A vegades, una cosa tan petita com un insecte pot canviar les regles del joc d’un sector sencer. Aquesta és la història de la fil·loxera, el bitxo americà que va acabar amb bona part de la vinya catalana, espanyola i francesa a finals del segle XIX. La fil·loxera va tenir un impacte devastador per a pràcticament tots els països europeus que cultivaven vinyes. Es calcula que pràcticament el 90% de la vinya de finals del 1800 i principis del 1900 va morir a mans d’aquest petit insecte invasor. En aquell moment, la vinya era un dels màxims impulsors de l’agricultura catalana i el vi es trobava a totes les taules del país. No era estrany tenir algun familiar que es dedicava a la vinya, la qual cosa va suposar l’aniquilació per complet d’un dels sectors més punters de Catalunya. Es van perdre centenars de milers d’hectàrees de vinya, molts pagesos van haver d’abandonar les terres o emigrar i la producció de vi va caure de manera dràstica durant anys. Ara bé, aquella crisi també va impulsar un canvi en el sector, el qual avui dia podem veure revifar amb encara més força.
La fil·loxera va entrar a Europa al voltant del 1860. La seva arribada va ser accidental, ja que provenia d’Amèrica i alguns ceps infectats van entrar en vaixell a França. Cap al 1863 es detecten les primeres morts inexplicables de ceps a la regió del Llenguadoc i, sobretot, a la vall del Roine, prop de la localitat de Roquemaure. En primera instància, ningú podia explicar les morts d’aquestes vinyes, tot el que se sabia era que morien ràpidament i la malaltia progressava molt de pressa. El 1868, el botànic Jules-Émile Planchon, juntament amb altres investigadors, va identificar la fil·loxera com la causant de la mort dels ceps, però en aquell moment ja era tard, l’insecte s’havia cobrat la vida de bona part dels ceps francesos i continuava avançant.
El 1879 la fil·loxera va entrar per l’Alt Empordà i va ser el tret de sortida de la propagació de l’insecte per tot l’estat espanyol. Aquesta és la data d’inici de la crisi catalana, que va destruir gairebé el 80% de les vinyes del territori i va ferir de mort tota la producció de vi del país. Del 1882 al 1887 va afectar comarques com el Gironès, la Selva i el Maresme, que tot i que actualment la seva producció de vi sigui molt petita, en l’època hi havia vinyes a tot arreu. Del 1887 al 1893 va arribar al cor del sector vitivinícola català: el Penedès. Finalment, cap al 1900 la plaga ja havia arribat pràcticament a totes les zones productores i el sector del vi català va desaparèixer pràcticament per complet i va deixar moltes famílies sense feina, ni herència, ni llegat.
Una lluita llarga i complicada
Lluitar contra la fil·loxera no va ser una tasca senzilla. En aquella època no hi havia els insecticides que existeixen en el món modern i tampoc es preveia l’arribada d’una plaga forana amb la capacitat d’acabar amb tot un sector. Les varietats morien i per molt que s’empeltés -una tècnica agrícola que consisteix a unir dues plantes perquè creixin com si fossin una de sola- l’insecte continuava matant. Les varietats autòctones catalanes no podien resistir l’insecte i moltes van anar desapareixent. De fet, actualment hi ha un moviment al sector vitivinícola català per retrobar aquelles varietats que es van perdre fa més d’un segle i fins i tot hi ha alguns casos d’èxit, com per exemple la Malvasia de Sitges o el Sumoll, que ja s’han incorporat com a varietats autòctones en l’actualitat.
L’única solució que es va trobar per combatre la malaltia a l’època va ser la importació de parts inferiors de la vinya (portaempelts) des del continent americà, més en concret els Estats Units. Allà les vinyes convivien amb la fil·loxera i s’havien fet resistents a la matança. Quan es van començar a unir parts dels ceps americans amb els europeus va ser quan la vinya va començar a sobreviure a l’insecte. Aquesta metodologia va permetre que les arrels americanes poguessin resistir a la plaga, però els ceps europeus -que es mantenien a la part superior- continuaven produint el raïm de les mateixes varietats i gran qualitat. Tot i això, la solució va arribar de lluny i sense ser de fàcil accés per tothom, molts pagesos que ho havien perdut tot va començar a cultivar altres productes, més resistents i fàcils.
Un precedent pel sector actual del vi
La fil·loxera va deixar tocat un sector que havia alimentat bona part de la pagesia catalana. Centenars de persones es van quedar sense feina i terres. Ara bé, també va potenciar una nova manera de fer dins del sector. El cooperativisme va guanyar força, ja que molts productors es van quedar sense pràcticament res i van decidir ajuntar-se per no morir en l’intent. En aquell moment, van néixer moltes cooperatives que encara existeixen avui dia i es van convertir en el motor econòmic del sector vitivinícola del país durant el segle XX.
La transformació més notòria, però, la va fer el Penedès, ja que la fil·loxera va ser l’empenta que va convertir la comarca catalana en el bressol dels escumosos. Abans de la fil·loxera ja hi havia elaboradors experimentant amb el mètode tradicional inspirat en el xampany francès. No obstant això, després de la replantació, aquesta activitat va créixer de manera sostinguda. A finals del segle XIX i començaments del XX, empreses com Codorníu i, més endavant, Freixenet van impulsar la producció d’escumosos, utilitzant principalment les varietats autòctones Macabeu, Xarel·lo i Parellada. De fet, aquesta triada és la més coneguda actualment per elaborar les bombolles catalanes. Al llarg del segle XX, l’escumós del Penedès es va consolidar com un producte de qualitat i aquesta situació va donar lloc al que avui coneixement com a cava.
