És l’exemple que no s’hi neix, sinó que un s’hi fa. “M’endinso al bosc gràcies a la fotografia, com a hobby. Un amic meu va dir-me d’anar a retratar l’arrossegament dels troncs amb matxos. Em va advertir que ho havia de fotografiar perquè era una cosa que es perdria. Seria l’any 81 o 82”, recorda. Eloi Madrià Roura (Cassà de la Selva, 1956) ha aparcat fa poc l’ofici de pelador de suro. Té 67 anys, es jubila, però com els artistes no deixarà mai de bategar i respirar Les Gavarres. Li preocupa, això sí, que l’ofici es perdi, però és dels qui sempre veu el got mig ple.
“No hi ha aprenents com quan jo vaig començar”, es lamenta. I per això mira de resoldre-ho implementant cursos formatius a l’Escola Agrària Forestal de Santa Coloma de Farners. Fins a l’última campanya seva, cada any s’ha entossudit a formar un pelador. “Això em fa sentir tranquil, el fet de col·laborar. La meva única condició, el meu únic preu, és contribuir-hi i parlar-ne sempre”, etziba.
Més de quaranta anys escoltant la vida secreta dels arbres
Han estat més de 40 anys de dedicació i d’estima. La vida secreta dels arbres l’ha travessat i definit. Ha usat una seixantena de destrals al llarg de la vida laboral. Dues estan creades per mestres artesans i una d’aquestes s’exposa temporalment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Després la donarà al Museu del Suro de Palafrugell. Explica: “És l’eina més important. Pensa que aquest ofici de pelar és una petita intervenció quirúrgica però sense anestèsia. S’ha de ser curós, l’eina ha de tallar bé i tu has de tenir ofici. Has de fer un gest precís i interpretar la informació que et dona l’arbre. No parlo amb els arbres com diuen, sinó que els escolto. No em vull comparar amb els tenistes, però és cert que la destral és una extensió de la mà i del braç. I el que és important és retirar-se quan l’arbre no vol. Aquella expressió que sempre utilitzo: Si ell no marxa, marxa tu, deixa’l tranquil”.
Parla dels arbres apreciant-ne la vida. Se li endevina el desfici i l’ofici des del primer minut de conversa. Li agrada explicar-se sense presses i odia parlar del temps malgrat que la calor insuportable és el comodí per iniciar qualsevol conversa. “A 25 anys m’endinso al bosc. El coneixia d’excursions però no des del vessant laboral. Vaig anar-hi entrant i deixant les feines que tenia a casa. Vaig pactar amb la meva germana encarregar-me només de les companyies asseguradores, però finalment també les vaig aparcar. Després vindria la pela del suro”. I segueix. “Aleshores la figura de l’aprenent encara tenia una mica de vida, avui ja no la trobem enlloc. Hi ha autodidactes, però fer l’aprenentatge amb una persona que coneix, fixar-s’hi, entrar-hi i arrossegar la tècnica però també la cultura… No hi és”, es plany.
Ell sí que ho va trobar i probablement per això s’hi va submergir de ple. Ha treballat sempre pel seu compte, com a autònom, guanyant-se la confiança dels clients. Matisa: “Amb un gest recíproc. Sabia que cada dia havia de ratificar la confiança. I això m’ha servit per avançar i per créixer i per aconseguir l’autoestima que va per dins”.
El suro, el primer confident del vi
Al bosc hi va entrar fent treballs forestals d’esponjament, de millora de la sureda. Reconeix que avui, com a les grans ciutats, hi ha una sobrepoblació. Després arriba el contacte estret i delicat amb el suro, sempre condicionat per la meteorologia i pel curt període que el bosc es deixa intervenir, dels volts de Sant Joan a Sant Jaume. “Han passat entre 60 i 65 anys en un arbre abans que no tinguem una escorça apta per fer-ne un tap de suro”, adverteix. I continua: “Sempre poso d’exemple una taula de quatre potes que no ha de ballar, que ha d’estar ben travada. Una és el bosc, l’arbre, l’alzina surera. L’altra és el taper, que li arriba la rusca del bosc i ha d’aconseguir un tap bo. La tercera és el celler i la quarta és el restaurador. Quan cau la gla al bosc comença la festa que acaba a taula”.
Reivindica tota la cadena de valor començant pel treball esforçat i genuí del pelador i la voluntat del propietari del bosc de cuidar-lo. “La base de l’ofici és el respecte envers l’arbre, és l’actor principal, que ens donarà la peça, la rusca, per després fer-ne taps. Cal pensar en l’arbre, en el taper, i reconèixer que el suro és un petit tresor que permet que el vi arribi viu a taula”. El sommelier Josep Roca (Celler de Can Roca) parla del suro com el primer confident del vi i en alguna conversa amb Eloi Madrià li ha reconegut que molts vins vells, i particularment un dels anys 30 que va beure a la Borgonya, havia aguantat el tipus per la qualitat del suro.
“Si rendibilitzes el bosc, l’estàs protegint”
“Actualment, treballem el 60% del potencial surer, encara n’hi ha un 40% en solfa. Hem d’esponjar boscos, treure planta dominada. L’ecologisme i l’economia, quan s’avenen, protegeixen. Sempre m’ha agradat provocar, perquè penso que és la manera més efectiva de comunicar. Quan rendibilitzes el bosc, l’estàs protegint. Si no en treus rendiment, el bosc s’abandona. I el risc és molt alt i hem d’evitar de totes, totes, els grans focs. Que n’hi haurà sempre a la Mediterrània, però hem d’estalviar-nos els devastadors. Sempre recomano escoltar el discurs sincer i reflexionat del bomber Marc Castellnou”, comenta.
Eloi Madrià és optimista de mena, però no vol deixar de parlar clar i manifestar les seves preocupacions. “Considero que a les amistats els has de poder dir les veritats, sense risc de perdre-les. Quant al meu sector, m’amoïna que avui les feines es fan a preu fet. Hi ha una expressió que diu preu fet, car i mal fet. Patim un cert punt de descontrol perquè portem anys de manca de matèria primera i, per altra banda, de cada colla de peladors, dos en saben i la resta no gaire. Per això vull seguir promovent els cursos a l’Escola Agrària Forestal de Santa Coloma”.
Convençut a fer costat i a seguir enaltint l’ofici, no viu d’esquena als beneficis de la tecnologia, però recorda que les feines artesanals han emprat durant molts anys les mateixes eines i s’han seguit transformant. “En el món del suro hi ha una moto-serra petita que té un sensor i que detecta la humitat de l’arbre. No el pela, l’obra i li fa un tall vertical i després un de circular, el descorretja. Ajuda a pelar, és útil per a arbres molt grossos, però has d’acabar l’operació amb una destral. Als nostres boscos, no ens cal, perquè amb tres o quatre obertures de destral, ja ens val”, sentencia.
Un pòsit cultural afegit a la cura del bosc i respecte per l’arbre
La pela no és només un gest mecànic que permet obtenir diàriament entre 300 i 400 quilos de suro, sinó que hi ha tot un pòsit cultural afegit de cura del bosc i de respecte per l’arbre, que Madrià mira de significar, fins i tot quan comparteix una ampolla de vi. “Els peladors tenim una manera característica d’agafar el tap, que és situar-lo entre l’anular i el dit gros i fer-lo rodar. Això ve de l’època de les triadores de suro”, revela. Es desviu per explicar-ne detalls.
Recomana vins d’amics, des de Martí i Fabra a Mas Molla. Li agrada escoltar l’elaborador, com li descobreixen matisos i varietats. “I m’agrada ensumar el tap i el vi, però sense aquell punt esnob. També bec en porró, però em complau el protocol d’obrir un vi i parlar-ne, amb un bon àpat i una conversa que l’acompanyi”, diu.
Eloi Madrià i Roura és un home que canalitza la força del braç a través de la sensibilitat de la paraula.
2
