en secà s’està cercant aigua sota les pedres per compensar la davallada de disponibilitat hídrica (precipitació – evaporació) i, a les de regadiu, es veu amb molta preocupació com els embassaments estan molt per sota de la xifra de disponibilitat garantida. En paral·lel, les temperatures cada cop més elevades, amb episodis extrems cada cop més habituals, promouen desacoblaments en la maduració, canvis en dates de brotada, floració, verol, collita,.. en la relació amb les malalties i els veus vectors i hostes, entre d’altres.
La recuperació dels sòls, una gran idea
És per això que es planteja la recuperació dels sòls es planteja com una gran idea per millorar la seva capacitat de captació i reserva d’aigua i també el potencial emmagatzemador de carboni, a més de la tipicitat del terrer, projectada en el raïm i el vi.
Aquesta recuperació s’ha de fer tant en els aspectes físics (relació aire/aigua, capacitat d’infiltració, textura…), com químics (pH, salinitat, capacitat d’intercanvi catiònic…) i també en l’important – i darrerament penso que sobrevalorat– aspecte de la matèria orgànica, responsable de la microbiota (fongs, bacteris, anèl·lids, artròpodes….). Els físicoquímics són difícils de millorar però els associats a la matèria orgànica ho són menys i, fins i tot, se’n poden veure els efectes a mig termini. Per aquest motiu, hi ha diverses tendències i tècniques que es poden aplicar al sol de vinya (1), però potser cal trencar mites i aplicar la ciència i la tècnica des del sentit comú més estricte.
L’aportació de matèria orgànica pot ser cabdal
En un entorn mediterrani sec i càlid és important, fins i tot cabdal, considerar l’aportació in situ de matèria orgànica, la de les cobertes verdes autòctones, i també la incorporació de restes vegetals derivades de l’agronomia. L’aportació de matèria orgànica compostada d’origen animal és una magnifica solució, però està penalitzada per la petjada de CO2 del transport excepte a zones mixtes vitícoles/ramaderes, on la distància és negligible.
Seguint el treball de Funes et al del 2019 (2), als sòls de vinya de Catalunya hi una mitjana de 4kg C/m2. Si es vol incrementar d’acord amb l’estratègia del 4×1000 anual (3), és a dir, un 0,4%, cal introduir 0,016 kg C/m2, és a dir 160 kg/ha i any. En un treball fet a l’IRTA (3) considerant el purins com a font de carboni, es mostra que caldria aplicar 65 m3/ha, cosa viable si es transportar en camió (90 m3) o tren (120m3).
Les emissions del transport poden ser superiors al carboni capturat
Ara bé, per aplicar font de carboni vol dir tenir en compte les emissions del transport, uns 50g de CO2 per tona transportada/km. Fent l’aproximació de les 90 tones/ha i any, serien 50g /tona i km x 90 tones x 200km, és a dir, 900 kg de CO2 emesos pel transport per cada ha abonada amb fems. Considerant que el 27% del CO2 és carboni, per cada hectàrea on s’aplica s’emeten pel transport 243kg de C, una xifra superior a la que es vol fixar cada any. Per poder afinar més els resultats, a més, caldria conèixer l’equivalència en carboni d’un kg de fems de vaca, gallinassa, d’ovella…
En paral·lel a tot això, també es produeix l’erosió edàfica, pot xifrar-se en una mitjana de 9500kg de sòl per hectàrea cada any, amb una pèrdua anual de 61kg de carboni per hectàrea i una disminució potencial en la retenció d’aigua de 1.100 litres per hectàrea.
Les xifres parlen
Fent un balanç orientatiu, doncs, es pot veure que la millor estratègia de mitigació al canvi climàtic a nivell dels sols de vinya, si mes no a curt termini, és evitar o com a mínim reduir l’erosió i, després, aplicar matèria orgànica de la pròpia finca o de llocs molt propers i de manera discreta, per evitar les emissions derivades del transport.
Es important trencar els mites, ja que el transport genera moltes emissions i, a més, les aportacions orgàniques són font de nitrogen, un element no del tot desitjat en moments de restricció hídrica i que es lixivia a les aigües freàtiques, que poden ésser una font pel reg.
L’aplicació de carboni als sols de vinya és una necessitat que esdevé realitat però que té molt de mite associat. Cal separar el gra de la palla.
1.- https://guiacarbocert.es/
2- Funes, I., Savé, R., Rovira P., Molowny-Horas, R., Alcañiz, JM., Ascaso, E., Herms, JI., Herrero C., Boixadera, J. and Vayreda, J. 2019. Agricultural soil organic carbon stocks in the north-eastern Iberian Peninsula: drivers and spatial variability. STOTEN-D-18-12688R1.
3.- Kamilaris, Andreas, Immaculada Funes Mesa , Robert Savé, Felicidad De Herralde and Francesc X. Prenafeta-Boldú. 2020.Can animal manure be used to increase soil organic carbon stocks in the Mediterranean as a mitigation climate change strategy? . Book Chapter DOI: 10.1007/978-3-030-61969-5_16.
Robert Savé M. és investigador emèrit de l’IRTA.
