Hi ha una pregunta que em persegueix des de fa anys, i que últimament ja em provoca més sospirs que entusiasme: “Quin és el teu vi preferit?”. Ho entenc. És una pregunta aparentment innocent, fàcil, de conversa ràpida. Però la realitat és que no té una resposta honesta. O, com a mínim, no en té només una.
Perquè el vi no és una peça estàtica. No és una cançó que sempre et posaries ni un plat que repetiríes cada setmana. El vi és context, és companyia, és moment. És temperatura, és llum, és estat d’ànim. I reduir-lo a un únic “preferit” és, en certa manera, perdre’s tota la gràcia del joc. Jo no tinc un vi preferit. Tinc moments preferits amb vins concrets. I crec que aquesta és la manera més real —i també més divertida— d’entendre el vi avui, especialment per a una generació jove que no vol dogmes sinó experiències. Així que, en lloc d’intentar respondre una pregunta impossible, proposo un exercici molt més útil: pensar quin vi ve de gust segons la situació. Perquè aquí sí que hi ha respostes interessants.
Barbacoa amb amics: frescor, fruita i zero complicacions
Imaginem-nos un dissabte al migdia. Sol, música, una barbacoa que treu fum i un grup d’amics que no tenen cap pressa. Aquí el vi no ha de ser el protagonista absolut, però tampoc un convidat secundari sense ànima. En aquest context, el millor aliat és un vi directe, fresc i fàcil de beure. Un negre jove amb poca extracció, servit lleugerament fresc, pot funcionar de meravella. Garnatxes o sumolls amb perfil lleuger, amb fruita viva i poc pes alcohòlic, són ideals per no saturar.
També hi encaixen perfectament els rosats gastronòmics, d’aquells que ja no són només “vi d’estiu”, sinó que tenen estructura i caràcter. I si la barbacoa inclou peix o verdures, un blanc amb bona acidesa —xarel·lo, macabeu o fins i tot algun brisat suau— pot elevar molt l’experiència. El més important aquí és evitar vins massa complexos o amb molta fusta. La barbacoa demana fluïdesa, no introspecció.
Primera cita: equilibri, elegància i un punt de joc
La primera cita és un terreny delicat. No vols arriscar massa, però tampoc quedar curt. El vi aquí juga un paper subtil: acompanya la conversa, trenca silencis i pot dir moltes coses sense necessitat de paraules. En aquest cas, jo apostaria per vins equilibrats, amb certa elegància i un punt intrigant. Un escumós pot ser una gran opció: és festiu sense ser excessiu i ajuda a relaxar l’ambient. Un bon ancestral o un escumós de mínima intervenció pot donar peu a conversa i curiositat.
Si anem a vins tranquils, un blanc amb textura —un xarel·lo treballat, per exemple— o un negre fi i poc tànnic poden ser opcions segures. Evitaria vins massa potents o alcohòlics: no volem que el vi sigui més intens que la cita. I sobretot, un consell: millor un vi que puguis explicar amb naturalitat que no pas un vi car que no saps com descriure.
Dinar familiar: consens, territori i certa tradició
El dinar familiar és un altre escenari clàssic. Aquí entren en joc generacions diferents, gustos diversos i, sovint, una certa inèrcia cap als vins de sempre. En aquest context, el vi ha de ser capaç de posar d’acord. No cal revolucionar res, però sí aportar qualitat i coherència. Un bon negre de perfil mediterrani, amb cos però sense excessos, acostuma a funcionar molt bé amb plats tradicionals.
També és un bon moment per reivindicar vins de proximitat. Portar un vi del territori, explicar-ne l’origen, connecta molt bé amb aquest tipus d’àpats i genera complicitats. Si el menú és variat, una bona idea és començar amb un blanc fresc i passar després a un negre amable. I si hi ha ganes de celebració, acabar amb un escumós sempre suma.
Sopar de pizzes i futbol: informalitat i plaer immediat
Finalment, una de les situacions més reals —i potser menys reivindicades—: sopar de pizzes mentre mires un partit amb amics o parella. Aquí no cal donar-hi massa voltes. El que funciona és un vi que entri fàcil, que no demani massa atenció i que acompagni el greix i la intensitat de la pizza. Un negre jove, amb fruita i sense gaire estructura, és una aposta clara. També poden funcionar vins lleugerament carbònics o amb una mica d’agulla, que netegen la boca i fan el conjunt més lleuger. I per què no, fins i tot un escumós fresc pot ser sorprenentment bon company de pizzes, sobretot si hi ha formatges o ingredients més intensos. Aquí el vi no ha de competir amb el partit. Ha de sumar sense fer soroll.
Potser la propera vegada que algú et pregunti quin és el teu vi preferit, no esquivaras la pregunta. Potser respondras amb una altra: “Per a quin moment?”. Perquè el vi, com la vida, no va de trobar una única resposta correcta. Va de saber escollir bé en cada moment. I això, lluny de complicar-nos, ens obre un món molt més ric, més lliure i, sobretot, molt més divertit.
